La Barcelona popular ja és aquí

Atractiva, inspiradora, tecnològica, cosmopolita, oberta, feliç o innovadora són alguns dels adjectius amb els que, freqüentment, ens obsequien les institucions municipals en els seus discursos oficials, a l’hora de definir Barcelona. Es tracta d'una sèrie de conceptes que, per amples i generals, han perdut gran part del seu valor i capacitat de definició. O no, perquè per alguns, darrere aquest relat pagat de sí mateix no es troba més que l'enèsim embolcall de colors amb el que volen vendre la ciutat.

Menys freqüent és descobrir altres tipus d’adjectius per definir Barcelona. Popular és troba entre ells. Imagino que a certa classe de la política local li deu sonar a democràcia del bloc de l’est, com a mínim. O fins i tot a populisme, ara tan de moda en boca d'alguns estaments que veuen arribar la fi d’un cicle polític que pensaven que no els arribaria mai. Altres accepcions, més properes al reconeixement general, serien més acceptades per aquestes mateixes classes.

Popular és, també, allò relatiu al poble, és a dir, a la generalitat de les persones que habiten, en el cas que ens compel·leix, a una ciutat. Amb la crisi econòmica, estafa per alguns, que ens acompanya des de fa uns anys, així com les polítiques econòmiques i socials implementades des de les diferents instàncies de govern, aquest mateix poble ha vist com empitjoraven les seves condicions de vida i es degradaven molts dels serveis públics que els assistien. És necessari advertir que, part d’aquest mateix poble, una minoria, ha vist com els seus nivells de vida milloraven. Barcelona és una de les ciutats on aquest increment de les diferències en el nivell de vida entre el poble ric i el poble pobre té una major projecció espacial a través dels barris de la ciutat.

És així que si el poble s’empobreix, allò popular assoleix una nova categoria, aquella relacionada amb les classes més desfavorides. A alguns polítics els agradaria que no es parlés d’això – de nou els deu recordar al bloc de l’est- però les classes socials són com les meigas, que haberlas, háylas. I clar, qui vol viure, sota aquests preceptes, a una ciutat popular? És molt millor viure a una ciutat intel·ligent, una Smart City, seguint els relats oficialistes. En això, de nou, les polítiques urbanístiques, i sobre allò urbà, portades a terme des de les instàncies municipals, tenen molt que veure.

Fent una mica d’història, el vigent Pla General Metropolità de 1976, això és, el conjunt de normes i regulacions que regeixen el futur i les característiques de Barcelona com a ciutat, ja establia fa gairebé quaranta anys, que aquesta havia de dissenyar-se per competir amb unes altres, atraient capitals i rendes altes que evitessin la necessitat de desplegar costosos serveis socials per a les classes menys afavorides. Aquest exemple clar d’intent de domini de l’espai pel capital al servei del darwinisme social ha aconseguit, precisament, el contrari. Si bé és veritat que Barcelona és una ciutat atractiva per a la inversió, també ho és que les conseqüències han estat devastadores. I la majoria de la població, aquest poble pobre, davant la inacció, o acció, de les institucions públiques es troba al carrer i organitzant-se.

Perquè és allà on resideix la ciutat popular. En les protestes dels veïns i veïnes de l'entorn de la Sagrada Família, la Barceloneta o Nou Barris, en Can Vies, en les activitats de Fem Plaça o en la recuperació d'emplaçaments com la Flor de Maig. Allà i en el retorn als valors d'ús de l’espai urbà del qual tan bon exemple ens donen molts grups socials que, provenint d'altres parts del món, han elegit Barcelona com la seva ciutat. Aquests, originaris de Pakistan, Equador o Índia, ocupen massivament places, jardins i parcs infantils. Amb el seu passejar, o simplement sent-hi, ens han recordat que hi ha altres formes de viure la ciutat, una ciutat popular que ja és aquí i no marxarà.