L'aliatge de poesia i música

Pensar en els orígens de la poesia és imaginar una plaça en un poble medieval. La poesia va néixer amb la necessitat d’una rítmica, per memoritzar el text i dir-lo, així que la poesia sense la música no existiria. Poesia i música van néixer juntes i ara tornen a anar molt juntes. El text agafa protagonisme i comparteix espai amb la música que l’acompanya, per crear peces musicals basades en la recitació i la lectura d’un text. És el que alguns anomenen spoken word. En aquest sentit, s’acaben de publicar dos treballs en què poesia i música caminen alhora i fugen de la imatge del músic de fons que normalment acompanya el poema o de l’habitual poema musicat per un cantautor. Els encarregats d’aquest aliatge són Triulet i Enric Casasses, i Bradien i Eduard Escoffet. Poesia amb rock i poesia amb electrònica. Dos experiments que fan de l’expressivitat de la paraula un art de transmissions cutànies.

‘Tira-li l’alè’: els colors del text són els que manen

Triulet és una formació clàssica de rock instrumental integrada per Miquel Ferrés, Gerard Rosich, Ignacio Lois i Nicolas Bernard. Amb els materials d’Aridmètric, el seu primer treball, ja van jugar a acompanyar un altre poeta, Gerard Horta, i la seva Balada de l’holandès errant. El resultat, un treball en què els colors preciosistes i reivindicatius de la poesia d’Horta dialoguen amb el rock experimental de Triulet. Amb el nou treball amb Enric Casasses, Tira-li l’alè, reivindiquen el paper poètic de la música: “De la mateixa manera que ell s’insereix en la música nosaltres ens inserim en la poesia, o pretenem fer-ho”, explica Miquel Ferrés. La feina que han fet ha estat d’encaix, en què cada cançó té “un aire, un color i un camí diferents en funció del text”. Triulet surt de la foscor dels seus orígens musicals, fa un pas més enllà amb el joc rítmic i s’atreveix fins i tot a bromejar. “Hi ha una cançó que és un txa-txa-txa rocker, que gairebé no es nota que ho és, o un rap, que no ho és ben bé però que és trip-hoper; això no ho hauríem fet abans”, explica Miquel Ferrés, que afirma que “la poesia de l’Enric ens ha ajudat a sortir de nosaltres mateixos”.

Enric Casasses és un animal d’escenari. No és el primer cop que treballa amb músics. També ho ha fet amb Pascal Comelade, Fèlix Gasull i els Telefunken. Amb Triulet han creat una estructura conjunta en què la veu és un instrument més. “Hi ha una cura del poema, del que està dient el poeta i, per tant, en el disc passem per molts colors diferents i intentem donar un espai diferent al material que tractem”, diu Ferrés. Casasses ho defineix com a rock ric: “Si ajuntes dos arts, o sumen o resten.” I en aquest cas, sumen: “Els acords, les melodies i els ritmes és com si entressin a formar part de la retòrica del poema. Són estructures en què la manera de quadrar-se amb els poemes és molt elaborada”.

‘Pols’, un projecte de laboratori

Bradien i Eduard Escoffet acaben de publicar Pols, un treball que fuig de la poètica de la quotidianitat que hi ha normalment en la poesia i la música pop, i s’endinsa en una temàtica que va de l’arquitectura fins a la política passant per l’ecologisme. Fa tres anys que hi treballen, ha estat un procés lent de construcció sòlida: “Pols és un projecte molt de laboratori, hem deixat que cada peça vagi encaixant, que es vagi coent a poc a poc per trobar un terreny comú entre Bradien i jo, ja que aquí no fem el que fem normalment sols”, explica Eduard Escoffet.

Bradien també és un grup instrumental però d’un estil ben diferent a Triulet. Música tranquil.la i polimòrfica plena de recursos i estils molt variats, com ara electrònica, pop, dub i exòtica. Pope, Daniela Cugliandolo i Matías Rossi, els components de Bradien, ja havien fet una incursió en l’spoken word amb el poeta nord-americà John Giorno, i tenien ganes de continuar treballant amb la veu. Eduard Escoffet, per la seva banda, volia continuar experimentant amb les possibilitats del text i del seu instrument, la veu, en el seu vessant més musical. Aquest esperit d’investigació és el que ha marcat el tempo i el resultat final d’un treball “ple de matisos i raconets”, en què el recitat se simplifica i pren força la fusió de filtres. És per això que guanya expressivitat en els directes. Ja s’ha pogut sentir a Barcelona i a Madrid, i estan programats en el Sónar 2013.