Vaig assistir amb molt d’interès a la ANECUP del passat 27 Desembre. I em va sorprendre gratament el grau d’organització, participació, tranquil·litat i democràcia que es va respirar durant tot el dia, amb molta gent jove, i altra no tant, que conversava i argumentava, sense desqualificacions ni agressivitat.
Dit això, i després de pensar en tot el que havia passat, i en el que ja coneixia, m’ha vingut una pregunta al cap: és possible que el que va passar fos precisament l’única cosa que podia passar, vot amunt, vot avall? No serà que, aquí, avui i ara, les dues ànimes de la CUP no són compatibles al mateix temps?
M’explico: la CUP s’autodefineix com a independentista i com anticapitalista. I la pregunta va en el sentit de si és possible, en les circumstàncies actuals, ser fidel als dos principis.
Si es prima la independència, és evident que per avançar cap a ella és imprescindible una majoria de la població, i aquesta, avui i ara, no està alineada amb l’anticapitalisme, per tant cal buscar aliances dins d’un ampli espectre ideològic i de classe. La independència, en aquests moments, només es pot aconseguir amb un pacte interclassista, amb un pacte entre la dreta independentista (hegemònica) i l’esquerra (en augment, però no pas hegemònica); un pacte entre les classes populars i les classes mitjanes i mitjanes altes que es declaren independentistes. A partir d’aquí, l’única posició coherent és investir Mas i pactar amb Junts pel si, tal i com va votar el 50% de l’Assemblea.
Però això vol dir deixar de banda l’altra ànima, l’anticapitalista. En aquests moments, ni la majoria de la ciutadania, ni la majoria política se sent identificada amb el radicalisme anticapitalista que defensa la CUP (i amb el que jo hi estic plenament d’acord). Per tant, si es vol conservar aquesta ànima, no es pot, de cap manera, ni investir Mas, ni pactar amb Junts pel si, ni, per descomptat, acceptar un pla de xoc que, no solament no és anticapitalista, sinó que no arriba ni a socialdemòcrata i que no és més que una continuació dels atacs als drets socials, laborals i democràtics que hem patit en els últims anys, de mans, precisament, de CiU i ERC. A partir d’aquí, doncs, és del tot lògic i coherent votar un NO rotund a la investidura de Mas i al seu Pla de xoc, tal i com va fer l’altre 50% de l’Assemblea.
De fet, l’Assemblea, va ser com una metàfora del que és l’organització, un cor partit per la meitat. I, per posar-hi una mica d’humor, com deia el cantant : “no se pueden querer dos mujeres a la vez... y no estar loco”.
La dura realitat s’ha imposat i tot apunta a què és impossible tirar endavant les dues ànimes juntes i, segurament, el que caldrà serà triar. Crec que, tant si es vol com si no, s’haurà d’escollir, s’haurà de prioritzar. O es continua sent anticapitalista i, per tant, les aliances no poden ser amb la dreta, sinó amb el partits i moviments socials que es mouen en l’àmbit de l’esquerra (siguin més o menys independentistes), o es prima la independència i s’alien amb qui faci falta, encara que això impliqui renunciar a continuar defensant una política social.
Alguns em diran, i amb això coincideixen amb molta gent de Junts per Si, que sense Procés i sense independència no hi ha possibilitat d’avançar cap a polítiques més socials. Però la meva pregunta és: i amb un estat propi, encara que estigui liderat pels de sempre, sí que podrem avançar cap unes polítiques més socials? No és això un acte de fe més que un argument?. Europa està plena d’estats independents que no poden, dins del marc de la UE, de l’Euro, de la Troika i dels propis governants, avançar gens ni mica, sinó tot el contrari, a favor dels drets de la majoria.
I d’altra banda, un Procés liderat per Mas i per tot el que representa Junts pel Sí, hi ha alguna garantia que ens portarà cap a la independència? Encara no hi ha una majoria clara de la ciutadania que hagi votat independència i, amb un govern central en contra i pocs recolzaments de la UE, algú pot assegurar que Mas i companyia seran capaços d’enfrontar-se i córrer grans riscos? Una desconnexió unilateral implica tenir una gran força, tant al Parlament com al carrer, implica una àmplia majoria de la ciutadania disposada a l’enfrontament i a moltes complicacions legals i econòmiques, i de moment, no crec que això existeixi.
No seria millor, doncs, posats a haver de prioritzar, apostar per enfortir i ampliar un espai d’esquerres (partits, moviments, col·lectius, etc.), que treballés a les institucions, i sobretot al carrer, per imposar unes polítiques socials que donessin solució als greus problemes de la població, mentre es continua pressionant per avançar un Procés des de l’esquerra, abans que tirar endavant un Procés amb uns aliats contra-natura i amb poques possibilitats d’èxit?
D’altra banda, per què tothom assenyala a la CUP? On està ERC? Per què no diu res? On està el cap de llista de Junts pel Sí?, On està el Lluis Llach i la resta d’independents? Per què estan tots muts? Per què no intenten posar sobre la taula un altre nom que pugui ser de més consens? Per què ningú els hi demana responsabilitats?
Per acabar, sigui quina sigui la decisió que es prengui el proper dia 3, és molt important tenir molta cura, intentar no decebre a una part de la CUP i, sobretot, fer el possible perquè no s’esmicoli una organització que ens ha aportat moltes coses positives i ens continua essent del tot imprescindible.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
