‘Carrer Robadors’: crònica del viatge cap a la maduresa d’un jove marroquí

Carrer Robadors (Columna, 2013 / Calle de los ladrones, Mondadori, 2013), finalista del premi Goncourt 2012, narra el recorregut vital d’un jove marroquí fins al barri del Raval de Barcelona. És una novel.la escrita a temps real sobre esdeveniments reals. Mathias Enard la va començar el 2010, any en què esclata la Primavera Àrab, i la va acabar el 2012, quan el moviment dels indignats sembla refredar-se i el PP torna al govern d’una Espanya en plena crisi.

Igual que el viatger i cronista Ibn Battuta, en Lakhdar, el protagonista i narrador de la novel.la, comença el seu viatge des de Tànger i igual que les cròniques del viatger musulmà del segle XIV, Carrer Robadors constitueix una contribució documental del món contemporani molt precisa. Ara bé, a diferència de l’època d’Ibn Battuta, ja no queden territoris per explorar, i el viatge es converteix en un descobriment dels propis paisatges vitals.

Carrer Robadors va més enllà dels fets circumstancials que acompanyen el viatge de Lakhdar, foragitat de la seva quotidianitat per uns fets incestuosos amb la seva cosina, la Màriam. El descobriment de la sexualitat l’impulsa, o l’expulsa, a un viatge iniciàtic cap a la maduresa. Despullat de referents familiars, el protagonista i narrador de la novel.la no compleix l’estereotip que ens han calçat els mitjans de comunicació de l’immigrant sense papers. Lakhdar és un jove que estima els llibres i és guiat per les pulsions vitals més humanament universals. Així, l’amor s’erigeix com l’única llum que el fa emergir de totes les seves experiències amb la mort, presència constant en totes les aventures que configuren el seu trajecte.

En aquest sentit, la mort també esdevé la pulsió del moviment vital del protagonista. Totes les caselles que constitueixen el recorregut de la partida trontollen per la presència de la parca: la mort de la Màriam, la feina alienadora de transcripció i classificació dels noms dels morts francesos durant la Primera Guerra Mundial, i d’ajudant del Cruz, un personatge d’ànima fosca que regenta una funerària d’Algesires i s’enriqueix amb la deportació dels cossos vomitats pel mar que buscaven una vida millor a l’altra riba. I justament perquè no són situacions triades, totes les experiències viscudes l’expulsen a altres caselles que ell tampoc no escull. Fins i tot quan arriba a Barcelona, quan és llançat al mig de “la gran misèria” del carrer Robadors, al cor de la ciutat mediterrània de moda i a la mateixa ciutat de la Judit, el motiu bàsic pel qual arriba fins aquí, continua sent i sentint-se una persona absolutament desubicada.

Tots els llocs on es deixa caure es converteixen en petites presons d’ell mateix. I al carrer Robadors, el carrer dels lladres, li és presa la vida. La desil.lusió l’ofega, ja ha deixat de ser la criatura innocent plena de somnis que contemplava l’estret de Gibraltar sota la llum fumada d’un capvespre a Tànger. “El distanciament, tant en l’amistat com en l’amor. En Bassam es distanciava; jo també em distanciava, sens dubte. Ja no era la criatura estúpida de Tànger, plena de somnis mediocres, sinó que avançava cap a la meva presó, ja tancat a la torre de vori dels llibres, que és l’únic indret sobre la faç de la Terra on es pot viure bé.” I no és fins que agafa les pròpies regnes, fins que pren la decisió, simbòlica però necessària, de demolir aquella estructura vital que no el deixa avançar, no és fins llavors que deixa de contemplar el món com un simple espectador. I és que “potser el que dóna valor a la nostra vida és un sol instant, un sol moment lúcid, un sol segon de coratge”.

Enard, cronista del segle XXI

Mathias Enard, que escriu d’allò que coneix i s’erigeix com a fidel cronista del segle XXI, ens regala una novel.la iniciàtica i d’aventures -a l’altura del seu admirat Joseph Conrad- que també juga amb el gènere negre. Fa un retrat fidel i precís dels llocs que dibuixa i, sobretot, de la Barcelona actual, la dels turistes i la dels immigrants, la de la gent de tota la vida, la de classe mitjana i la dels baixos fons. Tota una varietat cromàtica perfilada amb un llenguatge que s’endú el lector allà on justament vol: a seguir el viatge pels racons del que significa viure i sobreviure a la història contemporània de tots nosaltres.