Catalunya Blogs y opinión

Sobre este blog

Este blog recoge la primera etapa de El Diari de l'Educació, ahora un medio con identidad propia, que forma parte de un proyecto de periodismo independiente comprometido en la defensa del Estado del bienestar.

Visita El Diari de l'Educació

También puedes leer algunas de las noticias de El Diari de l'Educació en castellano

Per què no milloren els resultats de PISA a Catalunya?

Que els resultats de PISA no millorin no vol dir que siguin catastròfics ni molt menys, perquè en conjunt es mantenen dins de la mitjana de l'OCDE. En concret, l'alumnat català de 15 anys -a qui se li passen les proves- obté 493 punts en les proves de competències matemàtiques (495 l'OCDE); 492 punts en ciències (501 l'OCDE); i 501 punts en compensió lectora, superior a la mitjana de l'OCDE (496). Tret de les competències científiques, Catalunya supera la mitjana del conjunt d'Espanya, on hi ha quatre Comunitats Autònomes que destaquen pels seus bons resultats, superiors al promig de l'OCDE: Castella i Lleó, Navarra, el País Basc i Madrid.

Encara que PISA es limita a fer una fotografía dels resultats sense entrar a analitzar per què el domini de les competències és millor en uns llocs que en altres, hi ha algunes evidències incontestables, perquè any rere any tots els diagnòstics i anàlisis sobre PISA ho confirmen: el rendiment de l'alumnat té molt a veure amb les diferències sòcioeconòmiques i culturals de les famílies. I tot fa preveure que aquestes s'agreujaran en futures avaluacions quan es vegin més clarament els efectes de la crisi econòmica. No és gens casual que les sis primeres comunitats en PIB per capita estan per sobre de la mitjana de l'OCDE, mentre que a la cua s'hi troben aquelles que disposen de menys recursos (Extremadura, Andalusia, Múrcia i Galícia).

I quan es facin estudis més afinats sobre els resultats de Catalunya, de ben segur s'apreciaran diferències significatives entre les diverses zones i comarques. Així mateix, caldrà veure si es mantenen estables o si fins i tot augmenten, tal com ha succeït fins ara, les diferències, prou significatives, entre els estudiants de l'escola privada -amb presència majoritària de la classe mitjana- i els de l'escola pública -majoritàriament pertanyents a la classe treballadora-.

Però PISA no descobreix res de nou. Ja fa unes quantes dècades que els sociòlegs, des de França fins als Estats Units, han demostrat amb un bon coixí de dades i arguments, que el capital cultural de les famílies -nivell d'estudis dels pares, hàbits lectors i llibres disponibles, pràctiques de consum cultural…- és un factor determinant en l'exit i el fracàs escolar.

Hi ha altres evidències que se'n desprenen, de les successives edicions de PISA, des de l'any 2003 fins la darrera del 2012: els alumnes repetidors obtenen pitjors resultats; els sistemes educatius on separen els estudiants ben aviat en itineraris diferents, dins de l'ensenyament obligatori, tampoc en surten ben parats -i la proposta de la LOMCE que s'acaba d'aprovar va en aquesta direcció-; el compromís i les expectatives de les famílies perquè els seus fills segueixin estudis superiors afavoreix un major rendiment. I n'hi ha d'altres. En síntesi, l'obtenció d'uns bons resultats té a veure amb la classe social i el seu capital cultural però també amb les políques educatives i la seva incidència en l'equitat i la millora d'algunes variables del sistema en el seu conjunt i dels resultats acadèmics.

Centrant-nos en el cas de Catalunya, i a l'espera de procedir a un anàlisi minuciós de les dades, podem aventurar tres hipótesis de per què aquestes proves de competències no milloren.

1. El decreixement de les inversions i els seus efectes sobre l'alumnat socialment i acadèmicament més desvalgut. Segons dades del sindicat CCOO el pressupost d'educació a Catalunya en dos anys ha disminuït un 22%, i la despesa per alumne a l'any, és 1.000 euros inferior. Segons la mateixa font, Catalunya lidera després de Castilla la Mancha el rànking de retallades per l'any 2014, estimada en un 24%.

Són prou conegudes les retallades que afecten al sector públic de l'ensenyament, on s'han suprimit serveis i programes, disminueixen les beques de menjador i material escolar i, malgrat l'augment del nombre d'escolars, desapareixen professors i augementa el nombre d'alumnes per aula.

Suposo que la disminució de recursos i l'empitjorament de les condicions dels centres, en alguna mesura pot repercutir en els resultats d'aquesta avaluació internacional. I, sobretot, quan un dels àmbits on han afectat les retallades és en els programes de reforç, suport i acompanyament amb alumnes amb més dificultats o necessitats educatives especials.

