Otegi, història de la venjança contra una pau inconvenient
El 13 d'octubre de 2009 la Policia Nacional a ordres del jutge Baltasar Garzón assaltava la seu del sindicat LAB de Donosti, on estaven reunits destacats polítics de l'esquerra abertzale. Deu persones van ser detingudes, entre elles Arnaldo Otegi, Rafa Díaz Usabiaga, Rufi Etxeberria o Sonia Jacinto. Altres com Miren Zabaleta, Arkaitz Rodríguez, Txelui Moreno o José Luis Moreno Sagüés van ser detinguts en altres punts del País Basc. Queia així, segons van explicar fonts judicials i va reproduir bona part de la premsa, “l'últim intent de reconstruir l'estructura de Batasuna”, una iniciativa suposadament ordenada per ETA i executada pels detinguts.
Aquesta va ser la teoria judicial-policial amb la que es va dur a terme l'operació Bateragune d'aquell octubre i amb la qual es va presentar els detinguts davant el tribunal en un judici que, com era d'esperar, va confirmar la hipòtesi de partida. Gairebé 7 anys després de la detenció, quan Otegi posa un peu al carrer el relat judicial que el va posar entre reixes ha perdut tota la credibilitat en contrast amb els fets consumats, que deixen fora de joc la connexió entre la reconstrucció de Batasuna i estar a les ordres d'ETA.
En aquest temps l'esquerra abertzale s'ha dotat d'un partit, Sortu, que supleix el paper de Batasuna, i concorre a les eleccions de manera legal i fins i tot governa algunes institucions sense més sobresalts. “L'estructura política”, per tant, ha estat “reconstruïda”. I, malgrat això, ETA ja no existeix. El grup terrorista va cometre el seu últim atemptat el 2010 i va anunciar el cessament definitiu de la violència a l'octubre del 2011, després de la conferència de pau d'Aiete.
Amb aquests dos fets a la mà, avui és impossible sostenir que la construcció d'un partit abertzale servís per mantenir viva ETA. Més aviat s'ha demostrat el contrari. ETA ha desaparegut en perfecta correlació amb l'aprofundiment del moviment abertzale en la seva aposta per les vies democràtiques. I, quan l'argument principal en el qual es va basar la condemna ha quedat desmentit pel temps, toca analitzar els perquès.
És difícil valorar els objectius que perseguien en l'operació Bateragune policies i jutges, instructors o tribunals, sense caure en el judici d'intencions. Tampoc ajuda a aclarir-ho la confusió conceptual que ha envoltat els processos judicials al voltant de l'esquerra abertzale des de fa almenys dues dècades, des de la instauració de l'anomenat “Tot és ETA”, doctrina per la qual la banda terrorista deixa de ser només l'organització que comet actes terroristes i comença a ser-ho qualsevol que té una afinitat ideològica, té contacte d'algun tipus o comparteix alguns dels seus objectius polítics. La bastida jurídica dels últims temps, feta a mida d'un determinat enfocament de la política antiterrorista de l'Estat, bé va poder convertir la condemna d'Otegi i els 5 del Bateragune en una mera inèrcia judicial. Així ho sostenen alguns, que recorden que condemnes així s'han donat per l'efecte d'arrossegament d'unes sentències sobre unes altres.
Però, en el cas d'Otegi, el que sabem ara és tan potent en relació al relat amb el qual es va construir la sentència que ni tan sols aquest babel jurídic és suficient per explicar el cas. Com és possible que acabés a la presó per estar a les ordres d'ETA un home que en el moment de la seva detenció tractava de dinamitzar una proposta política que, ja en la seva pròpia concepció, advocava amb claredat per l'abandonament de la violència? Com va poder castigar-se i intentar aturar-se una estratègia de l'esquerra abertzale que ara s'ha demostrat facilitadora –quan no desencadenadora– de la fi d'ETA? Les respostes a aquestes preguntes són tan complicades que només es poden entendre atenent als antecedents i al context polític basc i espanyol del final de la dècada dels 2000.
Història d'una pau frustrada
Als anys 2000-2001 al País Basc s'acabava de trencar l'últim intent de diàleg per acabar amb el conflicte armat. Hi va haver una enorme decepció per part de tots els agents que hi havien participat i ETA va tornar a matar. És en aquest context de pessimisme quan passa un fet que serà la llavor de tota la resta. En algun moment de l'inici del mil·lenni, Arnaldo Otegi i el president del PSE, Jesús Eguiguren, es comencen a veure entre les quatre parets del mas Txillarre, a Elgoibar, convidats pel seu amic comú Pello Rubio. L'objectiu era poc més que menjar i xerrar de política, activitat i ambient distesos per llimar unes posicions polítiques que semblaven irreconciliables.
