Crims de guerra, crims de pau

Hi ha polítics i militars que estan detinguts o processats, acusats de crims de guerra. El Tribunal Penal Internacional de La Haia té a les seves cel·les pressumptes responsables de crims de guerra als Balcans i a l’Àfrica (República Democràtica del Congo, Uganda, Sudan o Sierra Leona). Aquest Tribunal va dictar fa dos anys una ordre de recerca i captura contra el president del Sudan, Omar al Bashir, per crims de guerra i contra la Humanitat a la regió del Darfur, la qual cosa l’obliga a ser molt prudent a l’hora de viatjar a l’estranger.

Es tracta de persones que han intervingut directament en aquests crims o que els han organitzat o autoritzat.

Fins ara han fracassat les temptatives de portar davant aquesta Cort Penal els dirigents dels països que van posar en marxa la invasió de l’Iraq, inclosos els aleshores presidents dels Estats Units (George Bush), Regne Unit (Toni Blair), Espanya (José María Aznar) i la Comissió Europea (José Manuel Durao Barroso).

Uns activistes alemanys han elaborat una querella contra el propi Barroso, el president del Consell Europeu, Herman van Rompuy, la cancellera alemanya, Angela Merkel, la directora del Fons Monetari Internacional, Christine Lagarde, per les repercussions de la política econòmica imposada a Grècia els darrers anys.

En aquest cas ja no estem parlant de “crims de guerra” sinó, en tot cas, de “crims de pau”. La política d’austeritat imposada als països del sud d’Europa ha causat pobresa, misèria i morts. No només al sud d’Europa. Stephanie Bottrill es va suïcidar a la població britànica de Solihull, el mes de maig, després de rebre una notificació conforme havia de pagar 80 euros més cada mes arran de l’aplicació d’una nova taxa per dormitoris aprovada pel Govern de David Cameron. Va deixar una nota escrita adreçada al seu fill demanant-li que no es culpés del seu suïcidi. “Els únics culpables estan al Govern”, va escriure poc abans de llençar-se sota les rodes d’un camió.

Podem qualificar això de “crim de pau”?

I els nombrosos suïcidis (molts de silenciats) de persones que són desnonades per no poder pagar el lloguer o la hipoteca del seu pis i que són abandonats pels governants?

Quan una ministra de Sanitat pretén que pares que tenen un fill amb càncer paguin part del cost dels medicaments que necessita, és exagerat qualificar-ho de “crim de pau”?

Quan una consellera de Benestar Social diu als familiars d’ancians que esperen rebre l’ajut que els correspon per la Llei de la Dependència per ingressar-los en residències que s’ho treguin del cap, podem qualificar-ho de “crim de pau”?

Jo no en tinc cap dubte.