Els mesos de novembre i desembre, el grup parlamentari Catalunya Sí Que Es Pot vam registrar diverses iniciatives al Parlament de Catalunya, malgrat que, en aquells moments, no sabíem si hi hauria legislatura o no. Però, per si de cas, vam anar avançant feina.
Com a portaveu de la comissió d’igualtat, em vaig encarregar d’entrar preguntes relacionades amb la llei d’igualtat, aprovada el juliol del 2015, just abans d’acabar l’anterior legislatura i que, per aquesta raó, no s’havia implementat. Com que la llei té molts articles, vaig presentar les preguntes per blocs: el de treball, el de mitjans de comunicació, el de cultura, el d’educació... Dins del d’educació, vaig fer vint-i-sis preguntes. Fins al mes de març del 2016 no les han contestades. Un cop ho han fet, el que jo preguntava ha estat públic.
Un periodista d’un mitjà de Catalunya ha triat, com exemple de la lluita per la paritat duta a terme pel nostre grup, una pregunta d’aquest últim bloc, la relativa a comprovar la presència de les dones en els contes infantils i en els llibres de text.
Si el periodista ha considerat aquesta la més important, és que té molt poc criteri. “Que li tallin el cap”, que diria la reina de cors. O, dit d’una altra manera, que ho deixi córrer. Però si no és manca de judici, aleshores és directament una conducta masclista; més concretament, micromasclista, és a dir, que forma part de tot el reguitzell de comportaments que la llei d’igualtat pretén eradicar.
Un micromasclisme és una pràctica masclista subtil, que manifesta la dominació masculina, que fomenta la desigualtat entre dones i homes i que resulta difícil de denunciar perquè no és òbvia.
Micromasclista és el qualificatiu que es pot aplicar a la conducta del periodista, però, si li tiréssim en cara, ell ho negaria adduint que, com en som de recargolades les feministes!, fins i tot m’ha fet el favor de posar-me als papers.
La nota del paio va tenir dues reaccions immediates. Una pública i l’altra privada.
La pública va ser d’en Quim Monzo, conegut per ser un excel·lent escriptor i un notori antifeminista, que va recomanar-me a través de twitter el llibre Contes per a nens i nenes políticament correctes de James Finn Garner. Segons ell, aquest era el llibre que jo demanava amb la meva pregunta. A la piulada del Monzó, se n’hi van sumar moltes altres, totes ridiculitzant la idea de voler que hi hagi no només homes i nens sinó també dones i nenes als llibres que fan servir les nostres criatures. Totes aquestes piulades no fan altra cosa que posar de manifest el micromasclisme del periodista.
La reacció privada va ser d’una dona que em va escriure al meu correu personal per agrair-me la tasca que faig per mirar d’aconseguir la paritat. Em demanava si podia anar més enllà i exigir que a les escoles es deixi de cantar la cançó “El gall i la gallina”. No sé si la recordeu? El gall li roba un petó a la gallina, encara que ella no li ha pas dit que sí. Un exemple de violència masclista que els nostres nens i nenes canten i interioritzen.
Els micromasclismes pretenen acoquinar-nos i fer-nos llençar l’esponja. Però, a mi, com a totes les feministes que conec, no només no m’acovardeixen sinó que m’injecten combustible per continuar presentant batalla. De manera que, senyora de la cançó del gall i la gallina, no pateixi que continuarem treballant per una societat més equitativa i justa.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
