La portada de mañana
Acceder
UP busca el apoyo del bloque de investidura en la ley del 'solo sí es sí'
Escrivá se abre a nuevas medidas para desbloquear la reforma de pensiones
OPINIÓN | 'Sánchez decreta un 155 para Igualdad', por Esther Palomera
Sobre este blog

Este blog pretende servir de punto de encuentro entre el periodismo y los viajes. Diario de Viajes intenta enriquecer la visión del mundo a través de los periodistas que lo recorren y que trazan un relato vivo de gentes y territorios, alejado de los convencionalismos. El viaje como oportunidad, sensación y experiencia enlaza con la curiosidad y la voluntad de comprender y narrar la realidad innatas al periodismo.

Madrid vibra a Lavapiés

Bars al carrer Argumosa, a Lavapiés

Deia Lole Montoya –la cantaora de la mítica parella Lole i Manuel- que Lavapiés li “recordava molt al barri sevillà de Triana”, que li encantava el seu ambient artístic, “és un lloc molt motivador” rematava. Sense saber-ho, potser havia trobat l'axioma d'aquests carrers de Madrid, un axioma que pot desplegar-se en tres pàgines, com un tríptic conceptual: el mestissatge, l'art i la motivació transformada en apoderament de la societat. 

El mestissatge

Molts asseguren que Triana és un exemple de convivència entre gitanos i gachés –payos en rromanò- i que gràcies a això la riquesa cultural ha brollat com en pocs llocs. Allà es van criar el ballador de flamenc Antonio Canales, el cantaor Chiquetete, l'actriu Paz Vega o la presidenta de la Junta d'Andalusia Susana Díaz. Així que equiparar aquest barri amb Lavapiés és tirar-li floretes. No es pot dir que en aquesta zona de Madrid et cantin per bulerías en cada cantonada, però la mescla és palpable, d'això no hi ha dubte. 

Segons els últims càlculs de l'Ajuntament de la capital, gairebé un 25% de la població de Lavapiés és estrangera i la majoria procedeixen d'Àsia o Oceania. És més, la seva composició demogràfica és tan diversa, que es poden comptar fins a més de 80 nacionalitats entre els seus veïns. Això traduït al llenguatge comercial significa salons de te, restaurants àrabs, perruqueries afroamericanes, locutoris i un infinit etcètera. Un melting pot en tota regla, que dirien els americans, on no falten els racons de col·leccionistes de còmics de sempre o els bars castissos de tota la vida, aquells regentats per un matrimoni ja gran, que et tracten com a una néta i et serveixen racions més que generoses. Un matrimoni gran, sí, perquè és el barri del districte Centre amb el percentatge més alt de persones amb més de 65 anys. I té una explicació.

La seva entitat de barri obrer –encara que el barri en realitat és Ambaixadors i Lavapiés és una nina russa dins d'ell- es va començar a forjar al s.XIX i això es va anar intensificant. A l'època de la postguerra es va convertir en un refugi pels que protagonitzaven l'èxode rural, que trobaven en aquests carrers cases assequibles, modestes, però molt ben situades, en el cor de la ciutat. Per aquest motiu es va transformar amb el pas del temps en un barri de gent gran i d'immigrants –això últim ho ha estat sempre-. 

Tot i que aquesta realitat comença a formar ja part de la nostàlgia. Als 90 va arribar la droga a mansalva i la delinqüència i va passar a ser un lloc perillós, on es diu que ni els taxistes s’s'atrevien a entrar. Això s'ha anat resolent però sempre hi ha un preu a pagar. Últimament Lavapiés està començant a sofrir el mal que ataca a cada vegada més ciutats: la gentrificació i la hipsterització. Els preus dels lloguers pugen, expulsant als veïns de tota la vida cap a zones més allunyades, i es va instal·lant més classe mitjana, donant-li a tot el que toca aquest punt vintage que tant agrada ara. Es podria dir que s'està convertint en el nou barri cool, en condicions de competir amb uns altres ja consagrats com Malasaña o Chueca.

