Durant les eleccions generals del novembre de 2002, els escàndols de corrupció i el col·lapse de l'economia turca van suposar la pèrdua consumada dels partits de centre-dreta, traspassant el poder al partit AKP (Partit de la Justícia i el Desenvolupament) amb prop del 34% del vot popular. L'AKP va ser fundat per l’actual primer ministre Recep Tayyip Erdoğan a només 15 mesos de les eleccions generals, presentat a l'opinió pública com l'alternativa política econòmica amb pragmatisme i flexibilitat ideològica. Des d'aquest moment, Erdoğan ha gaudit d'un suport electoral in crescendo amb un 47% en 2007 i un 50% en 2011 i ha estat en el poder des de 2002, governant Turquia més temps que qualsevol dels altres primers ministres des de que el país es va convertir en una democràcia multipartidista en 1950. A més, l'AKP ha originat una ruptura dins de l'equilibri de les elits tradicionals (militars, empresaris, periodistes) defensors del laïcisme kemalista, contraposades a la provinciana classe mitjana emergent islamista (principalment d’Anatòlia) que es reafirma formant part de la nova elit política, derivant en una polarització de la societat turca mai albirada en la història de la República.
Davant aquest panorama polític i social, les eleccions municipals del 30 de març i les del 28 d'agost del present 2014 poden considerar-se com un referèndum sobre el lideratge del partit al govern ja que, per a l'AKP, ofereixen una oportunitat per enfortir la seva posició en el període previ a les eleccions parlamentàries de 2015, tenint en compte que, enmig d'una feroç lluita pel poder entre Erdoğan i el clergue islàmic amb seu als EUA Fethullah Gülen, aquest últim ha estat acusat de dur a terme una campanya indecent basada en publicacions anònimes d'enregistraments d'àudio que impliquen al primer ministre, als seus familiars més propers i funcionaris d'alt rang en assumptes de corrupció política. Davant aquesta situació, Erdoğan ha negat qualsevol de les activitats fraudulentes al·legant que es tractava d'un complot polític contra ell, igual que Gülen va desmentir la participació en la divulgació dels enregistraments governamentals secrets. Conseqüentment, el 21 de març, la TIB (Autoritat de Telecomunicacions de Turquia) va bloquejar l'accés a Twitter i una setmana després a YouTube, al·legant que els enregistraments filtrats de forma anònima van avergonyir al govern del primer ministre. Afortunadament, després que el Constitucional declarés il·legal el bloqueig de les xarxes socials sumat a la pressió de la comunitat internacional i la societat turca, Erdoğan va cedir i va acatar el dictamen de la màxima instància judicial.
El 30 de març la confusió va regnar durant el recompte dels vots, resultant en quantioses denúncies per frau electoral. Fora de les oficines del govern local del districte sudoriental de Ceylanpina, prop de la frontera amb Síria, centenars de manifestants van ser dispersats per la policia antidisturbis amb gasos lacrimògens i canons d'aigua. A la província meridional de Osmaniye també van haver-hi protestes provocades pels rumors d'una suposada crema de les paperetes i la troballa de butlletes impreses amb vots a favor del CHP (Partit Republicà del Poble) i el MHP (Partit d'Acció Nacionalista) en borses d'escombraries en sis escoles on havia guanyat l'AKP. Els esdeveniments van concloure amb almenys sis morts i 13 ferits per enfrontaments en diferents localitats del país.
Malgrat tot, Erdoğan ha guanyat clarament les eleccions locals del 30 de març, obtenint prop del 45% dels vots, revalidant l'alcaldia d'Istanbul i, per un marge estret, la d'Ankara. D'aquesta manera, al primer ministre se li aplana el camí per presentar la seva candidatura a l'agost a la presidència de Turquia, tenint en compte que, ja que l'estatut intern de l'AKP prohibeix als funcionaris del partit ser triats com a primer ministres durant més de tres legislatures, per Erdoğan, la fórmula per romandre al capdavant de la política turca seria postular-se per a president. De totes maneres, l'article 101 de la Constitució estipula que el president no pot pertànyer a un partit polític, una clàusula destinada a procurar un president no partidista que pugui actuar com un àrbitre entre els diversos partits al parlament.
A tot això, convertir-se en un governant fort permetria dirigir al país cap a un panorama basat en el conservadorisme social i la identitat islàmica, però per poder eliminar la naturalesa “no partidista” de la presidència requeriria una esmena a la Constitució possible a través de dues vies. La primera de les dues formes en què es podria aconseguir aquesta modificació seria amb l'aprovació per 367 dels 550 escons de la legislatura. El segon mètode requereix un menor nombre de vots (330), però seguidament exigeix que es posi l'esmena a votació popular. A causa que l'AKP només té 320 escons al parlament turc, el primer ministre necessita vots addicionals de membres d'altres partits, així com l'aprovació d'un referèndum popular, o fins a quaranta vots sense referèndum. És un marc possible, tenint en compte que de moment el públic turc no sembla estar canviant les seves preferències polítiques. Una altra de les raons que pot justificar la fortalesa del partit és que les condicions econòmiques a Turquia no estan subjectes a un deteriorament significatiu i, atès que les acusacions de corrupció no semblen haver influït en les preferències del públic, els votants probablement s'adhereixen a criteris habituals d'elecció de vot com les predisposicions ideològiques.
A tot això, existeixen dos escenaris a mig termini que mereix la pena considerar. El primer, pessimista, afirma que en lloc de construir un consens polític per desenvolupar iniciatives polítiques conjuntes, una nova Constitució escrita per representants triats democràticament, o un sistema presidencial que escolta i s'adapta als diferents grups dins de la societat turca, l'AKP fomentarà la construcció d'un règim més autoritari. L'altre escenari, optimista, afirma que mitjançant la supressió de les influències del moviment Gülen, l'AKP serà més procliu a realitzar reformes democràtiques i abordar el problema kurd amb major eficàcia.
De totes maneres, la comunitat internacional ha de treballar per proporcionar una perspectiva més àmplia i incentivar de cooperació en el si d'un règim més democràtic. Només d'aquesta manera es poden crear alternatives per mantenir la República sobre la base d'una democràcia oberta.
