El 1810 estava a les acaballes però encara havia d’arribar l’esdeveniment més important d’aquell any. A l’octubre, el Príncep hereu Ludwig es casava amb la princesa Teresa di Sassonia-Hildburghausen i volia una celebració que quedés gravada al record dels habitants de Munic per sempre. Ho va aconseguir. Va congregar-los a tots a uns camps que prendrien el nom de Theresienwiese –prat de Teresa-, en honor a la que s’havia de convertir en la seva esposa, va organitzar carreres de cavalls i va servir abundant menjar i, sobretot, cervesa per a tothom. La festa va agradar tant, que a l’any següent es va repetir i a l’altre i així fins a l’actualitat. És el que tots coneixem com Oktoberfest, tot i que ara es celebra al setembre per aprofitar que els dies són més llargs i calorosos.
Per això, a l’imaginari col·lectiu Munic té forma de cambrera bàvara, amb una pitrera prominent i dues gerres de cervesa ben fresca i espumosa a les mans. Dit d’una altra manera, l’estereotip de l’Oktoberfest ha sobrepassat Munic. Però aquesta ciutat és molt més que això. És també la capital de l’estat federal de Bavaria, la capital de la cultura a Alemanya, la ciutat més rica del país -a part de pertànyer a la regió amb menys atur d’Europa-, i molt més.
El surf ja no és un privilegi de les zones amb mar. Al riu també es pot surfejar i Munic n’és una prova. L’aigua de l’Isar creua la ciutat i refresca l’interior de l’Englischer Garten, una mena de Central Park muniquès. A l’estiu, la gent corre a prendre el sol i banyar-se i l’herba s’omple de Biergartens –terrasses amb cerveses-. A l’hivern el parc està menys animat, però el riu manté el seu atractiu, sobretot pels surfistes. Aquí sembla haver-hi onades a totes les estacions, formades per les corrents i els diferents dics, i de fet potser és el millor lloc per aprendre aquest esport, perquè les onades són contínues i compactes, no cal morir esperant a que n’arribi una, com passa molts cops a la vora del mar.
Al 1920, després d’acabar la Primera Guerra Mundial, Georg Rauscher fundava a la vora del Danubi una empresa que ompliria de rellotges els carrers de Munic i de moltes altres ciutats i pobles d’Alemanya. A l’actualitat, l’empresa continua funcionant i els seus enginys electromecànics encara decoren fins a set emblemàtics temples i edificis de la capital de Baviera.
Per això i per l’alçada d’aquestes construccions, és possible aixecar la vista en certs punts de Munic i veure’s rodejat per totes bandes d’agulles marcant l’hora i campanes sonant. Fins i tot és possible visitar la ciutat bàvara resseguint l’estela d’aquests rellotges, en una confluència temporal entre el present del caminant i l’antiguitat que desprenen molts dels seus monuments.
Però per gaudir d’un rellotge espectacular, Marienplatz és el lloc. En aquesta emblemàtica plaça hi ha el Rathaus, el Nou Ajuntament, i a dalt d’aquest edifici neogòtic, el carilló que a determinades hores fa sonar la “Dança de Cooper” i les figures que conté es mouen al ritme de la melodia per a commemorar la fi de la pesta.
Munic destaca també per la seva arquitectura. Alguns museus com el Branhorst, d’art contemporani, o la Pinakothek der Modern en són un exemple, a més del famós Allianz Arena o el BMW Welt. Però potser un dels més impressionants per les seves dimensions i la seva història és l’Olympiapark, construït per a les Olimpíades de 1972. La seva torre és coneguda perquè ofereix la possibilitat de dinar o sopar a gairebé 200m d’alçada i conté un petit museu sobre el rock and roll.
Però desgraciadament aquest recinte també porta mals records. Al setembre de 1972 se celebraven allà els Jocs Olímpics però una matança havia d’entristir aquells dies. Onze atletes israelians, cinc terroristes palestins i un policia van morir. La matinada del 5 de setembre els esportistes israelians van ser segrestats per la organització palestina Setembre Negre que demanava l’alliberament de més de 230 palestins tancats a presons d’Israel. Finalment, tot i les negociacions, no es va poder evitar el fatal desenllaç en un tiroteig entre els fedaïns de Setembre Negre i la policia alemanya. Una placa al Parc Olímpic commemora la tragèdia.
Contemplar Munic des de dalt mentre et prens una bona cervesa o un cafè, és un moment de felicitat. Per aconseguir-ho cal entrar a la Universitat Tècnica de Munic (TUM), confondre’ns amb la resta d’estudiants i agafar un ascensor fins al cinquè pis. Allà hi ha un regal pel visitant: un bar privilegiat amb unes bones vistes de la ciutat. Econòmic perquè en teoria és pels estudiants, i còmode, perquè a més de cadires i taules, ofereixen també unes gandules per aprofitar agradablement les estones de sol.
Des d’aquesta terrassa és fàcil descobrir a cop d’ull que ens trobem a l’epicentre cultural de Munic. Una zona plena de museus de tot tipus, des del Museu Egipci fins al Brandhost, dedicat a l’art contemporani, passant per la pinacoteca d’art modern o l’anomenat Reich der Kristalle (Regne del Vidre), és a dir, el museu dels minerals. A més, dibuixa el límit amb la bohèmia, perquè el conegut barri de Schwabing està a només unes passes, conformat per uns carrers que van recórrer moltes vegades Thomas Mann, Rainer Maria Rilke, Kandinsky o Paul Klee entre d’altres personatges històrics que van viure a la ciutat. Com no, d’això s’intenta treure rèdit turístic i és fàcil trobar en aquella zona més d’un cafè o restaurant que assegura a les seves cartes que per les seves taules van passar tots aquests grans noms.
No es pot oblidar que, òbviament, una part de l’essència de Munic recau en el que representa l’Oktoberfest: molta cervesa i algunes salsitxes. I si no és època d’Oktoberfest, no passa res, perquè al Viktualienmarkt, el gran mercat a l’Alstadt, el centre de la ciutat, es poden comprar tot tipus d’aliments i begudes i també tastar-los asseguts en alguns dels restaurants o a les grans taules de fusta que omplen la plaça. Allà pots menjar un bon Weisswurst, la típica salsitxa blanca bàvara, acompanyat d’un pretzel, una mena de pa amb forma de cor i sal gruixuda per sobre, i fer-ho baixar tot amb una cervesa a escollir entre les sis fàbriques autòctones que monopolitzen la producció: Augustiner, Hacker-Pschorr, Hofbräu, Löwenbräu, Paulaner o Spaten-Franziskaner.
Vueling vola a diari de Barcelona a Munic.
Sobre este blog
Este blog pretende servir de punto de encuentro entre el periodismo y los viajes. Diario de Viajes intenta enriquecer la visión del mundo a través de los periodistas que lo recorren y que trazan un relato vivo de gentes y territorios, alejado de los convencionalismos. El viaje como oportunidad, sensación y experiencia enlaza con la curiosidad y la voluntad de comprender y narrar la realidad innatas al periodismo.
