'El héroe discreto'

Situada al Perú actual, la novel·la narra dues històries paral·leles: la de Felícito Yanaqué , un petit empresari que es nega a pagar una extorsió mafiosa, i la d'Ismael Carrera, un ric home de negocis que es venja dels seus fills, egoistes i malgastadors. Tots dos protagonistes s'han d'enfrontar, ja molt grans , amb dures situacions familiars per defensar els seus projectes de vida.

La primera novel·la de Mario Vargas Llosa després d'obtenir el Premi Nobel suposa un retorn als llocs de la seva infància i adolescència. Ja ens ho indica la dedicatòria a la memòria de Javier Silva Ruete, destacat economista i polític, amic de joventut de l'escriptor a Piura. Va ser en aquesta ciutat del nord del Perú on Vargas Llosa, als onze anys, va saber que el seu pare no havia mort, i allà el va veure per primera vegada.

Aquest va ser el començament de la seva tempestuosa relació amb el seu autoritari i violent progenitor. És possible que aquesta traumàtica experiència estigui en el rerefons argumental de la novel·la, que se centra en les conflictives relacions entre pares i fills. Podem albirar que, rere Felícito Yanaqué, quan obliga a realitzar el servei militar al seu fill Miguel per “curtir-lo”, hi és el pare de Vargas Llosa, que el va fer entrar al col·legi militar Leoncio Prado, escenari de la seva novel·la La ciudad y los perros.

Però el retorn als ambients de la seva adolescència no implica en absolut una nostàlgica recreació de vivències juvenils. L'argument de la novel·la es basa majoritàriament en la fabulació lliure i autònoma. L'ombra de l'autor es projecta més aviat en els personatges madurs, de la seva mateixa edat, sobretot en don Rigoberto, el seu alter ego. Són personatges que encaren la seva vellesa amb energia i il·lusió, amb projectes de vida atrevits, que xoquen amb el seu entorn. Això els obliga a defensar la seva dignitat, la seva autonomia, la seva llibertat. Per això en els xocs generacionals els personatges negatius no són els pares, que es comporten bastant correctament, sinó alguns dels seus fills, veritables monstres d'ingratitud i egoisme.

El héroe discreto no només conté referències als espais biogràfics de l'escriptor, sinó vincles explícits amb la resta de la seva obra narrativa. En ella tornem a trobar-hi el sergent de policia Lituma, el senyor don Rigoberto, la seva esposa doña Lucrecia, al seu fill Fonchito... També hi apareixen algunes referències al grup de gresca anomenat “Los inconquistables”, que freqüentaven la Casa Verda (p. 117), el prostíbul de Piura en què es va basar l'homònima novel·la de Vargas Llosa.

Encara que no la podem situar entre la mitja dotzena d'obres mestres de Vargas Llosa, El héroe discreto és una valuosa contribució al conjunt de la seva obra. No aporta cap novetat temàtica o estilística significativa, però constitueix una bona síntesi dels seus temes i les seves tècniques més constants. Aquesta obra de maduresa demostra que l'autor manté una admirable bona forma creativa, que resulta de la suma de la seva capacitat de fabular i del seu domini dels recursos narratius.

El punt de partida de El héroe discreto es basa en un fenomen social molt estès al Perú, i especialment al nord del país, on proliferen les màfies i la corrupció. Sovint els mitjans es fan ressò de casos d'extorsió d'empresaris. Alguns d'ells s'han fet famosos per negar-se a pagar i denunciar públicament les bandes criminals. Felícito Yanaqué, empresari de Piura, d'entrada se'ns presenta com un prototip representatiu d'aquests herois que es juguen la vida en defensa de la seva dignitat i que, malgrat la seva momentània projecció mediàtica, segueixen sent “discrets” ciutadans comuns.

