Catalunya, deu claus per després del 27-S

El 27-S mesurarà la intensitat de la fractura entre Catalunya i Espanya. Mesurarà quants catalans han decidit anar-se'n. Potser no seran més del 50%, però seran suficients per interpel·lar a la societat de la resta d'Espanya, que haurà de respondre just tres mesos després, amb el seu vot en les eleccions generals. Serà una tardor decisiva per a Catalunya i per a Espanya. I vist des de Catalunya, aquestes són deu claus que intenten avançar el que està en joc la nit del 27-S.

1- De les emocions a la raó

Les eleccions del 27-S són plebiscitàries. Ja ningú pot defensar el contrari. La lògica del 'Sí' contra el 'No' s'ha imposat, malgrat l'extraordinària pluralitat de les opcions polítiques que concorren a Catalunya. I aquest escenari del blanc o negre, del tot o res, és propici per portar el debat al terreny emocional, als sentiments. La racionalitat té les de perdre davant l'activisme dels que haurien d'aportar arguments intel·lectuals. Fins i tot les amenaces que arriben per part dels poders econòmics i polítics tenen poc a fer davant la paraula més pronunciada aquests dies a Catalunya: la il·lusió. Només l'alt civisme de la societat catalana explica que la càrrega emocional d'aquests dies no generi la tensió que, des del desconeixement, alguns proclamen. Després del 27-S seria necessari passar de les emocions a les raons.

2- El mandat de les urnes

Les enquestes situen al sobiranisme com la força majoritària. Tot apunta que Junts pel Sí, la candidatura de CDC, ERC i les entitats independentistes, guanyarà les eleccions. La clau està en la naturalesa del mandat que rebrà de les urnes. El mandat pot significar l'inici del full de ruta cap a la independència, o un aval per negociar amb l'Estat espanyol. El sobiranisme pot guanyar les eleccions i perdre el referèndum si Junts pel Sí i les CUP no aconsegueixen sumar més del 50% dels vots. Amb una victòria en escons, però no en vots, l'independentisme no tindrà l'autoritat moral necessària per imposar el seu pla a l'altra meitat de Catalunya. Tot i així, el sobiranisme sí que escenificarà la fractura amb l'Estat espanyol i la necessitat imprescindible de trobar una sortida negociada.

3- Camí de les eleccions generals

Amb aquest mandat sobre la taula, Catalunya constituirà un factor clau de cara a les eleccions generals de desembre. El Partit Popular pot caure, de nou, en la temptació de rendibilitzar l'anticatalanisme i erigir-se com l'únic garant de la unitat d'Espanya. Ciutadans, per la seva pròpia gènesi antinacionalista, pot ser la versió moderna del mateix immobilisme, mentre el PSOE s'enfrontarà, una altra vegada, a les seves contradiccions entre territoris. Podem i Esquerra Unida constitueixen els únics actors que aposten per una Espanya plurinacional. El seu poder de decisió en el futur Congrés dels Diputats constitueix una de les poques esperances per trobar una alternativa a la confrontació actual.

4- El lideratge sobiranista

Artur Mas ha dissenyat tota l'estratègia de Junts pel Sí per mantenir el Govern de la Generalitat i el lideratge sobiranista. Si la seva candidatura aconsegueix una victòria contundent, el mèrit serà seu i es veurà reforçat, tot i l'insòlit tràngol d'haver concorregut a les eleccions ocult en la quarta posició de la llista. Si la victòria no és suficient i l'elecció del President queda en mans de la CUP, llavors Junts pel Sí posarà a prova la seva cohesió interna. Malgrat que comparteixen candidatura, els partits i les entitats sobiranistes tenen molt clar quins són els ‘seus’ diputats. Segons les enquestes, CDC podria comptar amb entre 29 i 32 diputats; ERC, entre 19 i 24 i les entitats sobiranistes al voltant de 11. Ara tots responen a la mateixa estratègia, però ningú garanteix que sigui així en el futur.

5- El dilema de laCUP

La Candidatura d'Unitat Popular (CUP) no va cedir a la pressió de Convergència i va optar per acudir a les eleccions amb les seves pròpies sigles. Les enquestes semblen avalar aquesta opció i assenyalen que els seus diputats poden ser decisius a l'hora d'investir Artur Mas com a president. És tot un dilema. Les pressions que rebrà la CUP perquè permeti la presidència d'Artur Mas seran brutals, sota el pretext de 'salvar el Procés'. Però els diputats de la CUP, tant si és per acció (vots) com per omissió (abstencions), tenen molt difícil avalar un President que està a les antípodes del que ells representen. L'aritmètica dels resultats marcarà la intensitat del dilema de la CUP, que sempre ha tingut l'honestedat intel·lectual de defensar que sense més del 50 per cent dels vots no existeix un mandat per anar a la independència. La matinada del 28-M, podria ser que tinguessin a les seves mans el futur de Catalunya.

