Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.
La portada de mañana
Acceder
Gobierno y PP reducen a un acuerdo mínimo en vivienda la Conferencia de Presidentes
Incertidumbre en los Altos del Golán mientras las tropas israelíes se adentran en Siria
Opinión - ¡Con los jueces hemos topado! Por Esther Palomera
Sobre este blog

El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en  fundacio@catalunyaplural.cat.

Llegir el Diari de la Cultura en català.

Enrique Vargas: “El món del teatre està ple de 'vaticans'”

El colombià Enrique Vargas, fundador de Teatro de los Sentidos.

Toni Polo

El Teatro de los Sentidos és una companyia de teatre internacional que va ser nòmada en els seus inicis i que, des del 1994, té seu al Polvorí, en una zona, fins fa massa poc, marginal de Barcelona. Això no vol dir que hagin abandonat un cert caràcter nòmada, perquè segueixen actuant per tot el món. L'espectacle -l'experiència, més aviat- que proposen, Petits exercicis per al bon morir, es va estrenar a Anvers (Bèlgica) i ara arriba a Barcelona amb aromes, sabors, músiques mediterrànies. El colombià Enrique Vargas, venerable i veterà fundador i director d'aquesta família , ja té el cap en el següent repte, que es basa en El cor de les tenebres, de Joseph Conrad. El grup ja està treballant en això a Copenague, alhora que manté en cartell l'obra de Barcelona. Coses de mantenir aquesta ànima nòmada...

El teatre de Teatro de los Sentidos és un concepte ben particular. És el segell que li ha donat Enrique Vargas i que es basa en l'experiència. “L'experiència de cada un de nosaltres, no només dels artistes, també dels espectadors, que no són espectadors... són imaginants”, explica Vargas, a la porta del Polvorí. “És un concepte que s'hauria d'aplicar més enllà del teatre, imagina't a un polític que en lloc de dirigir als seus compatriotes es dirigís als seus imaginants...!”

Explica Vargas que fa 20 anys que ja no li pregunten si el que fa és teatre. Què és? Algú a Colòmbia va escriure que “no és teatre ni arts plàstiques ni performance, és construir cada dia el camí del bon viure, perquè és molt probable que el del bon morir estigui en tombar la cantonada”. Per descomptat, no és que hagi enderrocat la famosa quarta paret, simplement no ha existit mai. Torna als orígens del teatre, quan públic, artistes i l'obra es confonien.

Primer va ser el joc

El resultat (o l'origen) d'aquest concepte teatral no és altre que el joc. Enrique Vargas sempre s'ha considerat un “constructor de jocs”, títol “molt més honorífic que el de dramaturg”, diu. La seva vida està en els seus jocs prohibits infantils. Es va criar en una plantació cafetera als Andes colombians. Allà s'escapava per jugar al que no li deixaven, i s'escapolia per laberints, jugant a perdre’s. “I això és el que he fet tota la vida amb el teatre: perdre’m”. Són conceptes que veiem en la producció de Teatro de los Sentidos: Oráculo, aquests recorreguts per la foscor, esmolant tots els sentits, o El hilo de Ariadna... Avui en dia sembla que convertir-se en fabricant de jocs és una cosa impossible, una bonica utopia... No pas per a ell: “Tot consisteix a arriscar-se a no poder pagar la hipoteca”, diu amb un somriure als ulls.

El seu concepte de teatre és, doncs, el del joc. I es basa en l'experiència, a la qual contraposa el terme informació. Aquests petits exercicis per al bon morir es basen en la naturalesa de l'experiència. I una experiència és una cosa que ens transforma una mica, per mínim que sigui. La informació pura i dura, en canvi, pot ser passiva, no portar a cap experiència. Per això la informació bona és la que ens porta a l'experiència (la que ens marca), i això passa gràcies a la curiositat. “Hem de ser una curiositat amb potes i no només un cervell amb potes”, proclama, amb tota la tranquil·litat que transmet, Vargas. “No hem de sempre tractar de ser un simple intèrpret intel·lectual. Hi ha teatre que és simplement informació, però aquest, sense que sigui dolent (no hi ha teatre dolent)... no m'interessa. Els artistes del Teatro de los Sentidos difícilment es convertiran en carn de canó per a càmeres, micròfons o telenovel·les... ”El paper de l'espectador, de l'imaginant, per tant, és crucial“.

