Miquel Navarro fou el primer artista a inquietar els valencians. Ho recorde clarament, com aquella escultura a l’eixida de València va causar indignació entre el poble benpensant. En aquell moment, allò era els afores de la ciutat, i abans d’enfilar l’estrenada autovia els valencians passaven per davant d’aquell fet conspicu i ineludible, i per força emetien la seua opinió contrària en forma d’escarafalls i jaculatòries memorables. Allò representava l’adveniment dels nous temps, inextricables per a la majoria. Un gran ninot rogenc, de ferro colat, que, per assimilació, la gent va començar a anomenar “la pantera rosa”. En aquells dies, la sèrie de Blake Edwards triomfava a la televisió, amb el pobre inspector Clouseau superat per l’astúcia felina. Era una sèrie per a adults, amb aquella musiqueta introductòria plena de suspens, que anunciava les malifetes del nou episodi. The pink panter creava simpaties entre una societat sense nord, sorpresa, molt identificada amb l’inspector, irredempt perdedor. The pink panter era una nova manera de pensar, com la pantera rosa era una nova manera de fer art. Art contemporani, un misteri en aquesta ciutat plena d’artistes fallers, ancorats a la tradició com una llepassa a la roca. A la gent li agradava més la sèrie de dibuixos animats, perquè entenien més o menys el que passava; en canvi, amb l’escultura no capien per què una pantera rajava aigua per la boca. Altres objectaven que no tenia braços, però sí rabo. Altres pensaven que el seu lloc no era aquell, i que el millor era que la portaren als jardins de Vivers, a l’entrada de zoològic. Allí estaria en el seu ambient natural i tindria una raó de ser plausible. En realitat, Miquel Navarro amb aquella obra, titulada Font pública (1984), volia representar el canal Xúquer-Túria, i per dir-ho així, és un homenatge a les aigües, tan dignes de tributs en aquesta terra de mil séquies i mil noms. Però ningú no ho va veure així, i l’artista va deixar fer. Tant se val, que cadascú ho interpretara com li vinguera de gust. La plaça fou batejada amb el nom de l’insigne filòleg Manuel Sanchis Guarner, que era una manera de condemnar-lo a l’anonimat. En aquesta terra res no és el que és, i tothom parla de la plaça de la pantera rosa. Pobre don Manuel! Es mereixeria un emplaçament molt més visible. I rebatejar la plaça amb el nom de Miquel Navarro, per tots coneguts, feu la prova, com l’artista de la pantera rosa.