I llavors Mariano Rajoy va dir: “Això posa les bases perquè es dirimeixi la veritable qüestió: ¿Una Catalunya separada o un Regne d'Espanya unit? Jo vaig a fer una defensa molt constructiva del nostre Regne d'Espanya unit ”, va afegir el president amb la seva parsimònia galaica habitual.
Sempre en to serè i sense concessions a la grandiloqüència, el cap del Govern va esbossar el seu argument a favor de la unió territorial i política. “Catalunya estaria millor al Regne d'Espanya i crec que la resta del Regne d'Espanya - Castella, Euskadi, Galícia, Andalusia i les restants comunitats - estan millor tenint a Catalunya”. Així de clar i senzill.
En la històrica jornada de l'acord sobre el referèndum de Catalunya, Rajoy va exhibir aquesta vegada davant Artur Mas un fair play polític gairebé britànic: “[Els catalans] van votar [el 2012] per un partit que va prometre un referèndum i jo he acordat que el tinguin ”. L'anomenat “Acord de Barcelona” ja és història.
Òbviament, el relat només té de real el monòleg entre cometes, atribuït fictíciament al president Rajoy i adaptat a la mesura del possible a l'escenari territorial espanyol. L'original pertany al molt conservador primer ministre britànic David Cameron, que s'ha pronunciat en aquests termes després de tancar amb el primer ministre principal d'Escòcia, Alex Salmond, l'acord que autoritza la convocatòria d'un referèndum sobre la independència. A més de la pròpia Escòcia com a gran protagonista, Anglaterra, Gal.les i Irlanda del Nord són els altres actors implicats en la qüestió i citats per Cameron en la seva argumentació a favor de la unió.
Una sèrie de ficció
Vista des d'aquí, la sòbria escena de la signatura de l'acord entre els governs de Londres i Edimburg té l'aspecte de ficció made in Britain, impensable a aquest costat dels Pirineus. La lliçó d'Escòcia, però, pesarà i molt sobre el plet plantejat pel Govern nacionalista de Catalunya, més enllà de l'efecte mimètic de la coincidència de la convocatòria del referèndum escocès el 2014, coincidint amb el 300 aniversari de la caiguda de Barcelona en la Guerra de Successió espanyola. El ja històric Acord de Sant Andreu, a Edimburg, no només pot marcar un camí obligatori al Govern espanyol, sinó que també pot influir de manera imprevisible en el desenllaç d'una eventual consulta a Catalunya.
De moment, però, la tempesta perfecta creix i es desenvolupa a Espanya dia a dia amb virulència gairebé continguda. L'expectació i la tensió creixen a l'espera que les urnes s'obrin pas o desinflin el viatge cap a “territori desconegut” anunciat per Artur Mas en convocar eleccions plebiscitàries a Catalunya després del que ja s'ha anomenat amb pompa històrica “Els Fets de Setembre”. El president de la Generalitat modula el seu missatge i ara ja admet que Catalunya deixaria d'estar inicialment a la UE i que en cap cas convocaria un referèndum per perdre'l. No és poc.
Mentre Cameron atén escrupolosament el veredicte de les eleccions de maig de 2011, quan el Partit Nacional Escocès va obtenir una rotunda majoria absoluta al Parlament d'Edimburg, a Espanya l'última hora del Govern és la severa advertència que pot haver “delicte” en els plans del president de la Generalitat. L’aspre avís a navegants ha estat llançat amb el seu habitual to de fiscal de carrera pel mateix ministre de Justícia, Alberto Ruiz Gallardón, així que la declaració no és una anècdota més del pic de febre que pateix Espanya en vigílies d'un triple salt mortal a les urnes.
L'educació com a problema
La tradicional flegma britànica ha posat en evidència el furiós verbalisme del discurs polític espanyol i el pòsit d'intolerància i ignorància que perdura en el debat sobre la qüestió nacional. El penós xafarranxo sobre l'ensenyament suscitat pel ministre Wert revela fins a quin punt el problema de fons d'Espanya és senzillament l'educació: els constituents de 1978 van perdre la gran oportunitat d'establir un model que incorporés en un tronc comú i obligatori el coneixement de tots els idiomes i cultures del país, a més del castellà. A aquestes alçades, està clar que el problema va més enllà del pacte fiscal.
Així i tot, l'acumulació d'arguments, proves i proclames al voltant de la virtual independència de Catalunya segueix sense poder rebatre la principal contradicció i fins i tot el gran risc d’un esdeveniment d’aquesta dimensió. Més enllà del litigi sobre les qüestions legals, les preguntes són moltes i de molt calat. Per exemple: és possible enfrontar-se de forma lliure i responsable a un procés d'autodeterminació en l'escenari d'una recessió profunda i interminable que ha derivat en una crisi social esgarrifosa que ja exclou o amenaça amb marginar milions de persones a Catalunya? Quines són les urgències de valentia i lucidesa en un país que triplica amb escreix la taxa d'atur de la Gran Bretanya? Per a què caldria realment avui una “majoria indestructible”, en el cas que aquestes majories tinguessin alguna cosa a veure amb l'esperit de la democràcia participativa?
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