El dogma i el misteri

El Teatro de los Sentidos és poc dogmàtic. Antidogmàtic, diria. Però Enrique Vargas considera que el teatre, en general, és un art molt més conservador que la poesia, la literatura, l'art plàstic... “El món del teatre és ple de vaticans. A vegades penso que més que dramatúrgies el que s'escriu són litúrgies...” Malgrat tot, té les seves regles. Regles, que no dogmes. “El joc el dicta la imaginació, i la imaginació no admet límits ni tabús, és descarada, invasiva, lúdica, lliure. Es cola per les escletxes de cadascú i el transforma. És a dir, cadascú, guiat per la seva imaginació, viu la seva experiència, que va molt més enllà de la transmissió d'una informació”.

“El més important de tot és que aquesta transformació sigui des de dins cap a fora, si no, seria una altra cosa, seria una imposició”. No. Ells no fan un procés de manipulació. “La curiositat de cadascun de vosaltres (de nosaltres) és la que ens portarà a convertir-nos en protagonistes de la nostra pròpia experiència. Quan passa això, l'obra té sentit, perquè ningú està ideologitzant l'espectador”. D'aquí, també, que les obres de Teatro de los Sentidos no tinguin missatge.

El que busca el joc, l'obra, el teatre, és que cadascú intenti descobrir el seu propi misteri. “El misteri, clau en qualsevol joc, és el que ens condueix al que no sabem que sabem. El misteri ens agita fins fer aflorar aquesta saviesa passiva que tenim dins. Per això la nostra major riquesa està en la nostra capacitat mistèrica, en que som misteris amb potes”.

La tirania de l'ull

El món dels sentits és, per tant, la principal eina per trobar l'experiència bona. I per a això cal comptar amb tots els sentits. Però n'hi ha un que ho pot espatllar tot. La vista. “La vista és simple informació, per tant, perillosa (posem moltes cometes a ”perillosa“). Evidentment, nosaltres no prescindim de la vista, però considerem que de vegades predomina l'imperialisme dels ulls i un pensa que perquè veu, ja coneix. I no. Cal harmonitzar els ulls amb els altres sentits. Per als nens és fàcil, però els adults estem pervertits pel totalitarisme de l'ull”.

I en tot aquest joc, quin paper desenvolupa la paraula? “Evidentment, la paraula sempre és vàlida”, diu Vargas. “Però generalment s'usa per ocultar, abstraure, enganyar, agredir. I per informar. Així que, afortunadament, el llenguatge no es limita a la paraula. La forma de respirar, d'olorar, de palpar, les petjades, la temperatura... són conceptes fonamentals en l'obra de El Teatro de los Sentidos.

És clar, i això... on es col·loca? On es desenvolupa? En un museu? En un escenari? Al carrer? Tornem a què és el que fa el Teatro de los Sentidos. A aquesta pregunta que diu Vargas que fa dues dècades que ningú li fa.

“Cada representació despertarà experiències (emocions) diferents. I a cada lloc del món, també seran diferents les sensacions. Per això Teatro de los Sentidos es preocupa moltíssim per captar les sensibilitats de cada lloc. L'obra que veiem a Barcelona és diferent de la que van veure a Anvers”, explica el director i antropòleg. Han estat estudiant i entenent les olors, les característiques sensorials de cada lloc. Ara estan amb un peu a Copenhaguen per captar les qualitats sensorials d'allà. Quan portin aquest espectacle al Brasil, caldrà remarcar altres qualitats. I a Barcelona, altres...

'Petits exercicis per al bon morir'

A més de ser un joc, totes les obres del Teatro de los Sentidos responen a una pregunta (o intenten que cada imaginant respongui a aquesta pregunta: “sense pregunta, no hi ha misteri i sense misteri difícilment s'activaria el mecanisme de la curiositat”). És a dir, es comença amb una pregunta que intentem convertir en joc.

En el cas d'aquesta obra, el joc és el de la celebració. Per què celebrem? Una oposició, un examen, una trobada...? I, d'alguna manera, del que es tracta és de celebrar el bon morir o el bon viure. La pregunta, que no convé revelar ve a ser si és millor una preparació per al bon morir o una preparació per al bon viure. Aquí, a l'entrada, davant aquesta elecció (bon morir o bon viure) se separarà la gent. “Ve a ser com plantejar-se si és millor morir vivint o viure morint, té trampa... I recorrerà en la foscor a la recerca de la seva pròpia experiència”. Vargas ens adverteix que la millor manera de trobar alguna cosa és perdre't. “I et vas guiant per el que toques, el que olores, el que veus (tampoc es tracta de negar l'ull... simplement no deixar-lo ser tan arrogant)”.

Sobre este blog

El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en  fundacio@catalunyaplural.cat.

Llegir el Diari de la Cultura en català.

Etiquetas
stats