“La meva pàtria és la vall del riu Corb”

Lluís Foix (Rocafort de Vallbona, 1943) és un dels periodistes més prestigiosos de Catalunya. Especialitzat en política internacional, ha estat corresponsal a Londres i a Washington, i enviat especial a diversos països. Ha ocupat els més alts càrrecs directius al diari La Vanguardia. Però aquesta trajectòria tan cosmopolita ha estat sempre compatible amb la fidelitat a la seva terra, la vall del riu Corb. Foix podria fer seves les paraules de Virgili: “Aquí hi ha casa meva, aquesta és la meva pàtria”. Això és el que proclama al seu llibre La marinada sempre arriba, recull de records d’infantesa fins als 16 anys.

Com i quan va sorgir la idea del llibre? Forma part d’un projecte més ampli de memòries del conjunt de la seva vida?

Aquest llibre l’he escrit ara, però l’he tingut sempre a dins, perquè són els meus records més profunds. Encara que vaig marxar del meu poble de ben jove, hi he mantingut una relació molt intensa i constant. Sempre que puc, torno a casa, al poble, al terme. Per això no m’ha costat posar-ho per escrit. Després tinc intenció d’explicar les meves vivències com a periodista. Però he volgut començar per l’origen, explicant qui sóc i d’on vinc.

El llibre presenta una estructura molt ordenada, com de cercles concèntrics que es van eixamplant: la llar de foc, la casa, l’escola, el poble, el territori...

La unitat del llibre ve donada per la del territori. El riu Corb és curt, desemboca en el Segre. Configura una vall apartada, silenciosa, petita, que no és pròpiament una comarca, però que té uns trets propis. I jo he volgut fer un cant, una lloança d’aquest territori, ni millor ni pitjor que d’altres, però que és el meu.

Jo reivindico la cultura del terme, l’espai conreat al voltant del poble. M’agrada passejar-m’hi, mirar els marges de pedra, els conreus; olorar les flaires que vénen de la terra, escoltar el silenci del camp... Això no ho trobes a ciutat. Si de petit has viscut aquest ambient, et marca per sempre. Però ja queda poca gent que sàpiga llegir el llibre del camp, que pugui gaudir interpretant els signes de la vida rural.

Hi ha algun grau de ficció o tot és verídic i exacte?

No hi ha ficció, no són unes memòries novel.lades. Tot és verídic, però seleccionat, és a dir, vist des de la meva perspectiva, tal com jo ho veia llavors, de petit, completada amb la meva visió d’adult. Si una altra persona escrivís els seus records de la mateixa època i del mateix poble, ben segur que ho faria des d’una altra visió, la seva, tan respectable com la meva.

El títol, 'La marinada sempre arriba', té una gran força, és molt suggestiu. Per què el va escollir?

La marinada és el vent que bufa de mar a terra. A l’estiu, quan arriba, refresca l’ambient, afluixa la calor. Per això aquesta expressió vol dir que sempre ve alguna cosa millor. I m’ha semblat que anava bé per representar l’esperit d’aquella època, plena de dificultats, però també d’esperança. La portada del llibre és molt representativa de tot això. Hi ha una foto meva d’un penell gebrat, rígid pel fred, dalt d’una teulada d’un mas. Imaginem-nos, doncs, que, quan bufi la marinada, es desfarà el glaç, i el penell tornarà a girar, a marcar la direcció dels vents, com sempre. És tot un símbol.

La citació inicial del 'Beatus ille' d’Horaci ens indica que ens trobarem davant d’una descripció apassionadament positiva de la vida rural. Què n'opina del vell debat, present en moltes novel.les dels segles XIX i XX, en què es confronten els valors de la vida rural i els de la vida urbana?

A mi el Beatus ille sempre m’ha impressionat, perquè ha estat un poema viscut de molt a prop, l’he vist reflectit en un camp ben llaurat, en una olivera carregada d’olives, en el vol dels estornells... De jove vaig llegir Lettres de mon moulin, d’Alphonse Daudet, llibre de finals del segle XIX. Eren unes magnífiques descripcions del món rural de la Provença, amenaçat pel progrés. Daudet les anava publicant en un diari de París, és a dir, les adreçava al públic d’una gran ciutat. També m’han influït molt Prudenci Bertrana, Verdaguer, Pla, sobretot Pla, que he anat llegint de manera continuada.

