Els problemes dels refugiats no acaben en la travessia

Alejandra Guillén fa 10 mesos que viu a Barcelona, a l'espera d'una residència "estable"

Aquest dissabte els carrers de Barcelona s'ompliran amb un únic clam: "Volem acollir". Des de la campanya 'Casa Nostra, casa Vostra', una iniciativa que ha fet transversal el problema dels refugiats amb el treball de desenes de col·lectius i més de 300 voluntaris, es pretén pressionar el Govern espanyol perquè compleixi amb les quotes imposades per Europa per l'acollida de refugiats. Però, ¿quines garanties se'ls donarà a les persones que vinguin?

Refugiats a Barcelona denuncien les mancances del programa d'acollida de l'Estat

Refugiats a Barcelona denuncien les mancances del programa d'acollida de l'Estat

La marxa pels refugiats serà el segon gran acte de 'Casa Nostra, casa Vostra', que la passada setmana va congregar a 15.000 persones al Palau Sant Jordi de Barcelona. Diferents entitats que defensen el dret dels migrants ja van demandar abans del concert que de res servirien la protestes si del clam ciutadà no naixien "compromisos polítics concrets".

Aquesta mateixa setmana, només cinc dies després de la cita multitudinària, una trentena de persones, demandants d'asil a Barcelona i residents a la Casa Bloc de Barcelona, expressaven "les falles" del programa d'acollida de l'Estat: els límits que imposa la targeta vermella –document provisional per a les persones demandants d'asil– davant la falta d'informació d'administracions i particulars. Uns límits que es tradueixen en dificultats a l'hora d'obrir un compte bancari o un de telèfon.

Per solucionar aquest i altres problemes derivats de les fases dels plans d'acollida, aquests refugiats de Barcelona, en col·laboració amb entitats com el Punt d'Acollida, van elaborar un document amb les seves exigències "mínimes". Per començar, van sol·licitar que el permís de treball fos administrat en primera fase (el pla d'acollida preveu tres fases); a més que les diferents fases dels plans tinguessin "una mateixa localització", i que a les persones se'ls permetés escollir segons l'arrelament al territori. "Els programes es basen en la rigidesa, en comptes de en les persones", van criticar els refugiats.

També es va demanar una borsa de treball i que hagués traductors en tots els idiomes. Finalment, els refugiats van exigir una figura externa observadora independent –amb decisions vinculants– que vigilés davant "possibles irregularitats" de l'administració o de les entitats. Aquesta última exigència, segons comenta l'Ajuntament de Barcelona, es pot veure esmenada amb figures ja existents: el Síndic de Greuges pot exercir d'observador en conflictes entre els refugiats o amb les mateixes entitats que gestionen els seus casos.

La targeta vermella, la temporalitat i la localització

Alejandra Guillén va deixar el seu país natal –prefereix reservar-ne el nom per por a les represàlies– pels problemes del seu marit, que encara avui semblen amargs per a ser citats. Ella, el seu marit i dos dels seus fills (la tercera filla se'n va anar a Estats Units amb altres membres de la família de Guillén, ja que disposava de visat) van acabar a Madrid a la recerca d'asil. El programa estatal els va enviar on hi havien places disponibles: Barcelona. Al cap de poc, el seu marit va abandonar el programa "per la pressió" –cita– i es va quedar sola a la ciutat.

Després de deu mesos a Barcelona, Guillén es troba en el pont entre la fase 1 (la de formació i recurs residencial) i la 2 (es perd el recurs residencial i s'ha de buscar un lloguer). Un temps, el de les fases, que fins i tot l'Ajuntament de Barcelona considera massa "escàs". "Les administracions han d'omplir els buits. El programa estatal només contempla divuit mesos, quan per situacions de lloguer o treball, aquest temps no és suficient", comenten des del consistori.

La refugiada està a l'espera d'una pròrroga per mantenir la seva residència a Barcelona, almenys fins que un dels seus fills –de 7 anys– acabi l'escola. CEAR, la seva entitat, només li ofereix un pis a Cardedeu. A 30 quilòmetres del barri on viu ara, Sant Andreu.

"Jo vaig viure a Espanya de jove, els meus pares van venir amb visa d'estudiants. Ara em fa vergonya anar a veure els amics d'aquell moment", comenta Guillén en un banc prop de la Casa Bloc, mentre abraça un paquet de tabac. Ha tornat a fumar des que va començar l'asil.

