Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.
Sobre este blog

El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.

Llegir Opinions en català aquí.

La dreta catalana i Ada Colau

El PSOE avisa a Ada Colau de que no cumplir las leyes lleva a "la ley de la selva"

Pere Rusiñol

Si tot va com està previst, dissabte Ada Colau es convertirà en alcaldessa de Barcelona, tot i que fins després de la votació ningú hauria donar-ho per fet: amb el suport de tot just 11 regidors sobre 41, el més lògic és no donar res per fet en aquest mandat que s'inaugura. Sobretot si Colau no es deixa domesticar. La dreta catalana -les famílies que des de tota la vida tenen el poder de moure de veritat les coses, més enllà de les sigles polítiques- ha estat sempre implacable amb els que no s'han deixat domesticar.

La presa de possessió de Colau és una fita històrica i no només perquè al final Barcelona tindrà una alcaldessa. També és històric perquè procedeix d'una cultura política de confrontació real enfront del poder de tota la vida i que té com a prioritat la defensa dels interessos dels de baix; una opció que històricament sempre ha estat aixafada cada vegada que s'ha agafat múscul.

És evident que la Barcelona governada durant tres dècades per la coalició de socialistes i comunistes -o els seus hereus ecosocialistes- també tenia en el seu radar la millora de la qualitat de vida de les classes populars. Però al capdavant de la Casa Gran solia haver-hi sempre gent de la Barcelona bé a la que mai se li va passar pel cap ocupar una oficina de La Caixa. Més encara: la perspectiva predominant va ser que el motor corresponia als poderosos de tota la vida, que es van sumar encantats a la causa comuna que va transformar la ciutat -els Jocs Olímpics, el Fòrum, el posa't guapa, etcètera- perquè era la millor manera de fer molts diners.

Aquesta no és la foto del nou equip que dirigirà la ciutat: ni hi ha famílies de categoria ni assumeix el principi que el gran negoci privat acaba tenint necessàriament conseqüències positives per a les classes populars. I menys en el món que sagna per la Gran Crisi que va començar el 2007.

I aquí comencen els problemes seriosos: la història ens ensenya que cada vegada que la dreta catalana ha vist amenaçats de veritat els seus interessos ha estat implacable. Amb formes molt diverses -brutal o intel·ligent, en funció del context històric-, però sempre implacable.

Ho va ser en la dècada de 1920, quan va respondre a l'amenaça de la CNT armant pistolers amb l'aquiescència de les autoritats i propulsant des de Barcelona al general Miguel Primo de Rivera perquè posés ordre a tot Espanya.

Ho va ser davant la Croada de Franco, sumant a la causa tradicionalista enfront del “bolxevisme” a grans prohoms del catalanisme conservador, que la van finançar i van construir el relat: Valls Taberner, Cambó, Esterlich, Pla, Sentís, etcètera.

Ho va ser en la Transició, quan davant la força de l'esquerra socialista i comunista es va treure del barret de copa amb gran intel·ligència el retorn de Josep Tarradellas com a dic de contenció i va finançar la campanya d'Heribert Barrera i de l'ERC més anticomunista, que va acabar donant-li la presidència a Jordi Pujol.

I ho va ser fins i tot davant el descafeïnat Tripartit, que no espantava ningú però davant el qual, per si de cas, es va combinar el pal i la pastanaga: tan bon punt va prendre possessió el nou Govern, La Caixa va perdonar ipso facto deutes milionaris del Partit dels Socialistes (PSC) i d'Esquerra Republicana (ERC), com va deixar registrat el Tribunal de Comptes. La tercera pota del primer govern d'esquerres a Catalunya des de la II República (ICV) no només va quedar abrasada pel napalm llançat des de l'aviació mediàtica tradicional, sinó que també va passar per la pedra d'endeutar-se fins a les celles amb La Caixa.

Si Ada Colau es fa el dissabte finalment amb el bastó de comandament, no tindrà ni tan sols temps per a celebracions. L'arsenal en mans del poder real és tan immens -i tan quantiosos els negocis en risc- que l'atac per terra, mar i aire és segur, ja sigui per la via de la “inseguretat” -molt fàcilment amplificable-, el xantatge econòmic -el Mobile i tants d'altres-, el “civisme” -recorden aquelles portades d'abans de Xavier Trias, amb prostitutes al carrer i borratxos orinant?-, la suposada falta de compromís patriòtic i una infinitat de possibilitats, que a més es poden servir combinades en múltiples menús.

Els portaavions són a punt: o Ada Colau es domestica aviat o intentaran trencar-li l'espinada -el 2015, a diferència de fa un segle, s'entén que metafòricament-.

I no només per acabar amb la seva alcaldia: allò realment important és esborrar de cop qualsevol imaginari d'alternativa que posi en risc els interessos econòmics dels que han manat sempre.

Sobre este blog

El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.

Llegir Opinions en català aquí.

Etiquetas
stats