“Volem que el Cruïlla sigui el festival dels barcelonins”

Estem en la 5ª edició del Cruïlla Barcelona. Com era fa anys i com és ara no té gens que veure…

Són set edicions però parlem de cinc. El festival neix a Mataró amb el concepte social Casa de la Música i el seu festival Mataró Cruïlla de Cultures. Tenia la vocació de ser un cicle de concerts amb diferents temàtiques, versàtil i variat. El festival va créixer fins que a Mataró li va faltar múscul per aguantar-ho: problemes de transport, mobilitat, allotjament… 10.000 persones arribaven de cop al lloc. Així que vam fer el festival amb una nit de festa final a Barcelona. Quan la situació a Mataró va ser insostenible –va quedar desbordat pel concert de Manu Chao–, per continuar evolucionant vam haver de centrar-nos en Barcelona. Neix el Cruïlla Barcelona: un festival de dues nits, aquest any tres, en les quals unim un munt de formacions amb l'única idea de la qualitat musical en una programació heterogènia, àmplia, variada, cosmopolita, mediterrània. És un reflex del que és la ciutat de Barcelona per la capacitat de projecció i internacionalització i per estar a nivell mundial però també per la cura de la cultura, identitat i personalitat pròpies.

En aquesta línia, un es pregunta com poden combinar-se en dues nits a Damon Albarn, Calle 13, Kusturica, Jack Johnson...

És absolutament normal que combinin. La tecnologia ha socialitzat molt el consum cultural, especialment el musical, i la gran majoria no se sent part d'una tribu urbana concreta o s'identifica sent un hípster o un metalero… és quelcom del segle passat. Avui dia s'escolta folk americà al matí i rock a la tarda o pop i reggae quan se surt de festa. La idea amb la qual programem és que la gran majoria de gent escolta música variada, no escolta només un tipus de música. Fins ara, els festivals que han funcionat a Espanya són els que s'han focalitzat en un tipus de música que va dirigida a un tipus de públic amb un consum cultural més alt, gent que està al dia i molt pendent de si un grup treu un disc. Els canals per arribar a aquesta gent són molt directes però són poca gent en realitat. Nosaltres pretenem dirigir-nos a moltíssima gent que segurament no està tan pendent però que consumeix música habitualment. Encara que han existit models semblats com el Doctor Music o l'Espárrago Rock o el Rock in Rio no han funcionat. El salt tecnològic que existeix avui dia és el que pot fer que el Cruïlla estigui funcionant tan bé. Si sortim dels prejudicis, és normal que tinguis un concert de rock, un de música balcànica i després un de hip-hop. És sa per a les oïdes i que defineix també la ciutat de Barcelona, no és una ciutat que tingui una tendència clara i concreta sinó que té una personalitat oberta que precisament rep molt bé tota aquesta varietat.

En aquest sentit, tant Sònar com Primavera Sound (PS) en aquests últims anys s'han desespecificat en termes de gèneres musicals...

No ho veig així, sempre han incorporat actuacions fora del seu context natural, recordo actuacions en el PS de Lluís Llach i en el Sònar de Sigur Ros. No tinc la sensació de que hagin desvirtuat la seva identitat, però sí que el seu leit motiv no és aquesta varietat, ells incorporen algun element peculiar dins d'una línia editorial bastant clara i concreta a un públic molt clarament definit. És com si a nivell de publicitat tinguessin un target molt ajustat i nosaltres renunciem totalment al concepte de target.

Existeixen sinèrgies amb altres festivals barcelonins?

