Els moviments nacionalistes que reclamen independència pels seus territoris a Europa han perdut la batalla del temps. Encara que assoleixin la fita de la secessió, “ser independent” a aquestes alçades de la Història ja no tindrà els al.licients i el sentit que tenia el concepte “independència” ara fa cinquanta o seixanta anys.
A Catalunya, molts encara estan marcats per l’èpica que representen els episodis de Francesc Macià o Lluís Companys, al front del govern de la Generalitat. Quan Macià reclamava la independència de Catalunya pensava en idees i realitats que ara ja no tenen sentit. De fet, no fa tants anys que escoltava amics independentistes formular el seu desig de tenir moneda o passaport propi. Fins i tot exèrcit, deien alguns.
Europa mana
Però, no. Ser independents ara, o d’aquí a tres anys, no voldrà dir que Catalunya tingui moneda pròpia, ni que pugui determinar quins impostos aplica a la seva ciutadania i a les empreses amb seu al nostre territori. Si l’evolució dels fets és la desitjable, qui determinarà l’abast d’aquests impostos serà un Parlament europeu en el qual, això sí, Catalunya podrà tenir-hi algun representant. Representant, però, que és de suposar que estigui coordinat amb d’altres representants de la resta d’Europa. Representant que, contràriament, a allò que encara passa ara a la Unió Europea defensi no els interessos del seu país sinó els de la ideologia que comparteix amb d’altres parlamentaris europeus, siguin de vells països o de noves nacions, siguin alemanys o italians, o bàvars o escocesos.
Què suposarà, doncs, ser independents d’aquí a uns anys? Que no hi haurà banderes espanyoles als edificis dependents de l’Administració catalana. Ni casernes militars espanyoles al port de Barcelona o el Pirineu català. Si correm molt, potser encara ens donarà temps de tenir carnets d’identitat catalans, però estaran condemnats a ser substituïts per documents que ens reconeguin com a europeus a tots plegats. I el mateix passarà amb les ambaixades, de les quals es parla tant ara i que, si no s’esguerra la feina que està fent la senyora Catherine Ashton, han de ser subsumides per la diplomàcia europea. Potser podríem tornar a votar si volem estar o no a l’OTAN i si es repetís el resultat d’ara fa 25 anys ens en podríem donar de baixa.
La política de “peix al cove”
Justificaria això una explosió de felicitat per la secessió? Ens queden pocs elements estètics i tangibles per “tocar” independència. Al final, és molt probable que sigui en el terreny esportiu, el de les seleccions “nacionals” el que palesi la novetat del país independent. Als Jocs Olímpics i a la resta de competicions internacionals, Catalunya podrà assistir amb representació pròpia. Serà suficient per compensar la il.lusió d’aquells que han dedicat la seva vida a la defensa de la idiosincràcia pròpia?
Si Catalunya hagués reivindicat i assolit la seva independència ara fa 30 anys, quan els nacionalistes catalans van assolir per primer cop la presidència de la Generalitat, hauria estat diferent. Aleshores van pensar que en una consulta popular perdrien els partidaris de la independència. Van optar per la política del “peix al cove” –rebatejava ara com de “la puta i la ramoneta”- i esperar que el pas del temps canviés la correlació de forces. Ara creuen que aquest canvi s’ha produït. La llàstima és que, ara, justament ara, ser independent ja no és el que era. O podria haver estat!
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
