Joves, gènere i violències masclistes a les xarxes socials

Segons un estudi de CIS, elaborat amb l’objectiu de conèixer com perceben la violència de gènere els adolescents i joves, un de cada tres joves d’entre 15 i 29 anys considera inevitable o acceptable en algunes circumstàncies controlar els horaris de les seves parelles, impedir que vegin a les seves famílies o amistats, no permetre que treballin o estudiïn o dir què poden o què no poden fer.

Per altra banda, fa unes setmanes el Centre Reina Sofía obtenia, en un altre estudi, conclusions del mateix nivell de gravetat entre adolescents i joves. Entre aquestes conclusions trobem que una part important dels i les joves consideren que treballar fora de casa es necessari per ser independent, però en canvi, hi ha encara minories molt significatives que creuen que la vida familiar es queda ressentida amb la feina fora de casa de les dones. Són molt pocs els enquestats que opinen que les dones que treballen fora de casa tenen una relació igual de bona amb els fills.

Sembla doncs bastant evident que la desigualtat entre homes i dones i els estereotips en relació al gènere segueixen molt vigents en les noves generacions. Els nous canals i formes de relació entre joves –i no tan joves– reprodueixen aquesta desigualtat. Especialment a les xarxes socials. Un estudi sobre sexisme publicat pel Govern Basc l’any 2013 deia així: “Si alguna cosa crida l’atenció del discurs que fan nois i noies de l’ús de les xarxes socials és la freqüència amb la qual elles reben sol·licituds d’amistat unides a un comportament o assetjament sexual, i la normalització amb que les reben. Nois i noies saben i reconeixen que es tracta d’una cosa que passa a les xarxes socials, com si fos inevitable, quelcom que ‘toca’ per ser noia, o dona”.

Quan parlem de les “noves formes de violència” o dels neomasclismes a les xarxes socials entre joves sovint cometem l’error –en termes de comunicació pública– que ja vam cometre a l’inici quan parlàvem de violència de gènere contra dones adultes fora de les xarxes: prendre-ho com si fossin episodis pràcticament aïllats que requereixen únicament d’un abordatge jurídic i policial.

Aquest és el cas de les xerrades que, en aquests últims anys, els policies estan impartint als instituts. En el sostrat de qualsevol manifestació de violència contra les dones està la desigualtat estructural i el sexisme. Les xarxes socials no són una excepció. Fenòmens com el sexting o el cibercontrol són noves formes de violències masclistes que patim les dones –nenes, joves o adultes—. Però no podem parlar de forma aïllada d’aquests ciber-riscos sense contextualitzar-los en una mirada de gènere que ens ajudi a entendre el perquè de la normalització d’aquest manteniment dels estereotips del que parlen les dades per part dels i les joves.

Hem de parlar dels usos diferencials que fan a les xarxes uns i altres, del major nivell d’exposició emocional d’elles i posar-ho en relació amb la necessitat de les noies de ser reconegudes per un “públic” per estimar-se més a elles mateixes. Perquè? Per què són ingènues o frívoles? No, no és aquesta la raó. La raó és perquè les dones hem estat socialitzades d’aquesta manera, en la recerca del reconeixement extern per estimar-nos i ser estimades. I en aquest context social de desigualtat les xarxes socials poden oferir les dues cares de la moneda: una gran oportunitat per les noies joves per transformar l’ordre establert però, a la vegada, un gran perill de patir violències.

Hauríem, doncs, d’anar a l’arrel del problema quan parlem de violències masclistes a les xarxes: l’educació i la socialització que reben nois i noies en les aules, a la família, en els mitjans de comunicació i a la societat. Tot això conformarà el seu comportament també a les xarxes socials.