El tren va agafant velocitat

La crònica de la Via Catalana és la crònica d'un èxit anunciat. I vist el que hem vist, que no és gaire diferent del que vam veure l'any passat a la diada -i encara una mica més enrere durant les votacions de la consulta per la independència iniciades a Arenys de Munt- la conclusió és la mateixa: les coses han canviat definitivament. Han canviat per no tornar enrere. Pacíficament, socialment, la transcedència de les accions de milers de catalans -no gosarem dir del poble català, evidentment- està fora de qualsevol dubte, però sobretot per una raó que els polítics i alguns mitjans no acaben de posar en primer lloc: El protagonista continua sent la gent. Aquest moviment continua pertanyent als ciutadans, no a la classe política.

Dóna gust de veure com els polítics no tenen més remei que anar-hi darrere. Com a molt, poden ser-hi al costat, però no el controlen. No havia passat mai. Els polítics no catalans no ho comprenen. Són incapaços d'entendre qualsevol acció de carrer que no estigui feta piramidalment, controlada i dirigida pels partits polítics o els sindicats, de dalt a baix. Els polítics catalans, més fets a la convivència amb la societat civil, si bé ho entenen, són incapaços d'abandonar del tot el desig de liderar-ho. Que s'hi fixin bé.

Avui ens hem tornat a trobar amb la força i la magnitud d'u esforç ciutadà que s'escampa des de baix cap a dalt. No som ingenus, la gent que avui s'ha donat la mà té mil idees, i un cop hi hagi les primeres eleccions lliures, prendran camins diferents. Però ara, no. Un servidor passava per davant la marea groga, l'onada groga i no hi trobava el més mínim rastre d'alienats, enganyats, paranoics. Hi havia persones normals i corrents. Un mitjà tan poc escandalós com El Pais, en el seu editorial d'avui, en comptes de treure lliçons de la marea de fons que significava la via catalana, buscava excuses per a l'èxit. Excuses de malpagador, d'altra banda. Per exemple, deia: “És clar que tindrà èxit, porten mesos preparant-ho…” Sembla mentida. Només faltaria, és clar que s'ha de preparar, però un cop més els traeix la visió piramidal. Són incapaços d'entendre que darrere hi ha milers de persones i de voluntaris treballant. Treballant generosament per una idea. No enduts només per l'emotivitat. És impossible que hi hagi tant alienats. No els entra al cap. I per aquí se'ls escapa la percepció de la qüestió.

Igualment, El Pais s'ha afegit també al mantra del rentat de cervell efectuat per TV3 a tots els catalans. Pobrets de nosaltres! I jo em pregunto ¿En un país normal, seria notícia o no, la preparació i implementació d'un acte civil que mobilitza quatre-centes mil persones al llarg de més de quatre-cents quilòmetres i més d'un milió i mig en total (dades d'Interior)? A mi em sembla que, per més que no t'agradi, l'acte ha de tenir una cobertura informativa proporcional a la seva importància. Parlem d'un èxit anunciat. I veient les cares d'il·lusió i de tranquil·litat de la gent, fent broma sobre amb què aguantarien els paraigües si plovia ja que no pensaven deixar-se anar de la mà a les 17.14 hores, un podia permetre's el luxe de somiar. Intereconomia volia llogar un helicòpter per captar possibles mancances en la cadena humana. Éra de beneits: Per aixecar acta del fracàs de la via no hauria calgut cap helicòpter. Si calia helicòpter és que havia estat un èxit. Al final s'han limitat a fer passar una avioneta amb un missatge unionista.

Per això, la crònica d'aquesta jornada és la més anodina que mai es podria arribar a fer. Fins i tot després de la irrupció a última hora d'un riu de caspa i naftalina ultradretanes a la delegació del govern de la Generalitat a Madrid. La crònica continua sent la mateixa: un èxit anunciat, igual que els dels anys anteriors, que demostra que ens podem organitzar i, sobretot, que qui s'organitza són els ciutadans. I que la tensió no decau. Els nostres polítics, que continuïn prenent-ne nota.