És molt possible que vostè hagi estat algun cop a la Cerdanya, la comarca catalana que es troba dividida entre Espanya i França. O a la Val d’Aran, una illa lingüística i cultural a més de mil metres d’alçada. Fins i tot podria ser que hi vagi sovint, que les conegui molt bé, i que l’hagin captivat tant els seus paisatges com aquell caràcter indomable que donen els territoris de frontera. Doncs ara sumi-les i multipliqui per tres el resultat, i així es farà una mica la idea del que és Valle d’Aosta, la més petita i menys poblada de les regions italianes i a l’hora una de les que té una més marcada personalitat pròpia.
Algú pensarà que és absurd comparar una comarca amb una regió, però és que entrar a Valle d’Aosta immediatament evoca altres valls alpines que sentim més properes com la Cerdanya o l’Aran. La diferència, però, és que en comptes dels Pirineus està solcada pels Alps, i que en comptes d’esglésies romàniques i algun altre vestigi medieval, està farcida de fortificacions i castells feudals, a més d’un gran nombre restes romanes, ja que per aquí passava el camí cap a la Gàlia. Per suposat, totes aquestes valls s’assemblen també en aspectes més prosaics, com l’abundància de segones residències enfilades al turisme de neu.
Valle d’Aosta és una de les poques regions italianes que compta amb un règim jurídic especial, una mena d’autonomia (les altres són Sardenya, Sicília, el Trentino-Alto Adigio i Friuli-Venezia Giulia) que se sustenta per raons històriques, culturals i lingüístiques. Els valdostans són sobretot francòfons, la qual cosa demostra un cop més que, com amb els Pirineus, els accidents geogràfics no han estat mai obstacle davant del poder del comerç entre persones. Així, malgrat que les llengües oficials són l’italià i el francès, als pobles de Valle d’Aosta es parla sobretot un dialecte del franco-provençal anomenat valdôtain (valldostà). Fins fa només unes dècades, l’italià per aquestes terres era gairebé una llengua estrangera.
La capital de la regió és Aosta, situada al mig de la vall, i les dimensions de la qual més aviat li donen l’aparença de poble gran que de ciutat petita. Se la coneix com la “Roma dels Alps”, ja que, després de Roma i Pompeia, és la localitat italiana on s’han trobat més restes de l’antic imperi romà. Va ser fundada l’any 25 AC, en temps de l’emperador August (d’aquí el nom original d’Augusta Praetoria), i està estructurada segons els cànons urbanístics romans, amb dues artèries perpendiculars (cardo i decumano) perfectament identificables. En la seva cruïlla, el que havia estat l’àgora és avui la plaça principal, seu de l’Ajuntament.
L’antic decumano és ara el principal carrer comercial, que s’estén més enllà dels límits emmurallats de la ciutat romana fins a desembocar en una placeta on s’aixeca un arc de triomf també de l’època d’August, dedicat a la victòria dels romans sobre els antics habitants d’aquestes valls. Muralles endins (en realitat, només queden alguns trams), el més espectacular és sens dubte l’imponent teatre romà, força ben conservat, i que havia arribat a acollir fins a 4.000 espectadors. Hi ha també unes termes, un anfiteatre i un pont romà, a més de dues precioses esglésies medievals (la Catedral i l’església de Sant’Orso).
A la mateixa Aosta es pot agafar l’anomenat telefèric de Pila, que puja a una muntanya contigua on hi ha unes pistes d’esquí. Val la pena anar-hi encara que sigui a l’estiu, ja que les vistes a tota la vall són impressionants. D’allà surten també unes quantes rutes senderistes.
Aosta es troba aproximadament a una hora en cotxe des de Torí, la majestuosa capital del Piemont, o sigui que des d’allà s’hi pot anar i tornar en un mateix dia amb temps de sobres per gaudir de l’essencial. Però és una pena no dedicar-li més temps perquè la regió està plena d’oportunitats pels amants de la natura i l’excursionisme. De la vall principal sorgeixen altres valls que s’endinsen en paratges més agrestes i verges. Per la banda sud, el Parc Nacional de Gran Paradiso, antigament una reserva de caça de la casa reial italiana, agafa quatre d’aquestes valls secundàries, que en total sumen 200 km2 per on es poden trobar un munt de camins de muntanya senyalitzats. Per la part nord, arribem a la vall dels Walser, coronada pel Monte Rosa, on hi ha alguns poblets on la segona llengua ja no és el francès sinó un dialecte de l’alemany.
Seguint fins el final de la vall s’arriba al túnel del Mont Blanc, que connecta Itàlia amb França per autopista. Si hi ha temps, i ganes d’emocions fortes, una excursió per no oblidar mai consisteix a travessar el massís del Mont Blanc per dalt. Com ho llegeix: sobrevolar-ho. Es tracta d’agafar una cadena de telefèrics i funiculars partint de la localitat de Palud-Courmayeur (Itàlia), i a través de sis trams, arribar fins a Chamonix (França). Els primers tres trams de telefèric permeten coronar la Punta Helbronner, a 3.462 metres, des d’on s’agafa l’anomenat Funivia dels Glaciars fins a l’Aiguille du Midi, el punt més alt, a 3.842 metres. Des d’aquest cim, situat cara a cara amb el Mont Blanc, es pot baixar en dos nous trams de telefèric fins a Chamonix, experiència que ja vam relatar en un anterior Diari de Viatges. És un recorregut llarg (segurament cal preveure un dia sencer per fer-lo d’anada i tornada), i no precisament barat, però absolutament espaterrant.
Vueling ofereix vols diaris des de Barcelona a Torí.
Sobre este blog
Este blog pretende servir de punto de encuentro entre el periodismo y los viajes. Diario de Viajes intenta enriquecer la visión del mundo a través de los periodistas que lo recorren y que trazan un relato vivo de gentes y territorios, alejado de los convencionalismos. El viaje como oportunidad, sensación y experiencia enlaza con la curiosidad y la voluntad de comprender y narrar la realidad innatas al periodismo.