"M'ho he de posar tot a l'esquena. Mai vaig pensar que passaria per això. Al meu país era enginyera industrial. Tot és esgotador, i ara que ens estem integrant, volen que ens anem d'aquí: no vull tornar a perdre el contacte social, a Cardedeu estaré sola", diu Guillén, que comenta –sense perdre l'humor– que "espera almenys que la seva resolució d'asil es retardi suficient com per a demanar l'arrelament" (als tres anys de l'entrada al país).

Les entitats excusen les mancances del programa per la falta de finançament i també per la joventut del programa (l'actual, vigent des de 2015). Mentrestant, i com denunciava la responsable de comunicació de CEAR, Pascale Coissard, en una entrevista amb aquest mitjà, com "pitjor sigui el trànsit, més difícil és l'adaptació". Aquest trànsit sembla ara "no només referir-se a la travessia, sinó també a la costosa adaptació al lloc d'acollida", lamenta, per la seva banda, Guillén.

Segons comenten les persones de la Casa Bloc, el "pitjor" de la discrimianció que reben per la targeta vermella és que els impedeixi accedir a lloguers –un dels objectius de la fase 2– per la por dels propietaris. Tampoc els resulta fàcil, insisteixen, fer-se un compte bancari o un contracte de telefonia; petites gestions pels ciutadans que per a ells acaben vorejant la proesa. És el cas de Luís Lázaro, colombià de naixement que llueix darrere del seu mòbil -–del que ha hagut de fer-se un compte prepagament– una bandera LGTBI. La bandera representa una altre focus de problemes per a ell.

Els perjudicis, assegura Lázaro, no només es deriven de la seva condició de demandants d'asil. Els casos s'agreugen si "les persones tenen vulnerabilitats associades". És el seu cas: denuncia tracte "discriminatori" per part dels treballadors socials de l'entitat que porta el seu expedient. Ell fins i tot va portar una situació d'homofòbia a l'Observatori Contra l'Homofòbia, que va haver d'intervenir. Lázaro explica els exemples de discriminació, un rere l'altre: "¿És normal que es reparteixin entrades per anar a veure el Barça i a mi no em proposin? ¿Per què? Em diuen: 'Però si a tu no t'interessa el futbol...'. Totes aquestes coses fan efecte, i soscaven la nostra autonomia".

Les velocitats de les administracions

De moment, només l'Ajuntament de Barcelona –per mitjà del programa Nausica, un complement al pla estatal d'acollida– ha aportat una mica de llum sobre la situació del col·lectiu LGTBI. De les noves places conseqüència de la seva nova política, vuit aniran directament dirigides al col·lectiu. La de Colau és l'administració catalana que ha augmentat més els atributs en l'acollida: prop d'un milió d'euros en el pla Nausica i un 50% d'augment per al SAIER, el servei d'atenció al refugiat.

Per la seva banda, la Generalitat, que ha donat suport a diverses ocasions la mobilització 'Casa Nostra, casa Vostra' i que pretén acollir a 4.500 persones, parla d'un milió d'inversió que encara no s'han concretat per tenir els pressupostos en tràmit d'aprovació. Segueix en stand by també el Programa català de refugi. "Com llueix plaça Sant Jaume", apuntava aquest divendres Oriol Amorós, secretari d'Igualtat, Migracions i Ciutadania català, després que l'Executiu de Puigdemont pengés la pancarta 'Volem Acollir' a la façana de la Generalitat.

A Catalunya han arribat només 124 persones provinents de la crisi de la mediterrània: la resta són, majoritàriament, refugiats provinents de països llatinoamericans –el cas de Guillén i Lázaro– i ucraïnesos. Per la seva banda, l'Estat espanyol no ha acollit ni un 7% de les persones a què es va comprometre, gairebé 15.000 segons l'encàrrec de la Unió Europea.

"A vegades ens quedem amb el 'volem acollir' però no pensem com acollir aquesta gent. Hem posat el focus que volem acollir més... Però també cal acollir millor", comenta el tinent d'alcaldia de Transparència, Jaume Asens. "Nosaltres ja vam passar per tot, sense remei, però les persones que vinguin encara poden tenir una oportunitat", expressa Guillén, que aquest dissabte serà a la manifestació de Barcelona. No només ho farà per ella, també pels que, si el Govern de l'Estat ho permet, estan per arribar. "No volem que ells estiguin pitjor".

Etiquetas

Descubre nuestras apps

stats