“Soy escritor, dame algo...”

L’escriptor Javier Marías explicava a la seva página dominical d’El País la decepció que li produïa el pirateig de llibres. Parlava dels bestseller estrangers i de les veus editorials que deien que havien caigut espectacularment de vendes. Marías, això ho atribuía, ja ho hem dit, al pirateig. I també donava dades de negoci de llibre elèctrònic a França i Itàlia, que rondava el cinc per cent del total, quan a Espanya,no arribava al 0,6. I d’això deduïa –o més aviat demostrava- la tendencia a l’estafa a Espanya. Fins i tot Itàlia, segons l’autor madrileny, que se suposa que té un carácter més o menys semblant a l’espanyol, mantenía una actitud més civilitzada davant el fet. I concloïa venint a expresar el pessimisme davant del futur pel que feia a la remuneració del creador.

Bé, compartim en part aquest pessimisme, però no estem del tot d’acord que es pugui atribuir al pirateig. Sense voler ser cínic, què més voldríem, a Espanya, a Catalunya, que la causa fos tan clara. Dissortadament, no podem atribuir només al pirateig l’índex de lectura espanyol. És baix i sempre ha estat baixíssim. I això es tradueix automàticament en l’altre índex, el de compres. No es compren llibres. Almenys, no se’n compren prou. I el que és pitjor, desapareix l’hàbit de comprar-ne. Tota una sèrie de generacions crescudes amb aquest hàbit, desapareixen, per l’edat o per la crisi. I les generacions següents ja no ho fan. Però mentrestant, què fem?

De l’article de Javier Marías, dolgut, el més impressionant, per a mi, ha estat un dels comentaris afegits al final, a la versió digital del diari. Ja sabem que de comentaris n’hi ha de tota mena, ho dic per experiència (una salutació als comentaristes que em donen més llenya!) i cal fer-ne un cas relatiu. Però és que aquest era enervant, per ignorància i pedanteria. Venia a dir a Javier Marías que no plorés tant, que es dediqués a una altra cosa per guanyar diners i que els llibres havien de ser de franc. No sé si Marías llegeix els comentaris dels lectors als seus articles. Si ho fa, encara li deuen fer figa les cames. Perquè aquesta ferocitat és simptomàtica: La creació no és considerada una feina. Per tant, per què s’ha de pagar? Que treballi, com tothom, colla de ganduls privilegiats… I si a més li dóna per continuar escrivint llibres, millor. I si no, tal dia farà un any, que no hi ha ningú imprescindible…

Els escriptors ens morim de gana per culpa de gent així. Gent així, per cert, que ocupa direccions generals molt importants. El debat sobre el dret d’autor és un dels debats del moment. Jo, en particular, no tindria cap inconvenient que, després d’escriure una novel·la en la qual he invertit dos, tres o quatre anys, algú, qui fos, m’és igual, em pagués un tant per la feina feta. I que després, els llibres es regalessin. Dubto que el comentarista de Marías, davant la gratuïtat, es posés a llegir com un boig. Dubto també que el tant per cent de lectors pugés com l’escuma i el pirateig s’acabés.

De fet, és la mateixa teoria per la qual l’Estat es troba en estat de rebel·lia davant la Unió Europea pel fet de no fer efectiva una directiva comunitària sobre la qüestió del pagament d’un canon per cada llibre prestat per les biblioteques públiques. L’Estat, davant del requeriment de Brussel·les, va dir que no pensava pagar perquè “la consecución de objetivos culturales prevalece sobre el objetivo de garantizar a los autores unos ingresos suficientes” Ja en fa set anys, d’això. I qui signa ha de veure com anualment té liquidacions, modestíssimes, però reals, de les biblioteques franceses o italianes, però de les espanyoles, no.

L’Estat, en una argumentació que li traeix el subconscient, donava per sentat que qui havia de pagar el lloguer del llibre (per cert, uns forassenyats vint cèntims d’euro cada vegada!) era l’usuari. Fa gràcia i tot perquè enlloc deia això. Quan se’n van adonar, van rectificar. I a hores d’ara, per tal d’evitar que pagui l’esmentat usuari de la biblioteca (amb la repercussió negativa d’imatge per als polítics) encara estan discutint qui paga els vint cèntims: Si l’Estat Central, si l’Autonomia, si les Diputacions… Mentrestant, no paga ningú.

Són dinerets que s’estalvien (per exemple, Antoni Fogué, president de la Diputació de Barcelona, el 2009 deia que si havia de pagar ell, li suposaria uns cent mil euros anuals del pressupost). Tant es, el que volíem dir és que el problema és de l’índex de lectura. I que no puja o baixa per vint cèntims que li cobris a un particular pel servei. I aquest problema, que no l’hem solucionat, amb les noves generacions de mentalitat i hàbits tan diferents, encara es solucionarà menys. A no ser que hi hagi una intervenció de debò.

Mentrestant, com Javier Marías, vivint en un país que no considera especialment els escriptors, ni té unes ganes especials que visquin dignament (el divorci és gran: Des de la Universitat a les institucions passant pels mitjans de comunicació) potser ens haurem de començar a plantejar de canviar de feina. Per pobresa, però també per dignitat.

Per informació dels lectors: Ara mateix –i repico el que Marías deia al seu article- per un llibre que es ven a 18 euros, els autors en cobrem 1,8 bruts.

Facin comptes vostès mateixos.

Ah, i feliç any nou, és clar.