6- Una majoria per la ruptura

Una de les poques certeses davant el 27-S és que al Parlament de Catalunya hi haurà una clara majoria a favor de la ruptura amb l'statu quo actual. A l’hora d’establir la majoria que vol canviar la relació entre Catalunya i Espanya cal tenir en compte els diputats de Catalunya Sí Que es Pot, que defensaran el dret a decidir. Amb Junts pel Sí entraran al Parlament diputats amb una llarga trajectòria d'esquerres, que se sumaran als de la CUP i als de Catalunya Sí Que és Pot. Aquests diputats no compartiran la independència, però si el dret a decidir. I a l'hora de defensar les polítiques d’esquerra podrien comptar, també, amb el PSC. El Parlament podria mantenir posicions progressistes que condicionarien el Govern de la Generalitat i interpel·larien, també, al futur Govern d'Espanya.

7- El risc d'una Catalunya dual

'Catalunya, un sol poble' va ser un dels lemes que va acompanyar la recuperació de la democràcia. Trenta anys després, hi ha el risc de dibuixar una Catalunya dual, amb comarques aclaparadorament independentistes i ciutats i àrees metropolitanes amb majories molt més plurals. Durant la Transició gairebé totes les forces polítiques es van conjurar per cohesionar la societat, per evitar la creació de dues comunitats segons fos el seu origen. Avui alguns dels missatges que apareixen en campanya viatgen en direcció contrària. L'opció de plantejar unes eleccions com plebiscitàries, com a alternativa al referèndum que l'Estat ha prohibit, i després comptar escons i no vots és una forma d'accentuar aquesta divisió. Davant d'una decisió tan transcendental com la independència, uns vots comptaran menys que altres.

8- Signes de concòrdia

El sobiranisme insisteix que el seu contrincant és l'Estat espanyol, però no Espanya. La qüestió és si és possible enfrontar-se a l'Estat sense danyar els vincles culturals i emocionals amb la societat espanyola. Sens dubte, les relacions entre les societats catalanes i espanyoles precisessin en algun moment una certa reconciliació, després de les insensates campanyes que alguns dels seus representants han comès en els últims anys. Sectors del nacionalisme català i del nacionalisme espanyol han alimentat l'animadversió en benefici propi i, com en altres èpoques de la història, seran necessàries iniciatives que posin l'accent en el que ens uneix. Dos signes de concòrdia molt recents: La trobada dels 'alcaldes del canvi', amb Barcelona i Madrid al capdavant. O l'actitud respecte a Catalunya dels nous governs d'Aragó, Balears o Comunitat Valenciana.

9- La reforma impossible?

El catalanisme va intentar durant dècades la reforma de l'Estat espanyol, en el qual, per fi, pogués encaixar Catalunya. Fins que va considerar que era una missió impossible. No s'entendria l'actual hegemonia independentista sense aquesta convicció. Una part de la societat catalana ha decidit construir el seu propi projecte polític perquè no se sent vinculat al d'Espanya. I la pregunta és si Espanya té ara un projecte, i si aquest és capaç de seduir els catalans que han decidit marxar. En bona part, la solució a l'actual contenciós està en la capacitat que tingui la societat espanyola de regenerar la seva democràcia i tornar a construir, com va aconseguir amb la Transició, un projecte capaç d'acollir les aspiracions de tots.

10- Fractura i reconstrucció

El 27-S mesurarà la intensitat de la fractura entre Catalunya i Espanya. I establirà les bases, o no, de la reconstrucció dels ponts enderrocats per uns i per altres. El sobiranisme haurà posat les cartes sobre la taula i sabrà quina és la seva veritable força. A partir d'aquí, seran les institucions i els partits espanyols els que hauran d'obrir el joc. Poden seguir amb el discurs de la por, amb l'immobilisme, o acceptar d'una vegada que cal dialogar amb una majoria de catalans que, o bé vol anar-se'n, o, bé reclama el dret a decidir quina és la seva relació amb Espanya. Aquesta majoria social ja no reivindica pactes fiscals, competències o infraestructures. Vol molt més. A partir del 27-S Espanya l’hauria d’escoltar, sigui quin sigui el resultat de les urnes.