Montserrat Caballé és una persona gran, relativament propensa al sentimentalisme. Ja es veu en les seves darreres aparicions públiques. Que ara es conegui un acte de fa un mes i mig on declarava el seu amor a Espanya i a la unió espanyola no ha de semblar estrany. Estrany seria tot el contrari. Montserrat Caballé mai no ha deixat de proclamar el seu espanyolisme. No podem dir el mateix d’altres personalitats catalanes. Quan van repartir-se els títols de catalans universals, ella va acceptar el seu, perquè és catalana i universal. Però sempre dins de la concepció unitària espanyola. I això s’ha de respectar.
No podem muntar grans escarafalls cada vegada que un català diu que també se sent espanyol. De cara al futur -i qui aquí signa vol un futur lliure i independent- ja és hora que comencem a avançar sense que calgui que tothom s’adscrigui a una banda o l’altra. Perquè igualment, passi el que passi, haurem de conviure.
La vergonya de Montserrat Caballé i tants d’altres és la seva espanyolitat de cor i la seva andorraneïtat de butxaca. Això sí que és vergonyós, sobretot en una època on gent com ella haurien de servir d’exemple. Potser la diva de l’òpera podria demanar la nacionalitat andorrana. Suposo que la hi donarien encantats. És clar que llavors no seria ni catalana ni espanyola, seria una andorrana universal. I això potser no li agradaria tant.
Mentrestant, acostumem-nos al fet que hi ha catalans que se senten espanyols, per la causa que sigui. Aquests catalans -i tota la resta- un dia o altre votarem. I haurem d’acceptar les regles democràtiques derivades de la votació. Comença a ser una mica avorrit que la baralla dialèctica es redueixi a no escoltar l’altre, i a anar per la via del tu ets dels meus o no. I si no ho ets, estàs contra meu.
Intentem apujar una mica el llistó de la discussió, sisplau. No em cansaré de repetir-ho: Un referèndum d’autodeterminació amb votacions positives de més del 90% com va donar-se Eslovènia el 1991 no el tindrem mai. Aquell resultat va permetre els eslovens de plantar cara a la federació iugoslava. Nosaltres, vista la patètica impossibilitat dels polítics per posar-se d’acord, no hi arribarem ni de lluny, a un resultat així. Per tant, cal sumar tant com es pugui. Cal aconseguir que tants catalans castellanoparlants com es pugui votin que sí.
I en aquest sentit, també cal convèncer un català que se sent espanyol que li interessa votar que sí, perquè no hi perdrà res, al contrari. I en qualsevol cas, encara que voti que no, aquest català que se sent espanyol ha de poder viure sense problemes en una Catalunya independent. Perquè aquesta Catalunya independent ha de poder-se fer en positiu. Si ho basa tot en l’antiespanyolitat cometrà un gran error. Primer, perquè serà poc pràctic i segon perquè provocarà dilemes innecessaris en la meitat de la població catalana.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
