Caçadors d'engrunes

Una imatge molt freqüent del periodisme són els escamots de reporters armats de micròfons i càmeres, a la caça de declaracions de personatges d’actualitat, davant de les portes de domicilis, jutjats i presons, entre altres escenaris ocasionals. Caçadors d’engrunes que poblen els noticiaris radiofònics i televisius.

Els resultats d’aquest frenètic assetjament informatiu són ben escassos. Sovint no passen d’algun estirabot del protagonista sota la pressió del focus mediàtic. Engrunes que alimenten l’anecdotari d’un o altre personatge públic sotmès a procés judicial, escàndol o conflicte polític.

L’ús i abús d’aquesta forma elemental de reporterisme inquisitiu s’aguanta per un cert atractiu populista i la noció de diligència i dinamisme que dóna als noticiaris, altrament mancats de veu i imatge directes de la majoria de notícies. Però no dóna la millor imatge del periodisme.

No sempre s’obtenen millors resultats en els passadissos i les sales dels passos perduts dels parlaments, malgrat el nivell més alt d’especialització dels informadors. L’antic ministre econòmic socialista Carlos Solchaga fou dels primers en posar en evidència la vacuïtat d’aquesta pràctica, un dia que a les Corts es trobà rodejat de micròfons i càmeres expectants. Tenen alguna pregunta?, demanà, i davant del silenci subsegüent va prendre comiat.

Com en altres pràctiques discutibles que el periodisme ha anat incorporant com a rutines difícils de suprimir, la qüestió rau en el valor informatiu que aporten i en el pes significatiu que prenen en l’exercici professional. El primer ja s’ha dit que és escàs. El segon és desmesurat, en un context de reducció sistemàtica del valor afegit en els espais informatius, que la crisi encara vigent de no deixa d’accentuar.

És una mostra quotidiana de com les retallades pressupostàries dels mitjans repercuteixen en una retallada qualitativa del treball dels periodistes i de la seva percepció social.