Pako Merino: “Potser l'objectiu final no és la felicitat sinó arribar a una veritat que faci possible la calma”

Distancia siete minutos va ser estrenada per Diego Lorca i Pako Merino durant el 2012, amb el mètode de treball característic de la companyia Titzina que es basa en crear a partir de la improvisació i de la investigació de fets en entorns reals i quotidians. En aquest cas parteixen de les conferències del II Congreso Internacional de la Felicidad celebrat a Madrid el febrer del 2012, de les visites i la col·laboració a l’aula de teatre de la presó Model de Barcelona i de les entrevistes amb el personal dels jutjats civils i penals de Barcelona i de Cerdanyola del Vallès.

Simultàniament, el 6 d’agost del 2012 es produí, després d’un viatge de 563.000.000 quilòmetres, l’aterratge del robot espacial Curiosity a la superfície de Mart amb la missió d’explorar la superfície del planeta i investigar els indicis de vida. De la unió d’aquests motius diversos sorgeix la peça dramàtica que presenten a La Villarroel fins al 21 de juny.

Distancia siete minutos és el títol que fa referència als anomenats “set minuts de terror” de l’accidentat aterratge del Curiosity al planeta roig. Set minuts són també el temps estimat d’altres elements clau de l’obra i el que ha durat aquesta entrevista amb Pako Merino.

És més fàcil explorar Mart que l'interior d'un mateix?

Penso que són òptiques diferents, explorar-se a un mateix és difícil perquè moltes vegades no es tenen les eines, no sabem com fer-ho, i aquí trobem la dificultat. Per enviar un robot a Mart hi ha una sèrie d'especialistes que han estudiat amb profunditat el tema. És el que planteja l'obra. Com a vegades podem aconseguir enviar un robot, de la mida d'un mini, i fer-lo aterrar a Mart que es troba en moviment i orbitant a un ritme diferent de la terra. Com és que hi ha científics que ho aconsegueixen i, en canvi, nosaltres mateixos som incapaços, al llarg de la vida, de resoldre problemes del nostre entorn amb veïns, amics, família, la gent més propera. És el més interessant i la paradoxa que planteja Distancia, siete minutos.

De quina manera la notícia de l’accidentat aterratge del Curiosity va inspirar l'obra?  

El primer contacte amb el Curiosity va ser l’any 2012 coincidint amb l'inici d'escriptura. Aleshores, plantejàvem idees sobre com crear la trama de Distancia, siete minutos. Després de vuit anys donant voltes per l’espai, el Curiosity orbitava al voltant de Mart. Havia de proporcionar la senyal per iniciar el procés d’aterratge desplegant una sèrie de motors i paracaigudes. L’aparició d’un error tecnològic posava en perill la missió. Per nosaltres va ser molt interessant afegir-ho a la trama que havíem pensat sobre la vida del jutge Fèlix i la relació amb el seu pare. Ens semblava interessant a nivell cronològic, temporal… Fer coincidir el Curiosity amb el viatge del jutge i l'apropament al seu pare. Teníem el jutge a punt d'enfrontar-se a la família i el robot a punt d'entrar a l'atmosfera. Ara bé, el descobriment de l’error va fer perillar l'operació i la NASA havia de prendre una desició. Aturava o tirava endavant la missió? Aquest és també un dels plantejaments de l'obra, el jutge i el seu pare han de decidir si afronten el problema que els separa i si realment estan disposats a llimar diferències. El Curiosity, a milers de quilòmetres de la terra, va viure una situació semblant.

Cal aprendre a detectar a temps els errors per no caure a l'infelicitat?

Potser després de descobrir les causes, l’objectiu final no sigui la felicitat sinó arribar a una veritat que faci possible la calma on els tèrmits deixin de rosegar interiorment. Distancia siete minutos és molt més que els “set minuts de terror” del robot espacial Cusiosity, és una reflexió a propòsit d’algunes actituds humanes que no produeixen més que infelicitat en una espècie paradoxalment capaç de construir sofisticats enginys tecnològics per explorar altres planetes, però incapaç sovint d’explorar les seves pròpies febleses i contradiccions.

Els personatges de Distancia, siete minutos viuen en planetes diferents?Distancia, siete minutos

Segurament. Primer per una qüestió d'edat, tots estem exposats al xoc generacional amb els nostres pares. Quan som petits pensem que els pares són ideals i que ho fan tot bé, l'adolescència no es revela. Quan un és més gran, els pares passen a ser normals i la tragèdia és que nosaltres som fruit de les seves virtuts però també defectes. Aleshores, un es revela contra ells i amb un mateix. Després ens preguntem si tenim a veure alguna cosa amb els nostres pares i descobrim que tenen una mentalitat i una educació molt diferent, però al mateix temps connectem amb moltes coses. Aquest és realment el drama, la part absurda d'aquesta història.

Quin és el secret del mètode Titzinià?

Aquesta és la quarta obra en catorze anys i com fem sempre hem dedicat moltes hores al procés creatiu i després a la gira. Si que és veritat que forma part del nostre segell decidir la temàtica. Per nosaltres, sempre ha de ser una temàtica diversa, que plantegi qüestions a tothom, intentem trobar preguntes universals. Així com varem dedicar la primera obra a la bogeria, la segona a la guerra, i la tercera a la mort, aquesta ha tocat a la felicitat. Dediquem molt de temps a recopilar bibliografia com d'altres artistes que han tractat la temàtica, també ens entrevistem amb gent i visitem espais quotidians on la temàtica hi és present. És en aquest treball d'endinsar-nos en la quotidianitat de moltes persones quan trobem les històries, les trames que ens resulten interessants. A nosaltres ens serveix a nivell d'informació, ens ajuda a ficcionar amb un punt de veracitat. No ens estem inventant res. Això per la gent que no ha estat mai en un jutjat o en una funerària ho percep i diu; aquests saben de què parlen! Connecten amb punts de realitat que fa que l'escena sigui creïble i com a espectadors imaginen que allò que està passant és real.

Diego Lorca i Pako Merino són un binomi indissoluble?

Per ara si! Nosaltres ens varem conèixer a París el 1999. Jo, de Santander, arribo a Cerdanyola, no teníem res a veure i varem connectar, primer com amics i després com artistes. Aquest és el camí que varem emprendre el 2001 i fins ara ens ha anat molt bé. La gent ens diu; Per què aguanteu tant com a parella? Sempre fem la mateixa broma. No tenim sexe! Som com un matrimoni però no tenim sexe i ens estalviem molts conflictes. Ens coneixem tant que podem parlar sense obrir la boca.