L'últim ple?

Diputats i diputades de l’onzena legislatura som a punt de començar el que serà el quart i, potser, últim ple. Diuen que no durarà gaire més de vint minuts perquè només cal votar els 8 senadors i senadores. I els hem de votar alhora, com un paquet. Vuit noms i un sol sí, no o abstenció per escó ocupat. I tot plegat sense intervencions orals.

M’assec al meu escó i descobreixo que, a sota, hi té un calaix. Si hagués durat més temps com a diputada, hi hauria pogut desar un vano, una bufanda, un retolador, uns caramels, un paquet de mocadors de paper... Ara serien ben útils els mocadors, penso, perquè fa plorar una mica comprovar que haurem estat parlamentaris per un període tan curt. Diuen que la nostra legislatura ja té nom: la breu. Ens l’hem guanyat a pols, la nominació: 3 mesos i 4 plens. I aquí s’acaba tot! El que va ser “el vot de la vida” d’una bona part de la ciutadania de Catalunya deu haver-se convertit en el fiasco de la seva vida. I que consti que no me n’alegro, perquè entenc la frustració que deuen sentir. Però és el que té la democràcia: si no tens la majoria absoluta, com li ha passat a Junts pel Sí, has de pactar. I és clar, la CUP i ells no han aconseguit posar-se d’acord, cosa que gens estranya si tenim en compte que uns i part dels altres estan a les antípodes en qüestions socials i econòmiques. O sigui, que, dos mesos després d’haver constituït el Parlament, no han arribat a signar un acord que els permeti investir president. No puc deixar de pensar en una piulada que corria aquests dies per Twittter: “Volien formar un nou estat i no tenien prou vots ni per formar govern”.

La presidenta del Parlament obre la sessió. Em pregunto què en deu pensar del fet que siguem a punt de votar els 8 senadors i senadores que aniran a Madrid en representació de la Generalitat; ella, que va votar una proposta de desconnexió amb Espanya. Ens diu que la votació serà electrònica i secreta. I afegeix: “Com que fa molts dies que no votem, els recordaré com es fa”. I mirem els quatre botons que cadascú tenim al davant: un s’ha de prémer per indicar presència, o sigui, que ets a l’escó. Dels altres tres, se n’ha de triar un. I normalment, quan el prems, s’il·lumina, en un plafó frontal de l’hemicicle, el lloc que correspon al teu escó: verd per al sí, vermell per al no o taronja per a l’abstenció. Avui no se n’il·luminarà cap perquè la votació és secreta. Se m’escapa la raó de tant secretisme.

Queden aprovats els senadors i senadores per una àmplia majoria. L’Horte Grau, del nostre grup, Catalunya sí que es pot, es posa dreta per fer-li arribar un petó mut a la senadora que ens representa. I queda immortalitzada per les càmeres del Parlament.

La presidenta declara tancada la sessió. Així, sense res més. Tot i que la majoria tenim consciència que tal vegada és l’última, no hi ha acomiadaments, perquè fins que l’Artur Mas, president en funcions, no convoqui noves eleccions no es pot donar res per tancat. I qui sap si la CUP i Junts pel Sí ens donen una sorpresa d’última hora... Miro el rellotge: des que hem començat han passat 8 minuts. Potser aquest ha estat el ple més curt de la història del Parlament.

I dos dies després d’aquest ple, en el temps de descompte del partit, a les 6 de la tarda del dissabte, en Mas fa una compareixença on explica que no anirem a noves eleccions, que han pactat amb la CUP un president, en Carles Puigdemont, actual alcalde de Girona. També repeteix N vegades que la CUP ha comès molts errors. Errors? Per què errors? Per què no han actuat com volia Junts pel Sí? I diu que la CUP s’ha compromès a passar dos dels seus diputats a Junts pel Sí, a no votar mai en el mateix sentit que els partits contraris al procés o al dret a decidir, a assumir els errors que han comès i a renovar el grup parlamentari després de la investidura. Tinc la sensació que Junts pel Sí ha dinamitat la CUP. Es mereixien aquest tracte? No ho crec.

Si m’expliquen fa cinc mesos que passaria tot això, no m’ho hauria cregut.