Qui, qui, qui...

Hem ben entrat en el periodisme del qui, en el predomini del subjecte sobre els altres components de la informació. Dels sis elements bàsics de la notícia –qui, què, quan, com, on i per què- domina cada cop més el qui, el jo protagonista de qualsevol activitat. És un signe dels temps, un indicador del ‘lifting’ que s’ha auto-receptat el periodisme i que no és només cosmètic.

El periodisme del qui havia estat una exclusiva de la premsa del cor, dels programes de famosos i ‘celebrities’, que no es basen en altre interès que la curiositat, les varietats socials i la xafarderia. Ha anat envaint també els mitjans d’informació general, fins i totels diaris tinguts per més seriosos han caigut en la temptació. Fixem-nos en les pàgines especials de dissabtes i diumenges i, per descomptat, en les anomenades pàgines de “gent” que cada dia ja ocupen un espai destacat. Però també en la informació quotidiana.

És la teoria nord-americana de les sis w’s –who, what, when, how, where, why- de la segona part del XIX, però a finals del XVII ja havia estat precedida per les sis circumstàncies–la persona, l’objecte, la causa, la manera, el lloc, i el temps- descrites pel monjo alemany TobiasPeucer, en la primera tesi doctoral sobre periodisme.

Davant d’una notícia, és important discernir la importància de cada un d’aquests elements. Escatir-ne, sobre tot, el per què, la causa que permet entendre’n l’abast. En tota la notícia, aquest element és el més important. I no sempre és el més fàcil d’establir.

Hi ha un cert abandonament d’aquesta orientació, amb les retallades qualitatives que el periodisme ha anat sofrint en els darrers anys. L’atenció prioritària s’ha desplaçat sobre qui són, què fan, com són, quan fan i com fan les coses els personatges d’actualitat, ja sigui per la rellevància de la seva activitat o per la mera notorietat mediàtica de les seves figures. No es posa tanta atenció en esbrinar els per què. De vegades fins i tot són massa obvis, però llavors ja és mera xafarderia.

Alguns factors colaterals coadjuven a aquesta exaltació del qui periodístic. L’ús fàcil i abusiu de l’entrevista, gènere més selectiu i menys freqüent a les tradicions periodístiques de referència. La penetració de les figures mediàtiques fins i tot en els espais d’opinió tradicional, compensant amb la força de la seva notorietat el menor domini i rigor expositius. Les limitacions de la informació gràfica amb la seva galeria rutinària de retrats i gestos.

Qui, qui, qui... el resultat no és pas un reforçament de l’oferta qualitativa. Tampoc sembla que sigui un correctiu eficaç davant la baixada de la difusió i del prestigi social del periodisme.