Atrapats en l'incessant caos circulatori que devora Bangkok, algú deixa anar un nom i promet el paradís. “Khao Lak”, diu. El paradís? I on és? Estenem el mapa i el busquem. Costa trobar-lo, en el mig de tant de nom amb K. Potser és per les tremendes ganes de trobar una mica de tranquil · litat després de dies de molt soroll i d'activitat frenètica. Potser perquè els ulls se'n van, gairebé instintivament, cap a Phuket, Ayuthaya, Chiang Mai... , les propostes que tota guia sobre Tailàndia inclou.
Khao Lak, el paradís..., on estarà? El senyor que es troba enfront de la petita agència de viatges esbossa un somriure i assenyala amb el dit la part central del braç que es separa del continent i s'endinsa en l'Oceà Índic. Bingo!
Sense donar-li massa voltes, comprem els bitllets i volem a Krabi, l'aeroport més proper. El paradís promès està encara a uns quantes hores d'autobús, tot i que en el mapa sembli proper.
De camí, fem nit a prop del parc nacional d'Ang Thong. La tempesta tropical s'ha deslligat. La llum s'ha anat en tot el poble. I a l'habitació, d'allò més modesta, hi ha escarabats i altres bestioles. La nit es fa llarga..., i l'anhelat edèn, llunyà.
Hi arribem unes quantes hores d'autobús després. I la peripècia val la pena. El lloc és un verger en gran, amb el mar als seus peus. A l'hotel, una meravella, gairebé no hi ha turistes. La piscina, que gairebé toca la platja, és buida. Els esmorzars, davant del agitat mar, són un luxe.
Un empleat de l'establiment ens proposa visitar les Ton Chongfa Waterfalls, segons explica, una exhibició de l'aigua amagada entre els turons i l'exuberant jungla tropical. Fins allà –proposa–, poden anar en cotxe o en moto. Optem per emprendre l'aventura a peu.
Camí de la principal atracció de la zona, khao lak decideix unir-se a la nostra marxa. Té la mirada trista, el pas lleuger, l'ànim incansable. Arriba sol. S'incorpora gairebé a l'inici, quan l'asfalt de la carretera principal encara guia els nostres passos cap a les cascades d'aigua cristal · lina.
No és la part més bonica de la ruta , però sí la més segura. Per aquí, gairebé no hi ha transeünts. I els pocs que ens creuem difereixen sobre la distància que encara haurem de caminar fins arribar a aquest racó del paradís.
Així defineixen a les Ton Chongfa Waterfalls qui, de viatge a la turística i ara convulsa Tailàndia, decideixen perdre’s a Khao Lak, una de les portes d'entrada a les illes Similan, al mar d'Andaman. Per aquí, va passar el tsunami el 2004 i va arrasar gairebé tot. Hotels, vegetació, platges, vides i més vides. Només els (4.000) morts no van tornar.
Gairebé tota la resta, vaixell encallat inclòs, torna a estar avui en peus, preparat per rebre el viatger. La nau, de l'exèrcit (avui colpista) tailandès, il · lustra la descomunal força amb què l'aigua va colpejar la costa.
Juan Antonio Bayona va evocar la tragèdia en la commovedora 'Lo imposible'. Però la zona segueix estant encara al resguard de les hordes que prenen el publicitat Phuket, a uns 80 quilòmetres, o s'acosten a Krabi, com a parada prèvia, abans de saltar a alguna de les nou perles –set visitables– de la mar d'Andaman.
El nostre khao lak sembla vell, però no es cansa. Cerca companyia, potser menjar, potser tan sols un gest de complicitat que mitigui la seva aparent solitud. No sempre l'hi oferim. Però no desisteix. Uns 10 quilòmetres més tard segueix a cua, a una distància prudencial. I observa com, després d'abandonar la carretera i endinsar-nos en la selva tropical combatem els mosquits abans de fer una parada en el camí i submergir-nos en una piscina natural que anuncia, més propera, la meta.