Per entendre aquesta metamorfosi, el millor és anar a tafanejar en un mercat: el de San Fernando. És un lloc que va néixer en plena postguerra i que fins fa uns anys semblava que estava tocat de mort, en plena decadència, com gran part del barri. Un diamant en brut que un grup de joves ha sabut polir. Es van fer càrrec de moltes de les parades que havien quedat buides, apostant pels productes locals i ecològics, integrant-se amb el comerç tradicional que allà ja existia, i que resistia malgrat la crisi, i afegint algunes iniciatives culturals. El resultat és un mercat com els de sempre, però on també es poden comprar “llibres a pes” -en algun racó original-, menjar de tapes amb el producte fresc de les parades o beure bons vins i cerveses. 

Aquest caràcter han anat adquirint també molts carrers del barri, plagats de bars a l'última, cafès i botigues modernes.

L'art

Lavapiés és, així, un imant, però no solament pels moderns, també pels artistes. Al carrer Dr. Fourquet –destacat metge del s.XIX i gran especialista en anatomia- hi ha fins a 15 galeries. Expliquen que exposar allí serveix de trampolí per passar després al Reina Sofia, una mena de tela d'aranya pels caçatalents del món de l'art. 

A més, la zona també està plena de sales o bars on escoltar música en directe i teatres. En concret, hi ha 14 sales de teatre i més de 1000 obres anuals. Una d'elles és el Teatre del Barri, una iniciativa en forma de cooperativa de consum cultural sense ànim de lucre. Com diuen ells mateixos, “Els nostres mitjans per fer política són la cultura i la festa. Teatre, música, poesia, ball, tallers de formació artística”. Un dels guèiser per on brolla l'esperit del barri, ple de consciència social.

La motivació

Aquest esperit pren allà moltes formes, per això el barri pot enorgullir-se de la seva alta concentració d'associacions veïnals i culturals, del moviment popular intens i efervescent que fa vibrar els carrers. Potser l'origen d'aquesta personalitat està, a més d'en la seva condició de barri obrer, en l'època en què aquells carrers van començar a omplir-se de cases buides que a poc a poc van ser ocupades. Una mostra és, per exemple, La Quimera. 

Com ells descriuen, “Potser la línia directriu de tots aquests anys ha estat la de desafiar i posar en qüestió la propietat privada, actuant directament contra ella okupant un espai abandonat, per lliurar-ho a l'ús i gaudi, a la trobada de la comunitat”. Ofereixen tallers de tot tipus, biblioteca, cinema i fins i tot gimnàs.

Està també La Tabacalera, un centre social autogestionat situat a l'espai que havia estat la Fàbrica de Tabacs d'Ambaixadors. Aquest lloc està adscrit al Ministeri de Cultura i és patrimoni històric, catalogat com a Bé d'Interès Cultural. Es fonamenta en la difusió de la cultura lliure i s'organitzen allà exposicions molt interessants d'artistes consagrats, com la que va acabar fa poc, que exposava l'obra del fotògraf Juan Manuel Castro Prieto, un dels referents a Espanya.

Deia Víctor Hugo que “No hi ha res més poderós que una idea a la qual li ha arribat el seu moment”. Sembla que a Lavapiés ja fa uns anys que li ha arribat el seu. 

Vueling vola de Barcelona a Madrid.

Sobre este blog

Este blog pretende servir de punto de encuentro entre el periodismo y los viajes. Diario de Viajes intenta enriquecer la visión del mundo a través de los periodistas que lo recorren y que trazan un relato vivo de gentes y territorios, alejado de los convencionalismos. El viaje como oportunidad, sensación y experiencia enlaza con la curiosidad y la voluntad de comprender y narrar la realidad innatas al periodismo.

Etiquetas

Descubre nuestras apps

stats