Catalunya Blogs y opinión

La portada de mañana
Acceder
Ayuso se encomienda ahora al auxilio del Gobierno para afrontar la tormenta
Médicos de familia: "Estamos achicando agua de un sistema que naufraga"
OPINIÓN | El final de la escapada, por Antón Losada

Sobre este blog

El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.

Llegir Opinions en català aquí.

Nosaltres les dones

Ara fa un any vaig decidir deixar de signar en masculí. Jo no sóc proveïdor, escriptor ni col·laborador. Tampoc no sóc president d’un jurat literari, senyor que rep cartes informatives de les institucions ni autor en els contractes d’escriptura. Sóc filla d’una generació que m’ha traspassat aquest dret. I crec, profundament, en la lluita constant pels drets de les dones. No només lingüístics, sinó de facte. Dins i fora de les nostres fronteres. Jo he tingut la immensa sort d’haver estat educada per una dona feminista que m’ha ensenyat la importància de respectar, exigir i entendre. Sóc filla d’una generació de dones que han lluitat perquè jo tingui gairebé els mateixos drets que molts homes. I sóc filla d’una generació digna i exemplar de dones que, arreu de l’Estat Espanyol, han alçat la seva veu i han modificat les seves vides a mesura que anaven aprenent que tot allò que els havien dit que eren, no ho eren. Una generació valenta, combativa i capaç. Molt, molt capaç. Que va canviar el nostre món per ensenyar-nos que no som mares, esposes, filles, acompanyants ni amants. Sinó ciutadanes amb plena consciència dels nostres drets i que juntes hem treballat i treballarem, tan com calgui, per aconseguir deixar de demanar-los. Encara que sigui vergonyós, sincerament ofensiu, que a aquestes alçades de les nostres vides hàgim de reclamar sous igualitaris, tracte igualitari i drets laborals similars. És absolutament insultant que hàgim de demanar sensibilització contra la violència de gènere, la venta de dones robades, els drets de les prostitutes i avui, ara també, l’avortament. Una bofetada amb la mà oberta a la cara, una aberració. Com si no en tinguéssim prou amb els anuncis que ens humilien, les situacions de poder que ens humilien, les relacions desiguals que ens humilien i aquestes porqueries de manuals masclistes que algunes editorials s’entesten a publicar i a vendre.

Ja n’hi ha prou, hem pensat molts i molts cops.

I ara sembla que també hàgim de pensar: Però tornem-hi!

I així hi tornem: Fa un any vaig decidir deixar se signar en masculí i la veritat: no me’n surto. Cada cop que demano que modifiquin un document em miren amb cara de ‘com us agrada enredar’ i ‘em fan el favor’ d’incloure-m’hi amb un gènere que em permeti identificar-me. He hagut de soportar brometes masclistes tota la meva vida, massiva indiferència masculina pel que fa als nostres drets i actituts insuportables que no toleraríem cap a altres col·lectius que no fossim nosaltres, les dones. He vist dones maltractades, menystingudes, insegures, submisses, espantades i sense cap consciència del seu valor. Sentiments contra els que han lluitat aquesta generació exemplar que em precedeix. I cada vegada que ho explico algú pensa que sóc una histèrica.

No ho sóc, no ho som.

I avui, un cop més, aquesta generació espanyola i catalana que jo sempre he admirat per la feina que ha fet per obrir-nos camí i posar-nos les coses més fàcils, fer-nos conscients dels nostres drets, exigir la igualtat i el respecte i protegir la tirania del masclisme, està de dol. I jo també. I tots i totes ho hauríem d’estar. Hauríem d’estar farts d’escriure en nom de les dones i que no s’entengui que ens adrecem a tothom. Hauríem d’estar farts de reclamar drets per una meitat de la població i que es consideri ‘una qüestió de gènere’. Hauríem d’estar realment farts que les injustícies que pateixen les dones, aquí i arreu, no sigui el primer problema social. Hauríem d’haver entès, des de fa molt i molt temps, que pels nostres drets no hem de lluitar soles si pels altres drets ho fem plegats.

Però si hem de tornar-hi, tornem-hi.

Tornem a començar com anys enrere, dient que: Em dic Lolita Bosch, tinc 43 anys, he avortat i voldria que els meus drets no fossin privilegis sinó drets de tots I totes. Així de simple. Així de important. Així de retrògrada i urgent. Així de patètic i humilant haver-ho de recordar.

Però si cal, ho tornarem a fer. En sabem. Ja ho hem fet abans.

Una generació sencera ens en va ensenyar.

Sobre este blog

El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.

Llegir Opinions en català aquí.

    Autores

Etiquetas
Publicado el
21 de diciembre de 2013 - 13:22 h

Descubre nuestras apps

stats