Persisteix a Catalunya, entre els independentistes d'esquerres, els que demanen la “independència sense retallades”, la idea que la independència ens portarà automàticament a una tan necessària democràcia. Aquest pensament està ple de bones intencions i ¡que bé estaria si fos tan fàcil! Però el concepte de l'autodeterminació és prou important com per requerir serietat, coneixements, lectura, experiència i diàleg.
En una necessària reflexió sobre l'autodeterminació no té sentit el pensament binari, ni la necessitat de tenir enemics, ni verbalitzar insults com “espanyolistes” a la gent de l'esquerra i a altres rebels anticapitalistes que reflexionen sobre la complexitat de la situació actual.
És interessant observar el plantejament dels eficaços activistes antineoliberals del moviment estudiantil del Quebec, La CLASSE, que estan a favor de l'autodeterminació al mateix temps que rebutgen el camí cap a la independència del Parti Québécois (partit que s'assembla més a ICV que a ERC, i gens a CiU). El moviment estudiantil quebequès ha aconseguit canviar les lleis que retallaven l'educació pública, ha aconseguit canviar el govern de dretes que hi havia fins fa poc, i creu que la democràcia és un component important, una condició prèvia a un debat sobre l'autodeterminació, i no al revés, com pensen alguns a Catalunya.
Molts catalans comparen Catalunya amb Quebec sense conèixer-lo bé. Jo vaig viure diverses dècades al Quebec i a les comunitats indígenes del Quebec, i vaig anar-hi des del Canadà anglès pel meu interès en el tema de l'autodeterminació. Aquesta experiència m'ha donat molt respecte, humilitat i una mica de vertigen davant aquesta important qüestió.
Però el nivell de maduresa, coneixements i respecte en el diàleg sobre l'autodeterminació que existeix al Quebec no té res a veure amb el que veiem a Catalunya, per raons històriques i culturals. A la dreta catalana només li interessa manipular la identitat cultural i històrica per fer avançar el neoliberalisme i les desigualtats socials. I a l'esquerra independentista, malgrat les seves bones intencions, li falta cert rodatge polític per a aquest tema important, motiu pel qual acaba seguint el ritme de la dreta.
Un exemple ha estat la participació del Procés Constituent a l'11 de setembre en el marc de la Via Catalana (sent part de l'esdeveniment, sense voler qüestionar-lo ni dividir-lo, segons va explicar Arcadi Oliveres en el seu discurs l'11-S), amb un cert gest de complicitat un xic rebel, ambigu, una mica com obeir als pares però jugant amb la Playstation sota els llençols per desobeir, en envoltar les torres de La Caixa (per cert, imitant l'Occupy Mordor del 15-M que va durar 38 dies i que tenia un pla i una anàlisi política molt més elaborada que el del Procés Constituent). Els organitzadors d'aquesta cadena nacionalista al voltant de La Caixa pretenien que tingués més contingut social que la d'Artur Mas, però seguint el ritme i els símbols de la Via Catalana organitzada per l'Assemblea Nacional Catalana en què van participar els consellers que estan retallant i privatitzant tot allò que és nostre. I el Procés Constituent, com CiU i ERC, dónen per fet quin tipus d'autodeterminació volen les i els catalans.
Sí, es necessita un procés constituent, però ¿quin, com i amb qui? En aquests moments el que es planteja a Catalunya s'assembla a una llista de la compra desordenada, una versió passada per aigua de les propostes del 15-M del 2011 (veure el manifest del Procés Constituent i comparar amb les propostes de maig del 2011). El Procés Constituent esmenta la necessitat d'una “democràcia participativa” però sense concretar ni treballar (en contrast del que estan fent grups com el Partido X), i donant per fet que l'autodeterminació és un fait accompli que no requereix un procés democràtic elaborat des de baix abans de qualsevol plebiscit. Aquesta proposta del Procés Constituent és molt lleugera de contingut i s'està fent amb unes presses que són perilloses (les presses sempre afavoreixen a la dreta).
Només una democràcia participativa i real pot obrir el camí a un diàleg sobre l'autodeterminació. Amb la democràcia de baixa intensitat que tenim (alguns fins l'anomenen “postdemocràcia”) no es pot avançar cap a un procés de decisió sobre el nostre futur. Aquestes presses fluixes de contingut reforcen la nostra dependència de la Troica, del neoliberalisme en general i de la dreta catalana en particular. L'anomenada “democràcia” que tenim ara o, millor dit, la manca de democràcia, només ens pot portar a estar més encadenats a Mas, Junqueras i a altres artistes de l'austeritat.
No tenim encara el nivell de democràcia necessari perquè som una societat posdictadura, una societat ferida, en la qual la cultura de la transició (CT) hi segueix regnant. No tenim experiència en processos democràtics ni en processos de consens, perquè la història ens ho ha impedit, aquesta història que ens ha deixat la polarització, l'absolutisme, el “i tu més” i la necessitat d'un enemic comú. I si no hi ha una democràcia mínima, qualsevol referèndum serà un parany, com són ara les eleccions, les Iniciatives Legislatives Populars i altres plebiscits.
Però no és tard. Mai és tard per a la democràcia i la justícia econòmica i social. Això és el que diem des del 15-M des de fa dos anys: el futur serà realment democràtic o no serà. Ja hi ha iniciatives pràctiques i teòriques per anar aprenent i provant camins democràtics. Però es necessita aprendre, provar i prendre el control dels nostres processos més que seguir corrent al ritme de la dreta o replicant a la dreta amb cadenes pseudoalternatives.
Perquè som roges, estem desencandenades i disposades al diàleg.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