La Consellera d'Ensenyament Irene Rigau atribueix els resultats justets de Catalunya al fet que la mostra hagi contemplat un gran nombre d'alumnes immigrants. No entrarem en el detall d'aquestes xifres per confirmar o refusar aquesta afirmació. Però si que ens interessa constatar dos fenòmens. En primer lloc, les successives onades de PISA han demostrat que no hi ha una relació directe entre el percentatge d'estudiants d'origen immigant i la puntuació mitjana d'un sistema educatiu, tant des del punt de vista de la comparació internacional com entre les comunitats autònomes, doncs n'hi ha que obtenen bons resultats malgrat tenir un percentatge elevat d'alumnat d'orígen immigrant. En segon lloc, que aquests resultats també depenen de les polítiques educatives vers l'integració dels l'alumnes d'orígen immigrant, la compensació de les desigualtats educatives d'origen i la cohesió social dins del territori. I, en aquest sentit, val a dir que els programes i les iniciatives del Departament d'Ensenyament han anat a la baixa en els darrers anys, amb un acompanyament i reforç menys intensiu de l'alumnat d'orígen immigrant i amb la desaparició dels plans d´'ntorn, entre altres iniciatives. Polítiques que no es justifiquen pel descens de l'arribada de nouvinguts.

2. La selecció, formació i motivació del professorat. Les valoracions d'anteriors informes PISA sempre posen l'ènfasi en aquest punt. A Catalunya, i tampoc a molts altres llocs, no hi ha una política per seleccionar els millors docents, amb les proves adequades per avaluar no només els coneixements de la matèria sino támbé les capacitats per ensenyar-la i per establir bones relacions amb els alumnes. D'altra banda, tampoc no existeix una carrera docent que garanteixi la promoció i provoqui, alhora, una motivació adicional -val a dir que també els sindicats d'ensenyament s'hi resisteixen-.

La formació inicial ha millorat amb el màster de secundària que substitueix l'antic CAP (Certificat d'Aptitud Pedagògica), però som lluny encara de trovar el model adequat que combini l'adquisició de coneixements teòrics amb la pràctica docent. I tampoc s'acaben de trovar les fòrmules adients per l'actualització continua del professorat. És un problema de falta de recursos però també de model. Així, llevat d'iniciatives molt valuoses que es fan des dels ICEs (Instituts de Ciències de l'Educació) i de diverses institucions i col·lectius renovadors, la formació permanent, en general, segueix sent insuficient i deficient.

3. Els models pedagògics i d'aprenentatge. És important saber que en les proves que es passen -a Catalunya la mostra és de 1.500 alumnes catalans, de 29 centres públics i 22 privats- es mesura el que es pot mesurar en una prova de paper i llapis durant un parell d'hores i que, òbviament, no poden ser totes les capacitats. No es mira el que els alumnes saben dels continguts de les assignatures sinó el que saben fer amb el que han aprés; és a dir, com són capaços d'utilitzar les competències científiques, matemàtiques o de comprensió lectora a la vida quotidiana. Per tant, es valoren procediments i certs tipus de raonaments que poc tenen a veure amb els examens convencionals que es fan a molts instituts. Per tant, no és d'estranyar que a molts centres, on el model pedagògic dominant segueix sent la memorització pura i dura, en aquest nou tipus de proves els estudiants no obtinguin bons resultats. També succeeix en el cas dels estudiants que destaquen en altres habilitats -reflexives, comunicatives o artístiques- que no hi tenen cabuda.

Un parell d'apunts finals. PISA mesura uns resultats acadèmics i alguns aspectes de la qualitat educativa, però l'educació és més, molt més que això. I si bé és cert que a partir d'un cert grau d'inversió no es noten les millores automàticament, també ho és, com deia el sociòleg Xavier Bonal en un col·loqui organitzat recentement per la Fundació Bofill, que “si gastem menys en educació ben segur que empitjorarem”. I, malauradament, si les polítiques publiques no es redrecen a Catalunya tenim tots els trumfos per anar a pitjor.

Sobre este blog

Este blog recoge la primera etapa de El Diari de l'Educació, ahora un medio con identidad propia, que forma parte de un proyecto de periodismo independiente comprometido en la defensa del Estado del bienestar.

Visita El Diari de l'Educació

También puedes leer algunas de las noticias de El Diari de l'Educació en castellano

Publicado el
11 de diciembre de 2013 - 23:00 h

Descubre nuestras apps

stats