Convergència i Unió: quatre dècades de baralles

Espadaler, Trias, Duran i Pujo, en un consell executiu.

Quan es preguntava per les cícliques tensions entre Unió (UDC) i Convergència (CDC), els dirigents d’aquests dos partits solien referir-se a “la mala salut de ferro de CiU”, però, fins i tot, el ferro es pot trencar. En els seus 37 anys de matrimoni polític, convergents i democristians han ballat sovint amb un peu en el precipici, s’han llançat múltiples ultimàtums, però mai les seves crisis de parella havien estat tan profundes.

Unió abandona el govern de la Generalitat però assegura que no trenca la federació CiU

Unió abandona el govern de la Generalitat però assegura que no trenca la federació CiU

Marcar perfil propi. Durant més de trenta anys, des que lidera Unió, Josep Antoni Duran Lleida ha intentat desmarcar-se dels seus socis convergents, marcar un perfil propi. A principis dels vuitanta ja es va plantejar per primera vegada que els dos socis de CiU s’acabessin fusionant, però Duran sempre es va negar a tals pretensions.

Enfrontament per les llistes. La seva confecció ha acostumat a ser traumàtica, especialment la de les municipals del 1991. Duran i Miquel Roca, en aquell moment secretari general de CDC, van arribar a un acord in extremis, que no va impedir que en molts ajuntaments convergents i democristians es presentessin per separat.

Duel Roca-Duran. En la primera meitat dels noranta, Miquel Roca es va enfrontar a Jordi Pujol pel control polític del partit, així com per les seves finances, en una lluita que, al final, va ser a tres bandes perquè pel mig s’hi va ficar Duran Lleida. Al final, Roca va quedar noquejat, mentre Pujol i Duran en sortien guanyadors i escenificaven la pau interna a CiU.

Votacions per separat. UDC i CDC han votat alguna vegada en sentit contrari. Han saltat guspires, semblava que es podia trencar alguna cosa, però després van tornar a fer les paus.

La designació de l’hereu. Jordi Pujol va anar cremant delfins fins que, en el seu últim mandat, va nomenar Artur Mas com a conseller en cap de la Generalitat, fet que indicava que l’havia triat com a successor polític. Aleshores, Duran va renunciar a la conselleria de Governació i va abandonar el govern. Aquesta crisi va conduir a un pacte de federació que va beneficar Duran.

La governabilitat d’Espanya. En temps del tripartit d’esquerres, amb CiU a l’oposició a Catalunya, Duran era partidari d’entrar en el govern d’Espanya, però tal com havia fet Jordi Pujol abans, Artur Mas tampoc en volia saber res. Curiosament, Miquel Roca va avalar les posicions de Duran, això després que els dos enemics es reconciliessin.

La foto de l’Estatut. Artur Mas va negociar en secret amb l’aleshores president José Luis Rodríguez Zapatero, sense informar-ne a Duran, tot i ser el president del grup parlamentari de CiU al Congrés dels Diputats. Després, Mas va optar per donar protagonisme a Duran per calmar les tensions.

La Diada del 2012. Després de la massiva manifestació de l’11 de Setembre, Artur Mas va apostar obertament pel sobiranisme i va anunciar eleccions anticipades. Duran no compartia cap de les dues decisions i, des d’aquell moment, les diferències entre tots dos no han parat de creixer.

Eleccions europees. Artur Mas va convidar Oriol Junqueres a presentar una llista conjunta sense consultar-ho prèviament a Duran. Al final, ERC va rebutjar l’oferiment, però el greuge ja estava fet, al parer dels democristians. Després de les europees, Duran va renunciar a la secretaria general de CiU, tot i que va continuar com a president del seu grup parlamentari al Congrés dels Diputats.

Full de ruta. Artur Mas va prescindir d’Unió i va pactar amb Esquerra el full de ruta cap a les eleccions del 27-S. Només era qüestió de temps que es consumés el divorci.

Etiquetas

Descubre nuestras apps

stats