Les trobades es van prolongar durant anys i van acabar fructificant. Els dos homes van acordar uns principis comuns i un esquema per un hipotètic diàleg futur. L'exercici era poc més que una ficció, ja que no tenia possibilitats de produir-se mentre el PP governés, cosa que tots consideraven segur almenys en la següent legislatura. Però l'any 2004 Espanya va convulsionar. Zapatero va arribar al govern de forma inesperada després dels atemptats de l'11-M i aviat Eguiguren li va transmetre que hi havia possibilitats reals de seure a negociar amb l'esquerra abertzale.
La negociació no es va fer esperar. Va ser complicada des del primer dia, i es va malmetre quan donava els primers passos. El seu fracàs va donar-se per un seguit de factors que, sense ànim de ser exhaustius, es poden resumir en que ETA tenia faccions internes enfrontades, algunes contràries al procés de pau, que l'Executiu central no va ser capaç de complir els compromisos que havia adquirit per –entre altres coses– l'enorme pressió de sectors conservadors de les estructures de l'Estat, que la taula política de Loiola on PSE, PNB i Batasuna intentaven arribar a un acord polític mai el van aconseguir, que les negociacions “tècniques” ni tan sols van acabar d'arrencar o que una part dels estaments d'ETA van decidir en un moment posar pressa al procés com els grups armats solen fer-ho, segant vides. Tot se'n va anar en orris amb un atemptat on ETA va assassinar dues persones a la T4 de l'Aeroport de Barajas el 30 d'octubre de 2006. Va haver-hi unes poques reunions més a Suïssa, almenys fins el maig de 2007, però el diàleg no va trobar camí.
La frustració política va tornar a ser brutal a Euskal Herria. ETA va tornar a actuar amb tota la seva cruesa, amb sis assassinats entre 2007 i 2008. La repressió judicial contra tota organització que fes olor d'abertzale va empitjorar i la cúpula nacional de Batasuna va caure en la batuda de Garzón. El PSOE, assetjat per la pressió de l'entorn del PP, volia donar la imatge de tolerància zero davant del món d'ETA.
L'efecte en el clima social va ser terrible. Eguiguren ho ha descrit com “la victòria dels més durs de tots dos pols”. Els sectors que sempre havien estat contra el procés de pau es van sentir carregats de raons i van poder exhibir que el diàleg contra els terroristes era un error, quan no una claudicació, i que la derrota d'ETA només arribaria amb una victòria judicial i policial, en la més pura lògica militar. La política antiterrorista va tornar a un estat previ a 2004. La recuperació i auge d'aquest relat marcaria la percepció tant dels poders de l'Estat com de l'opinió pública espanyola sobre l'efervescència abertzale dels anys següents.
Història d'una pau unilateral
El canvi en l'opinió pública espanyola no va ser el més important. L'atemptat de la T4 havia fet que una cosa molt profunda es mogués a l'esquerra abertzale. I, particularment, en Arnaldo Otegi, que a més entre juny de 2007 i agost de 2008 va estar a la presó per un delicte d'enaltiment del terrorisme. Les reflexions d'aquells 15 mesos a la presó s'expressen amb tota claredat en el llibre El temps de les llums, una llarga entrevista del periodista de Gara Fermin Munarriz a Otegi publicat el 2012.
“La persistència o manteniment de la lluita armada”, explica Arnaldo Otegi a Munarriz, “a més de concedir a l'Estat una excusa perfecta per distorsionar el conflicte polític i distorsionar en un esquema antiterrorista, impedia l'acumulació de forces per aconseguir els nostres fins”.
Durant aquell període d'internament Otegi havia desenvolupat tota la seva teoria sobre la necessitat del canvi de cicle en l'esquerra abertzale, que passava, entre altres coses, per la negació de la violència. La seva reflexió es basava en la constatació que l'esquerra abertzale havia aconseguit asseure el Govern espanyol a la taula de negociació, però que ETA havia fet saltar pels aires les possibilitats d'acord polític amb l'atemptat. ETA, o almenys una part important d'ETA, ja no era capaç d'actuar en virtut d'objectius polítics com en dècades passades, i ja només actuava per autoperpetuar-se. De cop es va fer evident davant dels ulls d'Otegi que l'estratègia armada era una nosa pels objectius polítics abertzales.
A més, el dirigent independentista va observar a la presó que la hipòtesi del canvi de rumb, que ell mantenia en un cercle íntim quan estava al carrer, era ja compartida per amplis sectors de la militància abertzale, pel que va considerar que estava madura per impulsar-la a la seva sortida. Els eixos de la seva proposta eren, d'una banda, construir una nova formació abertzale en forma d'avantguarda que renegués de la violència; de l'altra formar un pol d'ampli espectre que aglutinés tota l'esquerra nacionalista basca, d'Alternatiba a EA i, finalment, utilitzar la unilateralitat com a nova eina de pressió. En resum, a finals del 2008 Otegi estava convençut que la societat basca havia d'avançar cap a una agenda pròpia independentista i no violenta per forçar l'Estat a fer passos cap a l'autodeterminació.
