El millor de viure en un país amb un president que abraça el “dret a decidir” amb la fe del convers - fins i tot a costa de la seva pròpia voladura política - és que no li quedarà més remei que acabar consultant aquest “poble” que té tot el dia a la boca.
Després d'explicar a mig món que els catalans defensen de forma molt majoritària cosa que el poder els nega, el president hauria de posar fil a l'agulla i convocar ja una consulta.
Una consulta que ni tan sols genera divisió: sobre la sanitat.
La gran majoria de catalans defensa la sanitat pública i, en canvi, el Govern català va avançant en direcció contrària, cap a un model de creixent pes privat. Per què no predicar amb l'exemple i deixar que els catalans exerceixin el seu “dret a decidir” sobre el model sanitari que volen?
El problema té en aquest cas poc a veure amb “Madrid”. Ni tan sols amb l'austeritat. És pura ideologia.
Catalunya ha de ser un dels pocs llocs del món -incloent-hi països, regions, estats, nacionalitats, nacions, autonomies i “pobles” - en què el responsable polític de la Sanitat pública no té objeccions a dir que “la salut no és un dret”.
I també és atípic un salt tan alegre des de la patronal sanitària privada- vessant mútues - a la màxima responsabilitat de la sanitat pública com el que va donar Boi Ruiz el 2010. Ni tan sols en els llocs amb més tradició de “porta giratòria” entre el món dels negocis i la política es dissimula tan poc.
Però això és Catalunya: quan s'acosta el 11 de setembre, Ruiz es dóna un bany de “poble” per reclamar el “dret a decidir”, però no hi ha manera que els catalans puguin decidir sobre aquest retrocés continu de la sanitat pública.
Els protocols de l'ex mutualista són tan implacables que els metges de primera instància ja tenen realment molt complicat derivar a l'especialista. I el que aconsegueix saltar la tanca, descobreix llavors llistes d'espera gegantines. En Urgències d'alguns hospitals ja ni tan sols es registra l'entrada del pacient fins que l'atén el doctor, encara que sigui moltes hores després: no sigui que quedi constància de la velocitat de deteriorament del sistema públic.
Resultat: a Catalunya, la gran majoria vol reforçar la sanitat pública i no obstant això a la gent no li queda més remei que contractar una assegurança privada triant entre les diferents ofertes de la patronal que abans dirigia l'avui conseller.
La paradoxa addicional és que ha estat el fervor patriòtic de l'esquerra alternativa el que ha facilitat que Boi Ruiz segueixi al seu lloc després la pilota d'oxigen que el president de la Generalitat, Artur Mas, va obtenir amb el pacte sobre les preguntes del “dret a decidir”. Al costat de Mas - un governant en minoria que va patir una patacada electoral el 2012 i que està enfonsat en les enquestes - estava tota l'esquerra realment existent: ERC, ICV, EUiA (i amb ella, el PCC, el PSUC Viu, el POR, etc.), la CUP...
L'esquerra realment existent ha de creure que ja ha trobat el seu Kerenski.
Si alguna vegada aquesta constel·lació esquerrà desperta del conte feliç i arriba a adonar-se que Boi Ruiz segueix tan tranquil a la sala de comandaments, potser podria plantejar reclamar “el dret a decidir” sobre la sanitat. Encara que sigui per dissimular.
Seria molt fàcil trobar dues preguntes:
1 - Vol que Catalunya reforci el seu model sanitari públic?
2 - Vol la destitució immediata de Boi Ruiz com a conseller de Salut?
I ara que comencen campanyes “pel triple sí”, fins i tot encaixaria una tercera:
3 - Vol que els ingents recursos públics que la Generalitat transfereix al Grup Godó es destinin a reforçar la sanitat pública?
Preguntes clares per a un poble amb fam de decidir.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