Però en el segon capítol trobem el començament d'una altra història totalment diferent. A Lima, Rigoberto està a punt de jubilar-se, després d'haver exercit durant molts anys com a directiu d'una companyia d'assegurances. Amb aquest doble argument la novel·la es converteix en un exemple de “vasos comunicants”, tècnica que Vargas Llosa definia així en les seves Cartas a un joven novelista: “Dos o més episodis que ocorren en temps, espais o nivells de realitat diferents. El decisiu és que hi hagi ‘comunicació’ entre els dos episodis”. El héroe discreto s'ajusta perfectament a aquesta definició, ja que la comunicació entre episodis es produirà al final , de manera sorprenent.

Estem, doncs, davant una novel·la on tot està sàviament disposat per atreure i distreure l'atenció del lector, per convertir unes històries bastant anodines en intrigues sorprenents. Vegem alguns d'aquests “trucs”, tan vells com el vell art de narrar.

- Anticipació dels fets: “El matrimonio de Ismael y Armida fue el más breve y despoblado que Rigoberto y Lucrecia recordaran, aunque les deparó más de una sorpresa” (p. 59); “Aquel martes del invierno limeño que don Rigoberto y doña Lucrecia considerarían el peor día de su vida…” (p. 232).

- Intrigants finals de capítol: “Comenzaba a ver claro. Poco después, había tomado ya una decisión” (p. 231); “¡Sí, sí, acaba de morir!” (p. 253).

- La dada amagada: Un equívoc personatge se li apareix a Fonchito en diverses ocasions. En les últimes pàgines es desvetlla el misteri de manera sorprenent i humorística. Un altre exemple és el de l'ocultació fins al final del vincle que connecta les dues històries paral·leles.

- Clixés fulletonescos: La criada Armida es casa amb el seu senyor i es converteix no solament en la dona més rica del Perú, sinó també en una respectable i distingida dama.

Tota aquesta utilleria narrativa proporciona qualitat i amenitat a la matèria argumental, que en bona part descansa en l'encertada configuració dels personatges, que resulten creïbles, complexos, transformats pels avatars de la vida.

Les dues històries paral·leles arrenquen de manera molt tensa, que de seguida atrau l'interès del lector. Però, a base de sorpreses i girs inesperats, es van aproximant cada vegada més al melodrama. La història de l'extorsió de Felícito aviat deixa de ser el reflex d'un greu problema social per situar-se de ple en l'àmbit de les cruels traïcions a l'interior de la família. La història d'Ismael Carrera ja des del principi té una contextualització sociològica molt feble. Podria haver estat representativa del conflicte entre el Perú que progressa amb esforç i honradesa davant del Perú corrupte i malbaratador, però tot queda reduït a un enfrontament entre un pare i els seus dos fills.

El referent de El héroe discreto no és, doncs, el dinàmic Perú actual, que comença a enlairar-se del seu ancestral endarreriment econòmic, fenomen que l'escriptor ha elogiat en declaracions periodístiques. Però aquesta novel·la, excepte alguna esporàdica menció a situacions contemporànies, s'ubica en un marc molt més intemporal, el dels conflictes de família.

No s'escapa a la sagaç veterania de Vargas Llosa aquest progressiu lliscament de l'argument, fins a situar-lo “prop dels culebrons” ( p. 285). En el mateix sentit, don Rigoberto, portaveu de l'autor, qualifica encertadament de “culebrón” ( p. 293) la història de la criada Armida, èmula de la Ventafocs. Però els importants ingredients fulletonescos de El héroe discreto, ni tan sols sumats, són suficients per rebaixar el seu elevat nivell literari. Vargas Llosa ha superat el desafiament, confirmant la regla que la qualitat d'una novel·la no depèn dels seus components argumentals, sinó del seu tractament literari.

Com en les seves anteriors novel·les situades al Perú, Vargas Llosa aconsegueix que els diàlegs sonin naturals, vius, espontanis, sense que l'abundància de peruanismes dificulti la lectura als parlants d'altres variants de la llengua castellana.