Ens complementem molt bé. Cruïlla va arribar a Barcelona en molt bon moment, després de la primera bombolla de festivals, va haver-hi anys d'una guerra total on apareixien festivals i això va perjudicar a tothom. Nosaltres vam aparèixer en el moment que ja hi havia hagut la neteja i PS tenia el seu espai com a gran festival al maig, Sònar al juny i nosaltres volíem ser el gran festival de juliol. Tres mesos, tres perfils musicals completament diferents i complementaris. Des de l'Associació de Promotors Musicals treballem conjuntament acords amb la SGAE o batallem per normalitzar l'alt nivell impositiu espanyol amb el qual estem perdent molta competitivitat a l'hora de passar propostes a artistes. Amb IVA i SGAE hi ha un 31% que desapareix i que en altres països és de 10%. Els festivals de música tenen un potencial econòmic, no només per l'atracció d'estrangers, sinó per la quantitat de gent que treballa, proveïdors que ofereixen serveis, hotels, taxis, restaurants... La cultural és una activitat econòmica de primera línia que amb aquest nivell impositiu és un molt complicat sostenir.

En altres festivals el 45% o més són estrangers... el vostre públic, no obstant això, és local.

Fem promoció en altres països però això no significa que no ens importi molt mantenir el públic d'aquí i que això sigui un fet diferencial. Ho tenim molt clar, volem que sigui el festival dels barcelonins. La gent se sent còmoda on el públic majoritari és local, volem cuidar a aquest públic amb serveis, que els concerts durin 90 minuts, que puguis gaudir de tots els caps de cartell sense perdre't cap, que els desplaçaments entre escenaris siguin curts, que els preus siguin assequibles. Si pensem en el públic nacional la nostra política de preus és la corresponent. Volem mantenir aquesta essència.

La percepció general, és que la gent que va al vostre festival el pren com una festa.

Té a veure amb la varietat musical, que defineix molt el que passa dins de l'esdeveniment. No va dirigit només a un públic jove o només a un públic adult ni només a una tipologia de gent. Tinc la sensació de que el públic del festival no se sent amb l'obligació de veure a tots els artistes, es pren el seu temps, es paren a sopar, a la zona de jocs... No es viu amb angoixa, es viu amb sensació d'alegria però no una festa excessivament extralimitada, l'ambient és bastant cívic, la qual cosa és bastant curiós en un festival de música...

El volum de públic de l'any passat va ser de 31.000 persones. Quina previsió hi ha per aquest any?

Arribar a unes 40.000. Existeix una certa competició entre els festivals per veure qui és el que més públic fica i moltes vegades això va en contra de la qualitat amb la qual la gent gaudeix dels concerts. A nosaltres no ens interessa molt competir pel nombre de gent, crec que fins a 20.000-25.000 persones per dia, que són moltes, encara pots gaudir dels concerts veient a l'artista directament sense haver de recórrer a la pantalla. És veritat que encara pretenem créixer però no fins a l'infinit, fins a veure quanta gent som capaces. Ens agradaria arribar a un nivell en el qual puguem optar a grans artistes però on el públic pugui gaudir dels concerts i que els serveis estiguin ben dimensionaments. El gran festival de música és un format que es va crear fa 15-20 anys i potser hagin d'aparèixer nous formats on potser l'oferta no sigui de 200 grups, que sigui de 37.

Hi ha altres fets ‘diferencials’ en el Cruïlla Barcelona?

Ens importa el que diuen els artistes, el missatge de les seves lletres, que vulguin transmetre quelcom. Té a veure amb la relació que tenim amb algunes entitats com Amnistia Internacional –a la qual se li poden fer donacions en comprar l'entrada–, la nostra entitat financera és Tríodos i tenim un acord amb Some Energia, una cooperativa que fa un estudi sobre l'impacte que té el festival i la manera de reduir-ho. Un festival de música és de les coses menys ecològiques que hi ha, té un gran impacte ambiental i el tema és com es redueix. Tot això també és l'esdeveniment i defineix el públic que ve. Té a veure amb el sentiment que es va expandint que és necessària una transformació social en molts sentits i també en els festivals de música.

Canviant radicalment de tema, ha estat el Cruïlla en perill d'extinció?

