Orhan Pamuk, escriptor turc, obre el seu llibre Istanbul. Ciutat i records amb una cita d'Ahmed Rasim, un altre escriptor turc: “La bellesa d'un paisatge resideix en la seva malenconia”. Unes pàgines més endavant, Pamuk escriu sobre Istanbul: “Per a mi, sempre ha estat una ciutat de ruïnes i d'una malenconia de final d'imperi. He passat la meva vida o bé lluitant contra aquesta malenconia, o bé (com tots els Istanbullus) fent-la meva”. Segurament aquesta és la sensació que desprèn encara avui la ciutat, amb els seus detalls de fantasia exòtica i dura realitat.
Un pont basculant de 490 metres de longitud uneix cultures, religions i estaments socials sobre les aigües del Bòsfor. És el pont de Gàlata, la passarel·la entre el vell Istanbul i la zona més europea i moderna. Sota els seus arcs es concentren desenes de restaurants que serveixen els típics balik ekmek, entrepans de peix fresc, i als seus voltants és fàcil veure una multitud de pescadors amb la pell colrada pel sol i un cigarret a la boca amb cendres que de forma miraculosa aguanten llargues calades sense caure a terra. Centenars de gavines sobrevolen aquesta zona on esperen alguns dels ferris que serveixen de transport entre les dues ribes de la ciutat i els seus múltiples districtes i els vaixells que donen els passejos turístics al llarg del Corn d'Or, un dels ports naturals més bonics del món.
Així, a la riba nord d'Istanbul s'assenta el centre modern i occidental, amb l'Avinguda Istiklal i la plaça Taksim com a artèries vitals, molt transitades i recorregudes pel nostàlgic tramvia. Fins a allà es pot arribar agafant el segon metro més antic d'Europa, després del de Londres. És una zona plena de tendes elegants, llibreries, galeries d'art, locals de fast food i bars que podríem trobar a qualsevol ciutat europea, però amb el bullici oriental que els fa diferents. Terrasses a rebentar de joves turcs i turistes, restaurants de diversos pisos que omplen fins a alguns terrats dels edificis, música en directe…
No té res a veure amb les altres cares de la ciutat, més tradicionals i asiàtiques. Zones on sembla seguir lliurant-se una batalla entre el passat i el present, una mescla temporal que supura al conservador districte de Fatih, a la riba sud d'Istanbul, davant del Corn d'Or.
Fatih o “el primer Istanbul”, com li diuen molts, té records vius de quan la ciutat es deia Constantinoble, quan era la Cruïlla del Món, unint les rutes comercials que anaven d'Europa a Àsia i Àfrica, quan brillava com a capital de l'Imperi Romà d'Orient. Ara és també on es concentra l'islamisme més sever.
Al seu interior, especialment als barris de Fener i Balat, es barregen comunitats musulmanes, jueves, gregues i d'armenis. Anar avançant pels seus carrers empinats és gairebé com viatjar a través del temps i de la geografia. Antigues construccions atrotinades, esglésies ortodoxes o sinagogues erigides sobre asfalt foradat i fins i tot trams de terra. Mercats desordenats amb tot tipus de productes, religiosos musulmans conservadors amb les seves vestimentes tradicionals… i tot coronat per una de les mesquites otomanes més majestuoses i grans de la ciutat: la Mesquita de Fatih, que va intentar competir de tu a tu amb la de Santa Sofia, almenys en dimensions, encara que es va quedar lluny de la victòria.
Malgrat això és un lloc poc conegut pel turista, encara que té racons màgics com el terrat d'un edifici proper a la Mesquita de Fatih. Darrere d'una porta que no crida l’atenció i després de diversos pisos d'escales amb la paret escrostonada, es troba un bar impressionant, on es pot contemplar tota la ciutat, el mar de Màrmara i el Corn d'Or bevent un te i aspirant el fum d'un narguil.
