Ha de ser difícil promocionar els teus encants turístics si vius a l’ombra de la ciutat més visitada del món. Això és el que li passa a Lió, la segona gran metròpoli francesa, però no la segona ni la tercera ni la quarta destinació més visitada del país. Per Lió s’hi acostuma a passar de llarg, o senzillament no s’hi pensa. Greu error. El seu centre històric és absolutament meravellós, ideal per perdre-s’hi un cap de setmana, i per això està catalogat com a patrimoni cultural de la Humanitat per la Unesco.
El vieux Lyon està situat en la confluència dels rius Roine i el seu afluent Saona. Allà on es troben es forma una península –una quasi-illa, com se li diu a Lió– on es desenvolupa la ciutat des de l’època romana fins a la revolució industrial. Per això, al contrari de París, Lió té un casc antic perfectament delimitat i que es pot recórrer de dalt a baix gairebé sense la molèstia dels cotxes –bona part dels carrers estan peatonalitzats– i sense més necessitat de transport que les pròpies cames. Això sí, calen cames, perquè en aquesta quasi-illa hi ha dos turonets (Fourvière i Croix-Rousse) dignes d’un excursionista entrenat.
El millor és començar pel Fourvière que, de fet, es troba a l’altra banda del Saona. Al seu cim, a més de gaudir d’unes impressionants vistes de la ciutat, es pot visitar un amfiteatre romà sorprenentment ben conservat, la Catedral de Lió i la Basílica de Notre-Dame, que recorda, per estètica i ubicació, al Sacré Coeur de París.
Si després encara queden ganes i forces d’atacar el Croix-Rousse, una parada obligada són els Jardins de Rosa Mir, creats per un refugiat de la Guerra Civil espanyola (Jules Senis) que els va dedicar a la seva mare, Rosa Mir Mercader.
Tornem, però, a la planícia del vell Lió, que és la mare dels ous de la visita. Els carrers i carrerons medievals formen un conjunt laberíntic, al qual hi contribueixen en especial els petits passatges que travessen pel mig dels edificis, els anomenats traboulés.
Aquest laberint del vell Lió està farcit de petits comerços i restaurants al més pur estil francès, la qual cosa no vol dir que no hi hagi algun burger o kebab, però en tot cas no predominen. Quan fa bo, és molt agradable dinar o sopar a la terrassa d’algun d’aquests petits bistrots, ubicades en un traboulé.
Entre tants carrerons sobresurten dues places, la de Bellecour, sorprenentment extensa en una zona tan atapeïda, i la de Terreaux, on es troba l’ajuntament i el museu de Belles Arts. Molta gent opina que aquesta última és la més bonica de la ciutat i fins i tot del país. Potser no n’hi ha per tant, però en tot cas és una de les icones de la ciutat, gràcies a l’espectacular font esculpida per Frédéric Auguste Bartholdi (1892), el mateix artista que va fer l’estàtua de la Llibertat que França regalaria als Estats Units en senyal d’amistat.
Els lionesos estan molt orgullosos de quatre coses: de la seva gastronomia, i en especial de Paul Bocuse, el pare de la nouvelle cuisine (això sí, no demaneu lioneses a una pastisseria, que és com demanar una ensaladilla russa a Moscou o una salsitxa de francfort a la ciutat alemana); de ser el bressol del cinema: els germans Lumière, van nàixer a Besançon, però van viure tota la seva vida a Lió i d’aquí que hi hagi un parell de petits museus del cine molt recomanables; dels seus guinyols: també a Lió van sorgir els primers, i per això hi ha força botigues i un museu dedicat a les titelles; i, finalment, de la seva expertesa en l’art lumínic: poden presumir de tenir el festival de les llums més espectacular del món, durant el qual els edificis més emblemàtics, els parcs i fins i tot els rius s’il·luminen amb formes i colors sorprenents (pels interessats: aquest any tindrà lloc del 5 al 8 de desembre).
Per últim, el lionesos presumeixen també de modernitat. En els darrers anys s’han construït diversos edificis singulars, els típics edificis d’autor que no sempre han donat bons resultats, entre els quals hi ha l’estació del TGV (obra de Santiago Calatrava), el nou Palau de l’Òpera (Jean Nouvel) o diversos edificis aixecats o reformats per l’arquitecte lionès Tony Garnier.
L’últim d’aquesta col·lecció és el nou Musée des Confluences, espectacular museu amb aires de Guggenheim (l’autoria és d’un estudi austríac) dedicat a les ciències, les arts i la societat. Va ser inaugurat el desembre de 2014 i està situat a la zona on es troben els dos rius, que precisament per això es diu barri de la confluència. Un nou al·licient per fer un salt a Lió, per si no n’hi havia prous.
Vueling ofereix vols diaris des de Barcelona a Lió.
Sobre este blog
Este blog pretende servir de punto de encuentro entre el periodismo y los viajes. Diario de Viajes intenta enriquecer la visión del mundo a través de los periodistas que lo recorren y que trazan un relato vivo de gentes y territorios, alejado de los convencionalismos. El viaje como oportunidad, sensación y experiencia enlaza con la curiosidad y la voluntad de comprender y narrar la realidad innatas al periodismo.
