Catalunya Blogs y opinión

Sobre este blog

El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.

Llegir Opinions en català aquí.

El palau i les màscares visibles del pujolisme

Pujol dice que el éxito de Cataluña es que hay inmigrantes o chonis que son soberanistas

En viure un temps a Itàlia vaig associar ràpidament el que passa aquests dies a Catalunya amb la caiguda del règim democristià d'Andreotti i la resta d'elements que van encadenar a un país durant gairebé cinc decennis. El seu omnímode poder va afectar totes les capes de la societat i no és agosarat dir que fins i tot les impregna encara, perquè una cosa és la bona voluntat de Renzi i una altra ben diferent la possibilitat real de canviar estructures momificades que es van construir per ser impenetrables.

L'experiència italiana també em va permetre conèixer a un Pasolini diferent al que ens venen aquí els famosos usuaris de la Filmoteca. El poeta és brillant, però el lúcid polemista dels últims anys és més que magistral. En un dels seus articles parlava d'Il palazzo, metàfora d'un poder que mostra la façana i oculta el seu interior sense cap desvergonyiment perquè té mecanismes que permeten dominar sense màscares.

Als anys vuitanta era una criatura, però recordo com La Trinca cantava sobre la plaça de Sant Jaume i els dos balcons que simbolitzaven tot un país. Quan passo per l'epicentre de Barcelona sí, venen a la meva ment les paraules de Pasolini i imagino uns passadissos foscos i laberíntics on s'amaguen secrets que són propietat privada d'una oligarquia que governa el país des de fa més de tres decennis i segueix sentint-se intocable, tant que en les reaccions populars d'aquests dies es percep una mena de por, com si sortir de les catacumbes fos comparable al mite de la caverna i la llum de la confessió del qui va ser Molt Honorable no assegurés la plena llibertat per criticar el disbarat.

D'aquesta etapa de la meva infància recordo una altra imatge. La mare d'un amic ens va portar a un acte on l'estrella suprema era el President Pujol. A Maragall era fàcil veure'l pel carrer, era accessible i es mostrava sempre amabilíssim, però clar, el líder màxim havia de fer com els emperadors de l'Antiguitat tardana, visibles per les seves imatges en llocs públics encara que invisibles en la realitat. Les seves aparicions eren epifanies, i el mateix feia l'home de l'herència no declarada, que es va acostar al meu company per apuntar-se un gol de cordialitat i va fracassar en el seu intent.

El meu amic li va negar la salutació, i clar, amb vuit anys ningú hauria de pensar que les seves eren intuïcions premonitòries. Va tenir por del fundador de Convergència Democràtica de Catalunya i el va negar tres vegades, com Pere a Jesucrist.

És curiós que abans de l'adolescència, molt abans, tingués tanta consciència de qui era Jordi Pujol i Soley. El 1989 va visitar el poble on estiuejava, Santa Maria de Palautordera, en el seu objectiu de conèixer totes les localitats de la nostra terra. Va ser rebut entre aplaudiments i els amics de la meva família comentaven una frase que després vaig escoltar en repetides ocasions, això que mai el votaria, però mira, és bon polític.

És bon polític. Aquesta frase diu molt del nostre conformisme. Anys després em vaig creuar amb Artur Mas en uns estudis radiofònics. Una companya em va dir que el veia molt presidenciable. Ja veuen, el palau treu petroli de la façana, i de vegades aprofita l'interior per saquejar sense estrèpit, de Millet a la Generalitat i tira perquè em toca.

Una altra fita dels vuitanta era la frase, a imitar amb inimitables tics nerviosos, d'això no toca. Tan maco era el Rei de Banca Catalana que fins i tot tenia el seu humor propi que molts catalans repetien de bon grat. Ara l'afegitó sona fatal, a robatori, presa de pèl i apropiació patrimonial d'alguna cosa que en la seva època pertanyia a sis milions de persones, eslògan tan gastat que encara serveix per nodrir malsons absurds i visites de presidents catalans a la Xina Popular.

Aquests dies molts articulistes han carregat les seves tintes i llançat el seu setè de cavalleria contra aquest senyor que al carrer era el mestre Yoda de Star Wars, i ho han fet com si volguessin venjar-se per un mutisme que ells mateixos van fomentar, perquè cap diari va treure els draps bruts que la poc catòlica confessió ha tret a la llum.

