Per Mauthausen, alliberat per l'exèrcit americà el 5 de maig de 1945, i per altres camps de concentració dependents d'ell, com Gusen, van passar uns 200.000 presoners de diferents nacionalitats, dels quals van morir la meitat, entre ells 4.761 dels 7.200 republicans espanyols que van estar confinats allí.
Expert en la deportació dels republicans als camps nazis, Benito Bermejo (Salamanca, 1963) va visitar fa uns dies a Àustria, acompanyat de periodistes espanyols, les instal·lacions que tanquen els sòlids murs de Mauthausen i el poc que queda de Gusen, transformat des de fa anys en un plàcid poble i anomenat amb raó “el camp invisible”.
Aquest viatge va servir per imaginar en part l'infern que van viure els presoners de Mauthausen i perquè Bermejo expliqués algunes de les qüestions que recull en el seu llibre, publicat per primera vegada el 2002 i reeditat ara per La Magrana amb pròleg de Javier Cercas i ampliat amb noves fotos de Boix sobre la guerra civil espanyola.
Com recorda Cercas en el pròleg, Benito Bermejo va desemmascarar a Enric Marco, l'home que “durant dècades va mentir sobre la seva estada al camp nazi de Flossenbürg” i va arribar a ser president de l'Amical de Mauthausen, que agrupa a Espanya la major part dels deportats espanyols i les seves famílies.
Aquella revelació va ser fruit d'una investigació minuciosa, com ho és també el llibre El fotògraf de l'horror. La història de Francesc Boix i les fotos robades als SS de Mauthausen, per al qual Bermejo ha recollit desenes de testimonis i ha consultat nombroses fonts.
La majoria d'aquests testimonis són de supervivents de Mauthausen o dels seus familiars i amics, però Bermejo va aconseguir entrevistar el 2001 a Hermann Schinlauer, membre de les SS destinat a l'esmentat camp, la família -ni tan sols la seva dona- i veïns no sabien que havia estat un dels guardians d'aquell infern. Schinlauer, recordava perfectament a Francisco Boix, Franz, com l’anomenaven els alemanys.
Francesc Boix era un jove inquiet, tenaç i de caràcter fort. Apassionat de la fotografia i militant socialista, primer, i després comunista, Boix (Barcelona, 1920 - París, 1951) va arribar el 1941 a Mauthausen, on el col·lectiu de republicans espanyols va ser dels més nombrosos. La majoria d'ells (3.893) van morir al camp veí de Gusen i 431 gasejats al castell de Hartheim.
Boix va ser “un privilegiat” perquè el 1941 va entrar a treballar al servei fotogràfic que els alemanys tenien a Mauthausen, que va servir per fotografiar la vida i la mort al camp. Algun presoner va comptabilitzar fins a 35 maneres diferents de morir en aquella fàbrica de la mort.
En aquest servei van treballar també els espanyols Antonio García Alonso i José Cereceda, a més de presos austríacs, alemanys i polonesos. Tots ells “gaudien d'unes condicions d'higiene, allotjament i menjar clarament millors que la majoria dels presos”, afirma Bermejo.
L’any 1943, després de la rendició alemanya a Stalingrad, els SS van donar l'ordre de destruir els arxius fotogràfics perquè eren “comprometedors ”, però, segons va declarar Boix en els judicis de Nurenberg i Dachau, es van aconseguir salvar unes vint mil fotos de les seixanta mil que s'havien fet.
D'aquestes vint mil “només es conserven unes mil. Les altres no se sap què va passar amb elles”, diu Bermejo. Però aquest miler de fotos va servir per mostrar al món l'horror de Mauthausen. Sobre com es va aconseguir treure les fotos del camp hi ha diferents versions, i Bermejo les recull en el llibre, però va ser fonamental l'ajuda d'un grup d'espanyols que treballava fora del camp i de l'austríaca Anna Pointner, veïna de Mauthausen. Pointner les va amagar en un mur. Al costat de la casa, un petit memorial ret homenatge a la valentia de la dona, que es va desmarcar de les conductes d'altres veïns, que van participar en la cacera de presos escapats del camp.
Quan els nord-americans van entrar al camp, el 5 de maig de 1945, Boix va convertir-se en el reporter de l'alliberament. Gràcies a ell hi ha imatges de les primeres hores de Mauthausen després de la fugida dels nazis, inclosa la seqüència de l'agònic interrogatori al comandant del camp, Franz Ziereis, ferit després de ser capturat el 23 maig 1945.
Després de l'alliberament desitjat, Boix va fer públiques les imatges en publicacions com Regards “per la magnífica actitud d'aquesta revista durant la guerra d'Espanya”. El 1946 es van projectar al Tribunal Militar Internacional de Nuremberg a la secció de crims de guerra de l'exèrcit dels Estats Units a Dachau. Davant els tribunals Boix va detallar una successió d'horrors, com la història de Bonarewitz, un fuster austríac evadit a qui els nazis van obligar a participar en una farsa que recreava la seva fugida en una caixa.
En aquests sis anys de llibertat va viatjar d'un lloc a un altre com a reporter de Humanité, Regards i Ce Soir. Va continuar militant al Partit Comunista. Va retratar a La Pasionaria i Picasso. Va cobrir el Tour de França. I va escriure les seves memòries, de les quals només es conserva el títol: Spaniaker, el malnom despectiu que a al·ludia als presos espanyols de Mauthausen.
Els anys viscuts a Mauthausen li van deixar serioses seqüeles en la seva salut i va morir a París als 31 anys. Massa jove per un testimoni únic al món, els ulls de la història de l'horror.
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
