La Xarxa passa pel Ribot. Quina pena!

Perdoneu el joc de paraules, però no l’he pogut evitar. Rafael de Ribot és el director general de la Xarxa de Comunicació Local i Francesc Pena n'és el conseller delegat. Potser he equivocat els càrrecs però imputeu-ho, en part, als canvis continuats de barrets a l’empresa en la qual he treballat els darrers 17 o 18 anys, que la memòria ja em juga males passades.

Dic “treballat” perquè el passat dimecres 19 de juny en vaig ser acomiadat. Jo i 14 companyes i companys més. L’acomiadament es va produir dos dies abans que els treballadors debatessin en assemblea si donaven el vist-i-plau a una proposta de conveni col·lectiu pactada entre el comitè que els representa i la direcció de l’empresa.

Aquest conveni havia de servir per evitar l’Expedient de Regulació d’Ocupació que preveia acomiadar 77 dels poc més de dos-cents treballadors de l’empresa a canvi d’una reducció notable de la despesa en els seus sous. Una retallada salarial a canvi de no fer fora ningú.

Però dos dies abans de l’assemblea van començar a sonar els telèfons de la redacció. Cridaven els periodistes al despatx del gerent, Xavier Escribà. Tornaven plorant, amb els ulls clavats a terra... o no tornaven.

A mi em va tocar dels últims, just després d’un company trenta anys més jove. A tots ens va dir el mateix. Que havien d'“amortitzar” el nostre lloc de treball.

No feien ERO però acomiadaven 15 treballadors perquè la reforma laboral permet fer-ho sempre que els acomiadaments no afectin el 10% de la plantilla.

L’assemblea va decidir divendres aprovar el nou conveni, reduir la massa salarial a canvi que no s’apliqui l’ERO i va introduir la reclamació que no es facin més “acomiadaments objectius” (curiosa forma de justificar els dels 15 periodistes acomiadats el passat dia 19). Confiem que el triangle Pena-Ribot-Escribà no dubti a acomiadar 15 treballadors més quan pugui, adduint d’altres excuses. Si ho tinc ben entès, ho pot fer cada tres mesos.

I Christine Lagarde, des de la talaia del seu Fons Monetari Internacional, demana que es faci més fàcil l’acomiadament i es rebaixi el sou dels treballadors espanyols.

M’agradaria tenir a mà el telèfon que permet acomiadar la gent marcant uns quants números. I trucar les persones que he esmentat en aquest article. No és per venjança. És per deixar-los clar que encara que hi hagi lleis que permeten tractar els treballadors com a esclaus, el que cal és anular-les. No aplicar-les. I molt menys endurir-les encara més.

A Lagarde la trucaria la primera!