Jordi Évole: artista contemporani?

Amb el fake sobre el 23-F en el seu programa Salvados, Jordi Évole ha desencadenat fílies, fòbies i comparacions diverses.

Entre les fílies, els arguments més socorreguts parlen de la seva denúncia a la influència dels mitjans, així com la importància de l'ús de la ficció per encoratjar el debat sobre la veritat històrica.

Entre les fòbies, algunes objeccions ètiques –no es juga així amb un fet d'aquesta transcendència ni se li canvien els rols històrics a morts il·lustres– i també econòmiques, vist l'innegable boom d'audiència que li va reportar la jugada.

Les comparacions, per la seva banda, han estat sucoses i alhora previsibles: gairebé totes coincideixen que el Salvados d'Évole hauria vampiritzat antecedents tan il·lustres com l'Orson Welles de la primera emissió radiofònica de La guerra dels mons o l'Stanley Kubrick encarregat de fer-nos creure com a certa l'arribada de l'home a la lluna el 1969. (A propòsit del programa s'han publicat diversos hit parades amb els fakes més famosos de la història).

Donant per fet que aquestes referències són inqüestionables, crec que s'ha passat per alt un antecedent, si cap, més sucós: Joan Fontcuberta. En la seva obsessiva exploració en els límits de la ficció, el ​​fotògraf català va arribar a concebre el projecte Sputnik (llibre, exposició i ara pel·lícula en marxa) sobre la vida d'Ivan Istoichnikov, un astronauta desaparegut en l'espai a qui, en plena guerra freda, les autoritats soviètiques van decidir esborrar de la història.

Fontcuberta va reconstruir any a any, pas a pas, document a document, facsímil a facsímil, foto a foto, aquesta biografia polvoritzada pel Kremlin.

Tot va arribar a ser tan versemblant que va fer “picar” al programa Cuarto Milenio i al seu conductor Iker Jiménez, que va donar per verdadera l'aventura del Coronel soviètic, li va dedicar un programa i fins i tot va arribar a rebatejar-lo com “l'astronauta fantasma”.

Si Fontcuberta es va recolzar en un grup d'experts ficticis per reforçar la seva història –Olga Kondakova, L. Ishi-Kawa, Michel Arena, Piotr Muraveinik o Salma Zagdeev–, Évole va recórrer a un grup de testimonis veritables per enfortir la seva –Iñaki Gabilondo , Mayor Zaragoza, Andreu Mayayo, Joaquín Leguina, Jorge Vestringe.

I si Fontcuberta “va signar” les imatges amb la seva presència subreptícia en elles, el cameo del cineasta José Luis Garci en una finestra del Congrés dels Diputats va deixar en evidència una clau semblant.

El relat de Fontcuberta és una ficció que un programa televisiu es va prendre com a veritable. El d'Évole un fet real que el seu propi programa televisiu va transformar en fictici.

Amb aquests vímets, no hi ha dubte que algun curator ha d'estar donant-li voltes a la incorporació de Jordi Évole en una futura exposició. No representarà una novetat, tenint en compte un il·lustre precedent: Ferran Adrià. (El cuiner estrella ha estat convidat, com a artista plàstic, a la Documenta de Kassel, al Drawing Center de Nova York i a la fira d'ARCO de Madrid representant l'estand d'El País).

Un destí similar per al famós presentador? Per què no? Operación Palace compleix més d'un requisit per aparèixer, com a obra, en qualsevol d'aquests conclaves. Té “arxivisme” i Work in Progress, lab i document, memòria històrica i “dinàmica processual”. Tot això per no parlar de la quantitat d'elements teòrics que, posem per cas, l'art relacional podria afegir per enriquir la proposta.

Si a això sumem la recerca de visibilitat que tant desvetlla a part del gremi, la incorporació d'Évole, com a artista, no pot ser més idònia. Quin artista d'aquest país pot garantir, avui, una audiència d'aquests quirats pel que fa a milions d'espectadors?

Estudieu-lo, col·legues. Només és qüestió de temps, d'oportunitat i, sobretot, de necessitat: 3 instàncies que ens mosseguen, minut a minut, en la nostra malvolguda, i mal pagada, professió.