L'aigua està fresca, gairebé freda. El cant dels ocells guanya la batalla dels sorolls. Els peixets fan, sense cobrar ni demanar permís, la pedicura.
Dos quilòmetres més enllà, potser tres, un cartell de fusta anuncia l'entrada als quatre nivells de les Ton Chongfa. El preu, una fortuna per als locals, es pagaria amb plaer si el camí de tornada no fos tan llarg com el d'anada i als més de 12 quilòmetres recorreguts no calgués sumar altres tants, abans de poder estirar-nos de nou en la platja que s'obre al mar.
Aquí, 25 quilòmetres després, entre les enormes roques que brollen de la sorra i l'escuma blanca, es perd, finalment, el nostre ja estimat khao lak, tan famèlic i aventurer com quan ens va trobar a l'alba.
Aquestes platges no són les més boniques de la zona, però sí les més salvatges, encara que s'iniciïn just on moren els dominis del fabulós Khaolak Sunset Resort. Al setembre, quan les tempestes tropicals banyen intermitentment el dia, els capvespres sobre la seva sorra fosca regalen dosis impagables de pau.
Per trobar sorra blanca, aigües tranquil · les, vistes de postal i gent, només cal llogar un vehicle i dirigir-se al nord, cap a Khuk Khak Beach, Laem Pakarang Beach o Pak Weep Beach.
El lladre de fruita, camí de la diversa Kho Samui
Les opcions per abandonar Khao Lak i guanyar alguna illa són diverses. Optem per la de Pom, un home baixet i bromista que descansa enfront de la seva agència doblegat sobre els seus genolls. Ens proposa agafar l'autobús que va a Surat Thani per, des d'allà, passar a Kho Samui. El paisatge, assegura, és una meravella.
I no ens enganya, encara que l'autobús arribi amb més d'una hora de retard, no tingui aire condicionat i el mètode de descans de Pom maltracti les nostres cames durant l'espera.
Quatre hores per recórrer uns 200 quilòmetres d'exuberància vegetal enclaustrada entre muntanyes. Quatre hores per contemplar un paisatge humà pretèrit i entranyable. El lladre de fruita estén la seva mà mentre emet un so gutural que sembla un xiulet. I riu. I fa riure. La senyora gran col · loca les gallines als seus peus i les verdures al portaequipatges. El revisor controla els bitllets somrient però aliè.
A Don Sak, la boira amaga el paisatge que s'endevina des del ferri que condueix a Kho Samui, a la costa est de l'istme de Kra. És la tercera illa més gran del país i la seva oferta complau gairebé tots els gustos: el soroll i la disbauxa turística de Chaweng Beach; la calma absoluta de Mae Nam; l'espiritualitat monumental dels temples budistes.
Després d'una nit de batalla amb formigues i altres bestioles a Mae Nam i una frustrant incursió en la gresca de Chaweng, sòrdid batibull occidental, tornem a les cabanes que ‘Lolita’ ofereix a Mae Nam, al llarg d'una platja de sorra blanca i aigües calmes i cristal · lines. Amb aire condicionat i sense formigues aquesta vegada, les sargantanes es converteixen en animals d'habitual companyia. Les vistes, a l'alba, anuncien dies prometedors.
Molts ho són pel simple plaer de degustar un sucós peix cuinat a la brasa, sobre la sorra de la platja. El xiringuito més modest ofereix aquí senzills menjars a preu de ganga. I no tots piquen. Això sí, si un no vol haver de beure mitjà mar, no ha d'oblidar la frase clau: “not spicy, please!”.
Sobre este blog
Este blog pretende servir de punto de encuentro entre el periodismo y los viajes. Diario de Viajes intenta enriquecer la visión del mundo a través de los periodistas que lo recorren y que trazan un relato vivo de gentes y territorios, alejado de los convencionalismos. El viaje como oportunidad, sensación y experiencia enlaza con la curiosidad y la voluntad de comprender y narrar la realidad innatas al periodismo.
