Diaris amb funda

La publicació de diaris enfundats en el gran anunci d’un banc, el passat 28 de gener, ha causat una bona piuladissa crítica. No passa sovint que els diaris es venguin l’oferta informativa i la pròpia imatge, dins d’un quadern de quatre pàgines publicitàries de paper couché que els iguala tots en l’oferta del quiosc. Però passa.

No és freqüent la submissió als designis dels anunciants que produeix l’aparició d’aquests diaris fantasmagòrics, però tampoc no és nova. Antecedent més recent: el 21 de desembre de 2014 va passar al mateix amb una colònia de luxe, amb un petit flascó de mostra inclòs. Aquell cop només va ser El País, ara han estat tots els diaris de difusió elevada. Algun piulador ha exalçat petits diaris que no han dut la funda. Probablement no han tingut ocasió de negar-s’hi. Ho haurien fet?

L’interès econòmic ha influït sempre en la col·locació dels anuncis. Internet ha consagrat definitivament la seva preeminència, amb cortines electròniques que es despleguen automàticament en l’obertura d’un web o durant la seva consulta. La fàcil opció de tancar-los no evita que el missatge arribi al usuari. El caràcter estàtic del suport paper no té aquesta agilitat.

La tradició informativa de les primeres pàgines xoca amb aquestes fundes publicitàries episòdiques però ja no infreqüents. La col·locació dels anuncis ha tingut tradicionalment unes regles, que salvaven determinades pàgines i espais. Ja havien arribat a ser presents a les portades, amb mòduls de peu de pàgina i ara és habitual que apareguin també prop del nom dels diaris.

La última pàgina havia estat sempre la més cara. Quan els diaris van decidir convertir-la en pàgina informativa, amb entrevistes i articles especials, fou un senyal que els anunciants havien descobert suports més rendibles, són els anys d’auge de la televisió privada. Encara ara, algun diari important no deixa de sacrificar-la si la compra un bon anunciant.

El fenomen més recent de les fundes va lligat a una tipologia molt concreta d’anunciants: bancs i productes de luxe –automòbils, colònies, rellotges i joies- que, amb més freqüència, compren pàgines dobles a l’interior. Paradoxalment, l’exhibicionisme de la publicitat de luxe ha adquirit més importància des de l’inici d’aquesta llarga crisi que arrosseguem des de 2008. Pel seu propi augment i per la baixada general de la resta de publicitat.

Quan el model de portada informativa es començà a generalitzar, a primers del segle XX, els grans diaris sucumbiren també a una temptació publicitària més humana i entranyable: les esqueles mortuòries que durant força anys ompliren la primera pàgina. A La Vanguardia i La Veu de Catalunya, parlant només de Barcelona.

Es podria dir, com atenuant, que no deixaven de ser notícies. Una versió pòstuma i de pagament de les antigues notes de societat. En pàgines interiors, continuen sent una font sanejada d’ingressos. És una bona ocasió per a recordar com en són de cares les esqueles als diaris de més difusió.

P. S. El banc de la funda és el Santander. El mateix dia, un dirigent madrileny de Podemos, Jesús Montero, va dir que la família Botín no forma part de la ‘casta’.