El disseny és cada vegada més proper, però també més refinat i exigent. Així ho demostra, entre altres, el FADFest, el festival de disseny a Barcelona, una ciutat referent en aquest camp. Fa sis mesos, el Foment de les Arts i el Disseny renovava la seva junta directiva i Nani Marquina (1952), la reconeguda dissenyadora d'estores, substituïa a l'arquitecte Miquel Espinet. Sis mesos després, el FAD ha celebrat el seu festival i el nou equip comença a treballar en el seu projecte, que mira cap a l'estranger per créixer i consolidar una marca tan potent com la de Barcelona.
Estem a les portes de la FADexpo, poques setmanes després que es posés el punt i final als premis FAD. Quina és la valoració que en feu, tenint en compte que només fa sis mesos que sou a la junta?
Ha estat una edició dels premis completament continuïsta. Però de seguida ens hem posat a treballar i ens hem adonat que hi ha més projectes que capacitat per dur-los a terme de forma òptima. I Tenim problemes per comunicar-los.
Per tant, hi haurà canvis de cara a l’any vinent.
El FADFest és l’esdeveniment que dóna més visibilitat sobre què és el FAD, on es concentra tot el treball fet durant l’any al voltant dels diversos àmbits del disseny. Hem fet unes sessions de treball, fins i tot amb gent externa, i el que veiem és que tindrem problemes per fer-lo el 2015. Hi ha moltes coses que haurien de millorar i canviar.
Per què?
Dins del FAD hi ha cinc associacions i són totes elles independents a l’hora d’organitzar les seves activitats. Al FAD es presenten els premis de cada associació i cadascuna ho fa a la seva manera, això és el que nosaltres veiem que arriba a portar confusió perquè no és compacte. Tenim moltes dificultats perquè la gent ho entengui.
Quina és la vostra proposta?
Nosaltres volem fer el FADFest del futur, un format rodó. Volem que hi hagi un treball més transversal i més coordinat entre totes les associacions que conformen el FAD. La nostra idea és unificar-ho, que tingui sentit. Les exposicions dels premis haurien d’estar treballades de forma més didàctica, s’han de definir molt bé els espais i explicar-los. Volem que les exposicions arribin a més gent, no només als professionals del disseny. El FADFest ha de ser el referent del disseny a Barcelona.
No ho és ara?
Ara també hi ha la Barcelona Design Week, que a més ens coincideix per dates. No sabem si és bo que durant un mes seguit es parli de disseny a Barcelona i la resta de l’any no. Hem de ser capaços de generar un producte atractiu per un públic que ha evolucionat.
Un públic que, com en tots, els àmbits, cada vegada és més exigent.
És un públic que sap donar valor a les coses. Barcelona està plena d’ofertes i moltes d’elles internacionals, com el Festival OFFF. El públic és cada vegada més jove perquè hi ha moltes escoles de dissey i com que està molt ben informat, és molt exigent. No tenen problemes per moure’s i viatjar per diverses ciutats, i això ens obre el mercat perquè podem atreure estrangers.
De fet, un dels punts més destacats del vostre programa per aquests propers quatre anys és la internacionalització del FAD.
Per ser internacionals hem de fer les coses molt ben fetes. El FADFest pot ser la nostra bandera, però se n’ha de parlar a les escoles de disseny d’Itàlia o de Londres. Això no s’aconsegueix en quatre anys, però es pot dibuixar. Hem de treballar aquesta diversitat que tenim al FAD. Des de la moda fins al disseny industrial, si aconseguíssim unificar això i exportar-ho, seríem els únics.
Barcelona és referent en el camp del disseny.
A Barcelona hi ha empreses importants dins del món del disseny a nivell mundial. Nani Marquina ho és, també Santa&Cole, entre altres. A més, Barcelona té algunes de les millors escoles de disseny del món. És referent també perquè Llatinomèrica està molt interessada en Barcelona. I a més a més, perquè els professionals liberals del disseny, exporten la seva feina.
La creativitat és la clau de tot plegat. Des de quan?
Barcelona és una ciutat molt creativa i molt potent. Els Jocs Olímpics van suposar un abans i un després en la història de la ciutat. Que Maragall va tenir la feliç idea d’encarregar la figura d’en Cobi a un artista com Mariscal hi va fer molt. Un petit gest que va fer que la mascota dels Jocs Olímpics fos la clau per convertir Barcelona en la ciutat del disseny. Una ciutat que llavors va ensenyar-se al món.
Però la crisi econòmica també us ha tocat de ben a prop. Hi ha hagut empreses que han hagut de tancar i d’altres que pateixen per resistir. Com l’ha viscut, la recessió, el món del disseny?
Aquesta crisi ha fet que moltes empreses que són a Barcelona hagin hagut de tancar o hagin vist frenat el seu creixement. I n’hi ha d’altres que, per culpa de la crisi, no han aparegut. Crec molt fermament en la cultura del ciutadà i en el gust per les coses ben fetes. Barcelona és una ciutat on hi ha hagut grans arquitectes i grans dissenyadors, i això influeix. Ara bé, hem de tenir clar que no ens passarà com al tèxtil, que va desaparèixer per la manca d’inversió i la forta competència estrangera. El disseny es val de la creativitat.
Quina és la il·lusió de la junta del FAD pel final de mandat?
Poder dir que ho tenim tot a punt per exportar la marca del FAD, que se’n parli a tot arreu. És difícil, però no hi ha res impossible.
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
