La independència fa nosa

Ho dic des de la humilitat de qui proposa un diàleg i no pas des del maquiavelisme de qui trampeja ideològicament. Em sobta veure l'agressivitat, la duresa i la ignorància dels plantejaments de qui parla que a Catalunya es viu un clima políticament asfixiant. En casos de personatges públics –intel·lectuals, artistes, periodistes, etc.- hi intuïm sovint un remanent clar d'elitisme, parlen sense mirar al voltant i menyspreant un cop més el que passa a la gent normal i corrent. Opinen que tots els qui pensen en clau independentista són uns quants centenars de milers d'alienats entabanats per quatre polítics desaprensius que els porten a l'abisme sense que se n'adonin.

És una visió molt elitista, repeteixo, que no contempla que cap procés (ni el sobiranista ni el de demanar justícia social) es pugui fer de baix cap a dalt, sense una participació directa dels partits polítics. Tot és un joc partidista, per a ells. Però és clar, la base social que participa en accions com la que esmentem, no és gent amb el cervell ideològicament buit, tenen unes conviccions. El que passa és que les defensen sense passar obligatòriament pels partits, o si n'ets militant (que n'hi ha i és normal) sense seguir obligatòriament tots els postulats del teu partit. L'Assemblea Nacional Catalana és independentista. Per tant, és lògic que molts dels seus adherents siguin d'Esquerra Republicana. Una altra cosa, i ben diferent, és que, tal com comencen a dir des de Madrid, irresponsablement i calcant la seva actitud davant dels bascos, l'ANC és la marca blanca d'Esquerra Republicana. Dir això és una altra mostra de simplificació, d'ignorància i d'elitisme. I que menysprea els milers i milers de persones de l'ANC que no són d'ERC.

És el mateix punt de vista esbiaixat de l'historiador Joaquim Coll, del PSC, proper al grup espanyolista Societat Civil Catalana, dient que a Catalunya vivim en un clima de coacció. Jo, aquesta coacció no la veig per enlloc. El que sí que veig és un enuig, una molèstia, per barrejar-te en un clima de discussió política potent, semblant al que pots trobar en d'altres països, entorn d'una qüestió important... i que al senyor Coll no li interessa gaire.

Per primera vegada, al carrer hi ha un tema de discussió inèdit, el del sobiranisme, que centralitza l'atenció política i mediàtica, i que es fa molt pesat per algunes persones. És una qüestió que interessa, que mobilitza molta gent i, per tant, es troba en el centre de l'interès públic. La seva simple presència ja fa nosa i, a més, provoca que molts se sentin coaccionats. O parlem del que jo vull i com jo vull, o em sentiré coaccionat. La qüestió, segons el meu parer, és simple: No hi estan acostumats. L'independetisme, encara no fa gaire temps era mirat amb un somriure de suficiència per tot l'arc parlamentari català, incloent-hi CiU. Fins i tot en època del tripartit, amb ERC tocant poder, s'arrufava el nas, es pensava que era conjuntural. Eren una colla de descamisats (el president Pujol els deia: “voteu, ara que sou joves, ERC, que quan sigueu grans, ja em votareu a mi”), uns pocapenes que feien riure. I, sobretot, que eren minoritaris. La mateixa paraula “independència” semblava proscrita.

Molts dels comentaris que trobes a Catalunya, encara ara (fora no, per ignorància) semblen fruit d'aquest sentiment de rebuig gairebé classista malgrat ell mateix. Per això els sembla que hi ha coacció, que no hi ha proporcionalitat, perquè, simplement, no estan acostumats a la presència efectiva d'aquesta realitat, que ha crescut tan ràpid. És el rebuig de les elits davant les masses. Costa habituar-s'hi. Però és el que hi ha. I a més, passi el que passi al novembre, aquest cop hi són per quedar-s'hi. Perquè atenció, hi ha un punt de vista que no esmenten perquè no els interessa i és el següent, una bona quantitat de la gent més o menys propera a l'independetisme (com a solució de molts problemes, incloent-hi el sanitari, l'educacional, el laboral, etc.) hi arribem des de la reflexió, no des de l'entabanament. Per la senzilla raó que fa uns quants anys no érem independentistes.

Crèiem en una solució basada en el diàleg amb Espanya. Però ara, veiem que la classe política espanyola tot el que fa és exclamar que res no es pot fer fora de la Constitució tot sabent al mateix temps que qui vulgui qualsevol reforma ha de passar per les majories qualificades del parlament espanyol (cosa que equival a no admetre cap mena de canvi). És a dir, no hi ha possibilitat de diàleg per aquesta via.

Per la via estrictament de la voluntat política dels governants, tampoc. Per tant, la proposta de la classe política espanyola majoritària és: sense passar per aquest procediment, ni us escoltem. Alhora, tots sabem que passar per aquest procediment implica que no es permetrà res. Ah, i a més, vosaltres, centenars de milers de persones que aspiràveu a una altra cosa, us aguanteu i us quedeu quiets i engabiats. Com va passar amb Ibarretxe i els bascos. A mi em sembla que, ara mateix, la cosa no va per aquí.