En aquest debat sobre la vida rural és cert que hi ha un punt d’idealització. Jo mateix, si hagués pogut guanyar-me la vida al poble, m’hauria agradat ser un pagès, un bon pagès, per la proximitat que tens amb els cicles de la natura: cada cosa té el seu temps, arriba quan ha d’arribar, ni abans ni després. Però a la natura també hi ha desordres, desgràcies, que has d’acceptar amb realisme, com ara les riuades (allà en diem “rovines”) del riu Corb. O les glaçades, que són terribles per al pagès. Jo vaig veure plorar el meu oncle, perquè una glaçada li havia matat les vinyes, i això volia dir que no hi hauria collita, que venia un any de privacions.

A mi em sembla que l’ideal seria que una persona pogués guanyar-se la vida al camp igual que se la guanya a la ciutat. Durant molt de temps això no ha estat possible, però ara les coses estan canviant molt de pressa. Les feines de pagès no són tan dures, estan molt mecanitzades. Els pobles ja no estan incomunicats, la gent que hi viu pot estar informada de tot el que passa al món, pot tenir una qualitat de vida igual o millor que a la ciutat.

Bona part dels elogis de la vida rural s’ha fet per intel·lectuals que vivien a ciutat. Miguel Delibes, gran defensor del medi rural, deia, però, que el pagès mira els camps com a una vaca, com a una possibilitat de treure’n rendiment. Pot ser que els pagesos no valorin tant el paisatge i la seva pròpia manera de viure com els de ciutat, que l’enyoren i la idealitzen?

Sí, això és ben cert. Però s’ha d’entendre que el que viu de la terra no pot mirar-se-la amb distanciament estètic, no pot deixar de pensar en els resultats econòmics de la seva feina. Ara bé, el pagès és el que més s’estima la terra, el que la sent més seva. És el més fidel a la naturalesa territorial de l’ésser humà. Les guerres són conflictes per la possessió de terres, les exploracions s’han fet per guanyar més territoris... Aquesta identificació amb la terra és una riquesa molt superior a la dels diners, que són volàtils, que no són d’enlloc.

L’anada a Barcelona, als 16 anys, va ser una decisió transcendental per a la seva vida. Com es va prendre? Hi va haver dubtes, resistències...?

Hi ha un fet determinant que ho explica: les glaçades del febrer del 1956, que van matar les oliveres (allà en diem “olivers”). De cop i volta es van arruïnar moltes famílies. La meva no era de les més riques del poble, era d’una posició mitjana. Jo era l’hereu, però al poble no hi havia futur per a mi. Em vaig convertir, doncs, en un dels nombrosos emigrants que van haver de marxar dels pobles en aquella època. Val a dir que, pocs anys després, les oliveres es van refer, perquè és un arbre que no mor mai.

En el preàmbul és molt clar el protagonisme del narrador, quan ens explica el que va fent en arribar a Barcelona. Però després, quan el relat se situa al poble, aquest 'jo' queda en un segon pla. El narrador ja no se centra en el que sent o el que fa, sinó sobretot en allò que observa.

Això m’ho han dit molts. Jo no he volgut ser el protagonista, perquè un noi de tretze anys no és res, no té encara personalitat pròpia, fa el que fan tots els de la seva edat. Jo sentia converses dels grans, els observava, anava aprenent les feines del camp, com ara llaurar, portar el carro... Aquests records d’infantesa i d’adolescència són la base, després cal completar-los i refer-los amb l’experiència i el coneixement de l’adult. Per exemple, el tema de la Guerra, que de petit vaig desconèixer gairebé del tot. Hi havia com una por, com un pacte de no parlar-ne, i encara menys amb els nens.

A tot el llibre les olors tenen una gran presència. De manera molt proustiana, al primer capítol s’evoquen les olors de la llar de foc, punt neuràlgic de la vida pagesa. Resulta simptomàtica la diferència entre l’olor de la llar i la pudor dels carrers de Barcelona. Olors naturals enfront de pudors artificials?

