Europa porta anomenant-se des de sempre -i nosaltres així l'hem reconegut- bressol dels valors occidentals. La Il·lustració va portar amb si grans pensadors com Kant i l'ètica, basada en la raó universal, va constituir uns mínims universals que són el cor de la Declaració Universal dels Drets Humans que avui coneixem. No obstant això, caldria mirar més enllà i qüestionar-nos sobre l'adjectiu d'universalitat. Què passa quan no som capaços d'assumir l'heterogeneïtat que com a éssers humans ens caracteritza i establim la categoria d’indesitjables per a aquells Altres, que, per ser diferents a nosaltres, no entren en el nostre projecte de vida? Precisament, hi ha dos esdeveniments -un molt recent i l'altre, passat, però encara vigent- que confirmen el fracàs del projecte il·lustrat que Europa diu defensar.
Pel que fa al més recent, tenim la Reunió Plenària d'Alt Nivell de l'Assemblea General de les Nacions Unides (AGNU) sobre els grans moviments de persones Refugiades i Migrants realitzada el passat dilluns 19 de setembre a Nova York. Hauríem de fixar-nos en la seva rellevància; ja que és la primera vegada que les Nacions Unides proposen una cimera sobre desplaçats al món, xifra de la qual, a finals del 2015, segons el seu informe Global Trends Forced Displacement, va aconseguir el nivell exorbitant de 65,3 milions. Això vol dir, que 5,8 milions més de persones que el 2014 (59.500.000), han hagut de deixar les seves llars forçosament com a conseqüència de la guerra, la persecució, les violacions de drets humans o per qualsevol tipus de violència generalitzada que es viu en els seus respectius països.
L'escenari que se'ns presenta, després d'aquesta cimera, és poc esperançador. El seu únic resultat va ser la Declaració de Nova York signada per 193 països, incloent l'estat espanyol, mitjançant la qual els estats han expressat la seva voluntat política de protegir les persones desplaçades forçosament. No obstant això, són compromisos que queden a l'aire; ja que cap acció immediata i eficaç serà gestionada ni signada fins d'aquí a dos anys a la Cimera Internacional 2018. És a dir, deixar-los morir dos anys més. Per tant, el que es va “celebrar” a Nova York, va ser per concloure més del mateix: 1) que encara els estats més rics com els Estats Units, la Xina, el Japó, Alemanya, França i Regne Unit (que representen més de la meitat de l’economia global) no estan preparats per fer front a aquesta crisi humanitària; 2) que els tercers països menys industrialitzats -amb democràcies inestables i més propers a la crisi- com el Líban, Jordània, Turquia, Iran, Etiòpia, Pakistan, Sud-àfrica i els Territoris Ocupats Palestins[3] continuïn acollint a més del 50% de les persones refugiades; i 3) la indiferència cap a les veritables causes de l'origen dels desplaçaments forçosos com són: la participació d'aquests mateixos països rics en guerres perifèriques (lluny de les seves fronteres); la seva complicitat amb règims autoritaris i que perpetuen la violència a la regió; la dictadura del mercat d'armament (les vendes del qual acaben en països immersos en conflictes armats o que estiguin travessant tensió política i social); i l'egoisme dels poderosos a causa dels seus interessos geo-estratègics pel control dels recursos naturals d'una determinada regió.
La sensació que ens envaeix és la de que no s'han buscat solucions reals i es deixa entreveure la falta d'ètica de la responsabilitat amb l'Altre que Europa diu portar com a bandera. Queda clar, a més, el solipsisme de les seves polítiques de migració, el missatge al món és la no admissió de cap existència més que la seva pròpia: la dels seus valors, la de la seva democràcia, i la seva seguretat. Això es tradueix, per exemple, en la manca de mesures que permetin un passatge segur a milers de persones que creuen la fossa comuna que avui és la Mediterrània (3.501 persones han perdut la vida en el que va d'any); en l'incompliment d'obligacions internacionals ja existents i signades per aquests mateixos països per protegir refugiats i migrants; i en la inexistència de mesures contra aquells que les incompleixen.
L'altre esdeveniment encara vigent i que ens ha d'interpel·lar, és l'informe titulat Observacions finals sobre el sisè informe periòdic d'Espanya que va treure el Comitè de Drets Humans de l'ONU el 2015, el qual dóna com a resultat que Espanya ha estat suspesa en el seu examen sobre Drets Humans. Expulsions en calent, violència policial, discriminació a l'immigrant, racisme policial, la Llei Mordassa, esterilitzacions forçades a discapacitats, violència masclista, desigualtat de gènere, avortament il·legal i els Centres d'Internament per a Estrangers conformen algunes de les assignatures suspeses per un país el monarca del qual, a la Cimera sobre Refugiats i Migrants, va ressaltar l'experiència espanyola en garantir la protecció de les persones.
Si repassem algun d'aquests punts, tan sols en immigració els resultats no són tan bons com recalcava el rei. Segons la Comissió Espanyola d'Ajuda al Refugiat (CEAR), Espanya el 2015 va negar el 70% de sol·licituds d'asil. A Espanya hi ha set Centres d'Internament per a Estrangers on es vulneren reiteradament els drets de les persones immigrants. Els vols de deportació i les devolucions en calent a persones que han fugit dels seus països, ja sigui per persecució o violència (no necessàriament guerra), deixa veure que el govern espanyol no entén que la pau és l'eliminació de les causes que ocasionen qualsevol dolor o sofriment humà. Les batudes racistes per part dels policies, si bé no són tan visibles, segueixen existint. Les tortures i maltractaments per agents de l'Estat i els indults que aquests reben, posen en evidència la inexistència de fiscalitzadors imparcials. I, finalment, la creença errònia que el viatge d'aquestes persones acaba amb l'arribada a Espanya (o a qualsevol país europeu) quan realment és el començament d'un molt més llarg: la integració. La mateixa que implica acceptació, per part nostra i d'ells, de reconèixer-nos en una pluralitat.
Un cop arribats fins aquí, podem afirmar que els dos esdeveniments estan directament relacionats en espai i temps. Sembla que occident té clar, al seu dia a dia, que no s'ha de matar a l'Altre; però ¿no és de la mateixa manera un crim deixar-lo morir? Com deia el filòsof francès Emmanuel Lévinas en la seva proposta sobre l'ètica de l'alteritat, el primer hauria de suposar-nos una obligació, i en segon lloc, una prohibició igualment bàsica. Necessitem com a societat responsabilitzar-nos i comprometre'ns a revertir els resultats que ens han deixat tant la cimera com l'informe. Perquè si bé Espanya ha suspès el seu examen sobre Drets Humans, la recent Cimera sobre desplaçats també ho ha fet.