Diverses vegades. El festival com a activitat empresarial encara no és una activitat que doni beneficis, cada any a fet falta una injecció de recursos propis per mantenir-ho. He viscut l'evolució dels grans festivals d'Espanya, des del Doctor Music i Benicàssim al PS o Sònar... i han trigat vuit o nou anys a consolidar la seva oferta i s'entén que ara siguin activitats econòmiques rendibles i potents. Nosaltres intentem accelerar aquest procés i aconseguir-ho en cinc anys... Tothom que no ha fet créixer un festival d'una manera orgànica ha acabat desapareixent. Qui no ha passat uns quants anys aguantant un festival deficitari i ha continuat millorant-ho, incrementant la inversió, el nivell d'artistes, la promoció i millorant la producció ha desaparegut.

Penseu crear en el vostre festival cusis diferents als concerts en directe?

El darrer any começàrem una via que anem desenvolupant i que esperem que tingui continuïtat durant tot l'any: la idea clara de la relació entre el festival i la ciutat de Barcelona. Sònar i PS tenen festivals a Porto, Sao Paulo o Tòquio i la idiosincràsia pot ser semblant al de Barcelona. Nosaltres volem identificar-nos clarament amb la ciutat i que el que passi aquí només sigui possible a Barcelona, que identifiqui molt clarament la ciutat. Generem una acció anomenada We Are Barna i que presentarà una guia d'usos i costums propis de la gent d'aquí. Dins del festival, hi haurà una oferta de restaurants amb gastronomia Km 0. Volem desenvolupar aquesta identitat pròpiament barcelonina i tot el que té a veure amb empreses, entitats que promocionen la transformació social, aquest és el nostre camí paral·lel al musical.

Recorregut breu sobre l'evolució musical del Festival Cruïlla Barcelona.

Des del principi la idea no ha variat. En la 1ª edició teníem a Ben Harper, Love of Lesbian, Macaco, Albert Pla, Alpha Blondie... Els mitjans tenien la necessitat d'identificar-nos amb algun estil musical i va caure l'etiqueta del mestissatge, cosa que veient el cartell no era així. Ja fa dos o tres anys s'ha entès que no va per aquí. Per haver fet les coses bé, tractar bé als artistes i al públic, cada vegada tenim més possibilitat de convèncer a més i millors músics i ajuda a millorar la programació. Poder programar a Macklemore amb Damon Albarn, Band of Horses, Kusturica, Tinariwen o Berri Txarrac ens sembla peculiar i és una línia en la qual ens agradaria seguir avançant. És com si els grans festivals només programessin música anglo-saxona en la línia pop-rock, com si Beyoncé no tingués espai a Espanya perquè no fa pop-rock. M'encantaria que pogués venir un pare de 45 anys amb el seu fill de 18 a ensenyar-li el concert de Johnson i que es quedés amb el seu fill pel de Macklemore. Seria una situació atípica al món dels festivals però que per a nosaltres seria la ideal.

Com veus el cartell d'aquest any?

Ho veig en tres línies. La primera, els caps de cartell, amb noms que tenen una història i projecció (Macklemore, Damon Albarn, Jack Johnson, Band of Horses, Calle 13, Violadores del Verso, Vetusta Morla). Després una segona, molt variada i que és la que realment identifica al Cruïlla i ho fa únic (Berri Txarrac, Kusturica, The Selecter, Tinariwen, John Badler, Julia Stone, Valerie June, Jazzanova…), amb una qualitat musical indiscutible i especial cura en què tinguin excepcionals directes on la gent que no els conegui en veure el directe al·lucine... I la tercera línia, la presència d'artistes nacionals i locals en tot tipus d'horaris, no només a primera hora i durant tot el festival; té a veure amb el treball que nosaltres fem al llarg de l'any a les cases de la música o a la Sala Clap: el suport a la música local emergent (Maria Rodés, Betunizer, Blaumut, Joan Dausà, Nueva Vulcano...). Hem viscut l'acompanyament de grups que durant anys no han estat coneguts fent concerts davant de 15 persones i que de sobte exploten. El festival pot servir per ajudar-los a evolucionar i projectar-los a una escala internacional, aquest també és el nostre paper.