No totes les cases, ni tots els pobles, ni totes les terres tenen les mateixes olors. Les olors estan molt vinculades a les estacions, a les feines agrícoles. Jo, ara mateix, podria passejar pel terme i amb els ulls clucs podria saber, més o menys, l’època de l’any. Per exemple, l’olor d’un rostoll tendre indica que acaben de segar. La terra que es llaura per primera vegada al febrer fa una olor diferent de la que es llaura per tercera vegada al juny. O les olors dels vents: de la marinada, del seré, del llevant... O les olors de les persones, en una època en què no hi havia dutxes, i la gent es rentava amb una palangana només un dia a la setmana, el diumenge al matí. Per això, quan jo arribo a Barcelona, a l’estació del carrer Aragó, que llavors era a l’aire lliure, em van xocar molt les pudors artificials dels fums, de les clavegueres... La Barcelona de llavors era una ciutat molt contaminada.

El tema que dóna unitat al llibre és la dura vida de la pagesia durant la postguerra. L’austeritat en tot (en el menjar, en el vestir, en l’ús del temps...) esdevenia una virtut imprescindible per sobreviure. Els nens ja hi eren educats de ben petits. En el llibre es parla molt de treball, de privacions, però poc de jocs, de regals, de festes... I, malgrat això, el narrador recorda la seva infantesa com una època molt feliç.

Veníem d’uns temps encara més durs. La generació del meu pare s’ho va passar molt malament. El pare va estar militaritzat sis anys, va patir la guerra i la postguerra. Les condicions de vida eren espartanes. Jo recordo el fred intens, a tot arreu: a les cases, a l’escola, al carrer... Tots teníem penellons a les orelles o a les mans, del fred que patíem.

Però un nen no és conscient de les privacions, i encara menys si l’ambient del seu entorn és semblant al que té a casa seva. A més, en aquella època no teníem referents com els de la tele. Però tot això no era el més important perquè jo em sentís feliç. Jo podia sentir-me’n perquè vivia en un entorn estable, càlid i ric en estimació. Jo tenia ben garantida la part afectiva, i no només a la meva família més directa, sinó també a la família més àmplia dels oncles, els cosins...

L’estil del llibre es basa en la frase curta; en l’economia de paraules gràcies a l’adjectivació justa, precisa; en els títols molt indicatius del contingut de cada capítol; en la combinació del vocabulari estàndard amb el de pagès... Però sobretot és un estil impressionista, menys narratiu que el del periodisme. Li ha costat canviar de registre?

Ho he fet de manera espontània. La pràctica del periodisme m’ha ajudat a economitzar les paraules, a dir el que vull dir amb les paraules exactes. El que sí que he canviat és la intencionalitat de l’escriptura: ara no he hagut d’explicar esdeveniments, sinó records, impressions, paisatges, personatges... I ho he pogut fer al meu ritme, sense les urgències del periodisme.

També he hagut d’adaptar la llengua. Durant molts anys he escrit articles en castellà, un castellà correcte, però professional, periodístic. Però, naturalment, aquest llibre només el podia escriure en català. I m’hauria agradat emprar amb més intensitat el català de la vall del Corb, que té algunes paraules que no estan recollides al Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans. Molt d’aquest vocabulari i de la pronúncia del català occidental s’està perdent a favor del barceloní. I penso que és una llàstima.

Hi haurà continuació? Ens en pot avançar el contingut?

Tinc molt de material escrit de la meva llarga etapa de periodista a La Vanguardia. Vull explicar, per exemple, quan vaig ser corresponsal a Londres als anys setanta. Vivia a la casa on havia viscut el novel·lista John le Carré. Vaig poder conèixer rellevants artistes, intel·lectuals i polítics. En aquella època l’ambaixador espanyol era Manuel Fraga Iribarne, del qual conec anècdotes molt gracioses. Després, com a corresponsal o enviat especial, he seguit de prop molts conflictes i esdeveniments a tot el món. Per exemple, el Nadal del 1979 vaig cobrir la invasió de l’Afganistan, vaig veure com les tropes soviètiques entraven a Kabul. Penso que escriure una selecció d’aquestes vivències pot tenir interès.