A l'altre costat de l'aigua, en la part d’Anatòlia, està Üsküdar. Només baixar del vaixell es veuen dues mesquites i una mica més enllà un mercat tradicional. Aquí la població és majoritàriament musulmana. Hi ha molt enrenou de vianants, cotxes, autobusos i motos però amb aquesta estranya calma que dóna estar a la vora del Bòsfor en un dia de sol. Fins aquí arribaven fa segles les caravanes dels mercaders armenis i iranians, fet que va convertir aquest lloc en un enclavament comercial estratègic.
Resseguint la costa d’Üsküdar s'arriba a un mirador especial, davant del Kiz Kulesi, una petita illa que emergeix del Bòsfor, vigilant l'entrada sud de la ciutat. La torre de la Donzella, en la seva traducció al català, alberga també un restaurant. Es tracta d'un far que il·lumina totes les nits el port d'Istanbul i que data de l'època bizantina. Explica la llegenda que cert sultà va tenir una filla que va néixer amb un mal presagi. L'oracle li va rebel·lar al sultà que la jove moriria assassinada per una serp verinosa abans de complir els 18 anys. L'home, en un intent d'evitar el fatal desenllaç, va tancar la seva filla en aquesta torre i allí va romandre durant molt de temps, rebent l'única visita del seu pare. Quan va arribar el dia del 18º aniversari, el sultà va voler per fi alliberar la jove i com a regal per celebrar la victòria sobre la terrible profecia, li va oferir una gran cistella de fruites exòtiques. Però diuen que ningú escapa al seu destí i una serp verinosa que s'havia ocultat entre la fruita va sortir del seu amagatall i va mossegar la princesa, que va morir en braços del sultà.
Just davant d'aquesta torre de conte, es pot veure una de les postes de sol més boniques de la ciutat. A les escales del que sembla un bar improvisat, els cambrers traginen carregats de safates enormes plenes de simit, el típic pa de llavors turc, i ofereixen narguils i te a tot el que vulgui asseure's a contemplar el bonic espectacle.
Als barris de Sultanahmet i Eminönü es concentren la major part dels llocs que han fet famós a Istanbul. Les seves dues espectaculars mesquites, Santa Sofia i la Mesquita Blava (o Mesquita de *Sultanahmet), el Palau de Topkapi, el Gran Basar i el Basar de les Espècies. Pels seus carrers abunden els llocs de blat de moro torrat, els locals replets de baklavas, el dolç turc per excel·lència, i els senyors asseguts al carrer jugant al backgammon. Tot això sota el so de les crides a l'oració que provenen de les diferents mesquites. Entrar per una de les 22 portes del Gran Basar, perdre's pels seus 64 carrers i passejar entre joies de plata, vestits de dansa del ventre, llums de colors, catifes y mocadors de seda exposats a més de 3.600 botigues és una experiència que cal viure si es visita Istanbul. És un dels mercats més grans i antics del món i es va alçar com a centre econòmic de la ciutat ja al s.XV. I per complementar-ho, està el Basar de les Espècies, que constituïa el final de la ruta de la seda i la porta de distribució a tota Europa.
Com a contraposició al centre econòmic i comercial, està el Palau de Topkapi, que en la seva època constituïa el centre administratiu de l'Imperi Otomà. Es necessita gairebé mig dia per visitar les cuines, les sales de reunions, les sales amb les joies del sultà i els seus vestits, els jardins, les fonts i piscines, la sala de circumcisió o l’harem (que significa prohibit). El lloc guarda encara un halo de misteri, reverberacions d'una època tèrbola i elegant alhora, escenari de crims perversos i secretes batalles entre les concubines.
Vueling viatja de juny a setembre a Mitilene.
Sobre este blog
Este blog pretende servir de punto de encuentro entre el periodismo y los viajes. Diario de Viajes intenta enriquecer la visión del mundo a través de los periodistas que lo recorren y que trazan un relato vivo de gentes y territorios, alejado de los convencionalismos. El viaje como oportunidad, sensación y experiencia enlaza con la curiosidad y la voluntad de comprender y narrar la realidad innatas al periodismo.