D'altra banda resulta que Andreotti deia, amb el seu intocable cinisme, que els draps bruts es renten a casa, i això s'ha fet al nostre país fins que la pressió ha estat massa insuportable i tot ha esclatat. Tot? No creguin, el més fascinant de la setmana tràgica del pujolisme ha estat el seu enfocament informatiu, amb aires d'opereta dolenta, sense abordar essències per un motiu molt bàsic: la galleda de les escombraries està a vessar i serà molt complicat desembussar-la fins que surtin totes les seves femtes.

No cal ser molt intel·ligent per entendre que el llenguatge és política i la política llenguatge. En el meu primer poemari publicat, Paseos Simultaneos, un vers deia que a la perruqueria vaig entendre que els catalans són com una sèrie de tv3. A veure, matisem abans que alguns vulguin tirar-me als lleons. Per sort no tots són així, però estic convençut que la idea del poder convergent era i és aquesta, ni més ni menys, cosa que repercuteix en la comunicació oral i escrita, on l'idioma encara ha de recórrer molt camí per créixer sense por a contaminar-se, el que encaixa amb certes idees nacionalistes de la por a allò aliè, tan palpable en les seves accions i queixes durant Barcelona 92, tan visible encara avui en dia en mil aspectes que no mosseguen amb determinació perquè els diners turístics són un mannà innegociable que no impedeix generar estructures que allunyin allò internacionalista i potenciïn allò provincià.

Tampoc es parla aquests dies, ja us dic que està tot massa recent, de les estructures que han quallat durant tot aquest període. Estan presents en molts àmbits socials. El meu, el que conec amb més garanties, és el cultural, i puc dir-vos que tots els seus camps s'han vist amarats d'un discurs inofensiu i bonista que, en alguna ocasió, ens han volgut vendre com trencador, gairebé revolucionari. Aclareixo als espanyols que llegeixin el text que el mateix passa en les seves comunitats autònomes. En el bo i en el dolent hem estat un mirall on s'han projectat altres territoris peninsulars, que potser no obstant això no tenen muntat un xiringuito de forma tan precisa com el nostre, on vells i joves pròcers de les arts proclamen la seva progressia quan estan encantats de la vida a pactar amb els de dalt i ser promotors de la seva marca, es digui aquesta Catalunya o Barcelona. I així es creix, sense pensar en una idea de qualitat. Qui estossegui a aquests peons presents en teatre, música, poesia, narrativa, cinema i altres expressions queda fora del joc i dels diners públics que copen el grup, content amb els seus èxits estèrils i miserables, feliç per els copets a l'esquena, tranquil en les seves poltrones, assegurades a prova de bombes.

En un altre article Pier Paolo Pasolini deia que sabia els noms dels que havien causat les majors massacres de la història italiana a finals dels seixanta i principis dels setanta del segle passat. També deia no tenir proves, però afirmava saber des de la seva intel·lectualitat que buscava estar al corrent del que succeïa per conèixer-ho tot i imaginar allò que es desconeix o calla per arribar a coordinar fets llunyans i ajuntar peces desorganitzades i fragmentàries d'un tot coherent que encara avui dia anomenem sistema polític, aquest estrany i misteriós lloc on semblen regnar l'arbitrarietat i la bogeria.

Tenia més raó que un sant i per això se'l van carregar. El seu crim segueix irresolt, encara que els mètodes i la trama sonen a venjança mafiosa bé propi de la Democràcia Cristiana, capaç de deixar que les Brigades Roges assassinessin Aldo Moro perquè no destapés secrets d'Estat.

Aquí la confessió converteix Jordi Pujol en un cadàver polític per imperatius del guió, i així les clavegueres no propulsarán a la superfície monstres i escòria. L'allau de notícies d'esmentar poc o gens les estructures que es van crear durant els seus vint-anys de presidència, conglomerats molt sòlids que perpetuaran el seu llegat sense que ningú s'escandalitzi perquè seguiran entre la mala herba palpable per tots. D'aquesta manera ningú la denunciarà perquè ja està assumida en l'inconscient col·lectiu, al qual és més fàcil enganyar, gairebé des del conductisme pavlovià, amb nous esperons que aquí es diuen Independència, fantàstica per sepultar en l'amnèsia les retallades socials, de retallades a estelades. Potser el veritable canvi, el necessari, seria desmuntar el tinglado d'aquesta oligarquia i crear una Catalunya apta per a tots els públics, no només per als que no paguen entrada al cinema. Visca el Barça.

Sobre este blog

El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.

Llegir Opinions en català aquí.

    Autores

Etiquetas
Publicado el
1 de agosto de 2014 - 08:25 h

Descubre nuestras apps

stats