En això va treballar durant l'any següent, buscant la complicitat amb els sectors més joves del moviment. El novembre del 2008, Otegi concedeix una entrevista a Gara on ja posa de manifest la majoria de les seves tesis del moment. El març del 2009, exposa la seva proposta en una roda de premsa, on es comença a veure que la de l'històric dirigent no és una idea aïllada sinó que crea importants adhesions en àmbits inesperats del moviment abertzale. Mentrestant s'estan produint reunions amb diferents sectors abertzales, dels quals sortirà la ponència “Argitzen”, el document on amb més claredat es posen de manifest les noves coordenades polítiques, que impulsaran un ampli debat entre la militància independentista basca.
El que llavors es va anomenar “debat estratègic” va ser una fita perquè tothom tenia clar que, de triomfar la ponència defensada per Otegi, a ETA no li quedava altre camí que la soledat o el cessament de la violència. Per primera vegada en dècades, a l'esquerra abertzale els “polítics” tenen la iniciativa respecte els “militars”, i això deixa a la minvada ETA del moment definitivament morta políticament. Però les organitzacions terroristes com ETA tenen potència de foc més enllà de la seva capacitat política, i per Otegi i els seus, coneixedors d'altres conflictes armats com l'irlandès, això serà una preocupació constant durant el “debat estratègic” i explica la seva obstinació en què el moviment sigui lent perquè l'esquerra abertzale ho faci junta i sencera, deixant les menors bosses de suport possible a l'estratègia armada.
La ponència Argitzen convencerà les bases en un debat en el que es calcula que participen unes 7.000 persones i que cristal·litzarà en el document Zutik Euskal Herria, carta central de tota l'actual estratègia abertzale i que deixa la violència sense empara política per primera vegada en la història de l'esquerra abertzale. Al març del 2010 es produeix la Declaració de Brussel·les, on personalitats internacionals demanen a ETA un alto el foc “permanent i verificable”. ETA respondrà el setembre del mateix any a la reflexió que s'està fent en el moviment polític el 2010 amb un comunicat assegurant que feia alguns mesos havien pres “la decisió de no portar a terme accions armades ofensives”. El gener de 2011, ETA perseveraria en el camí obert, anunciant un alto el foc “permanent, general i verificable”.
Història d'una venjança
L'estratègia d'Otegi funcionava i la fi de la violència d'ETA arribava com mai havia arribat fins al moment, això és, de forma unilateral, impulsada des del moviment abertzale i sense condicions prèvies. La situació trencava el relat instal·lat en l'opinió pública espanyola sobre la necessitat de la victòria policial per acabar amb ETA. Durant aquell període va ser freqüent l'expressió “treva trampa” pronunciada per polítics, analistes i periodistes espanyols per explicar els passos que donava el món abertzale, impossibles de calçar en una història en la qual la pacificació a Euskadi mai podria venir des de la mateixa esquerra abertzale.
Als sectors de l'opinió pública sincerament colpejats pel fracàs del procés de pau anterior se li sumen els càlculs polítics. El febrer del 2011 naixia Sortu i poc després Bildu, que constituïen la formació d'un pol polític amb àmplia capacitat electoral, com es va veure a les eleccions locals i a les diputacions de maig d'aquell any, en les que Bildu es converteix en la força amb més representants en els ajuntaments bascos.
Un mes després d'aquella victòria a les urnes comença el judici d'Otegi. En aquella sala, no són tinguts en compte cap dels arguments que la pròpia realitat presta, com l'alto el foc permanent, l'impuls d'Otegi per l'aposta de l'esquerra abertzale per les vies pacífiques o l'activitat legal de les noves formacions abertzales. Al contrari, el tribunal veu instrumentalització d'ETA en els passos que l'havien portat al cessament, i considera que l'activitat política d'Otegi, en fets com la primera roda de premsa de 2009, les reunions al sindicat LAB o l'elaboració de documents sobre la nova estratègia política, responen a una voluntat del grup terrorista.
Especialment rellevants són les argumentacions jurídiques que fan dos magistrats en la sentència que rebaixa les penes d'Otegi i Díaz Usabiaga el 2012. En elles els membres del tribunal demanen, un d'ells, la repetició del judici i, l'altre, l'absolució, a l'entendre que no s'ha respectat la presumpció d'innocència dels condemnats. El que el tribunal havia jutjat eren fets polítics, de manera que la sentència, vista a dia d'avui, només es pot circumscriure a la venjança contra uns fets que trencaven el relat establert política i judicialment sobre la fi d'ETA.
La pau havia arribat, per fi, però de manera inesperada i inconvenient per als que mantenien que aquesta només era possible amb un derrota policial. I, no obstant, s'havia produït mitjançant el viratge polític de la mateixa esquerra abertzale, un fet que era precisament l'argamassa de l'auge polític de les seves formacions. Otegi i els seus cinc companys van pagar a la presó haver arrabassat a l'Estat una victòria militar sobre ETA que donaven per segura i una victòria política sobre l'independentisme basc que era llavors necessària.
