A finals de l’any passat, van néixer dues editorials amb propostes molt interessants. Males Herbes n’és una. I l’altra és Edicions del Periscopi. Aniol Rafael, l’editor intrèpid de Periscopi, va començar la seva aventura empresarial publicant la finalista del premi Pulitzer 2012, Terra de caimans, de Karen Russell, i Cada color d’un riu, de Manel de la Rosa, que ha estat escollit Nou Talent Fnac de la literatura catalana. La primera novel.la d’aquest professor de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès mostra com les emocions, per molt doloroses que siguin, també poden ser dinàmiques i ens poden portar a sortir del forat, a trobar la pau.
Manel de la Rosa va estudiar ciències físiques, una carrera que no va acabar perquè es va haver de posar a treballar per ajudar a casa, tot i que encara té el cuquet de tornar-hi, “és un dels meus projectes de futur quan estigui jubilat”.
Manel de la Rosa, a part de professor de narrativa, és luthier de guitarres elèctriques per culpa d’una tendinitis que li va durar dos anys; mentre no podia tocar, es va dedicar a construir-ne per mantenir-s’hi en contacte. “Ho faig pel plaer de treballar amb les mans, per desconnectar d’estar tot el dia davant l’ordinador quan escrius, per crear amb les mans.”
Manel de la Rosa, després d’anar a Formentera, per aprendre a fer de luthier, “a l’única escola amb garanties”, no sabia què fer amb la seva vida i va començar a escriure alguna coseta. “Vaig veure que em quedava en un cul-de-sac, que no podia avançar i vaig consultar un amic que hi entenia i em va dir que estava molt bé, però que em faltava estructura, tècnica”.
Manel de la Rosa va decidir fer un curs d’escriptura a l’Ateneu Barcelonès i quan va acabar el primer any com a alumne li van proposar que es quedés com a professor, i ja fa uns anys que hi és. “Sí, va ser una sort. I m’ha passat una mica el mateix amb la novel.la. Amb l’Aniol [editor de Periscopi] érem companys de classe a l’Ateneu i ell coneixia la meva feina i un dia em va dir: ‘Si jo tingués la meva editorial, et publicaria.’”
És per això que Manel de la Rosa diu que ha tingut una sort immensa, “perquè no he hagut de buscar res, tot m’ha vingut a buscar, la feina i l’editor, i són d’aquelles coses que dius que sí, potser és casualitat però també penses que quan estàs molt convençut d’una cosa, les coses surten misteriosament”. Ara bé, potser no tot és tan gratuït com un es pensa. “A vegades per aconseguir una cosa et trobes molts entrebancs davant, i t’hi esforces, t’hi esforces, i no hi ha manera, i en canvi a vegades no t’hi esforces i se’t comencen a obrir les portes misteriosament”. Potser és casualitat, o ens equivoquem en què vol dir esforçar-se per aconseguir una cosa. Manel de la Rosa ha estat escollit nou talent de la literatura catalana 2012 per la FNAC, “una cosa també d’aquestes que no busques i et trobes... Que et triïn perquè els agrades està molt bé”. Encara que sigui als 51 anys, “es pot ser nou a qualsevol edat”.
Cada color d’un riu és un llibre de sentiments, d’emocions, que gira al voltant dels mons interiors dels personatges, però “evitant que ens quedem empantanegats dins el cap d’algú, amb les seves reflexions circulars i que siguin d’aquelles novel.les que no surten d’aquí”. I és que les emocions també poden ser dinàmiques, “si el personatge s’està avorrint dins la novel.la, el lector més!, i si s’està matxacant, matxacant i matxacant i patint i no es mou, s’acaba convertint en una novel.la que quan preguntes com està, et diuen ‘està molt ben escrita’, però penso que hi ha d’haver alguna cosa més. Una cosa és escriure bé i l’altra és novel.lar bé, són jocs diferents”.
I sí, podem afirmar que De la Rosa sap novel.lar bé. El seu primer llibre és una història dura però amb el punt de dramatisme just, en què es nota que tot està molt pensat. “La feina de planificació va ser molt llarga, de controlar què passava a cada escena, què volia aconseguir en cada una i fer que estigués tot bastant equilibrat.” Ho diu un professor de narrativa. “És important fer aquesta feina de forma i estructura però alhora és molt important que el lector no la noti, perquè si es veuen les costures ja no es veu la història, es perd el somni ficcional, el que el lector busca viure”. I tan pensada és l’estructura com la precisió en el llenguatge, en què la falta d’emotivitat, el poc ús dels adjectius, respon a la voluntat de “mostrar mitjançant el que fan i diuen, i com reaccionen, els personatges”. “Sempre és millor mostrar que dir, com explico a l’escola.”
Cada color d’un riu explica les maneres de sortir del forat, de trobar la pau. A través de la mort o de l’amor. “Per mi, en aquest cas la mort és la derrota, suïcidar-se malgrat que probablement és un alliberament per a la persona que està patint moltíssim, és tirar la tovallola”. A l’altra banda, en canvi, hi ha qui se’n surt, gràcies a l’amor, “a certes persones que ajuden a fer-ho, perquè un també es deixa ajudar. Són les dues maneres de sortir del forat, o per dalt o per baix”. De fet, el títol ja hi remet. El cada color del títol és “el joc d’opcions que tots tenim; esclar que les circumstàncies influeixen, però tenim opcions i cada un n’agafa una o l’altra”. El llibre planteja tres maneres d’encarar una situació traumàtica: ignorar-la, obsessionar-s’hi o acceptar-ho i resignar-s’hi. I la conclusió que se’n treu és que les coses no es poden canviar, però sí la manera d’encarar-s'hi, és a dir, la manera de navegar pel riu, el d’Heràclit: no ens podem banyar dues vegades al mateix riu. I l’única manera de superar-les és dient-se a un mateix “vinga, espavila’t i aixeca’t”.