Oriol Junqueras, doctorat en independència

Poc s’imaginava o volia aquest vicentí d’opció que la història li reservaria almenys un capítol –encara està per veure’n la mida-. ERC, atordida, desorientada i partida després de la ciclogènesi tripartita, buscava un polític verge, sense pecat original, disposat i capacitat per a reorientar un partit acostumat a les derives post-teocràtiques, que no fos ni dels uns ni dels altres, però, i al mateix temps, una mica de tots dos. Un bé de Déu amb aquest perfil no es troba al tombar la cantonada, així que el van haver d’anar a buscar a la biblioteca. Allà, entre llibres d’història i economia, creixia i multiplicava coneixements Oriol Junqueras fins a la data.

Oriol Junqueras (1969) és un polític sense passat, per tant net de culpes i capelletes. Es fica en política l’any 2007 com a cap llista independent d’ERC a Sant Vicenç dels Horts; després de quatre anys a l’oposició, el 2011 aconsegueix l’alcaldia. Dos anys abans, el 2009, el partit republicà el convenç per ser cap de cartell a les eleccions europees, d’on en surt elegit eurodiputat, càrrec que ocupa fins al 2012. L’any 2011 es fa amb la presidència del partit de Macià i es presenta com a candidat a les eleccions al Parlament de Catalunya de 2012 assolint un extraordinari resultat que situa el seu partit com a segona força de la cambra catalana, només superat per CiU. Es converteix, així, en cap de l’oposició i soci forà del govern que presideix Artur Mas, el que en català se’n diu anar a missa i repicar campanes. Resumint: en set anys Junqueras passa del res al tot polític i amb possibilitats clares de regnar.

És llicenciat en Història Moderna i Contemporània i doctorat en Història del Pensament Econòmic. És professor agregat al departament d’història moderna i contemporània de la UAB. Ha col·laborat en els programes En guàrdia i El nas de Cleòpatra a Catalunya Ràdio, Minoria absoluta i Tu Diràs a RAC1, i en el programa El favorit a TV3. Ha treballat com a guionista i assessor en sèries documentals de televisió, com Els Maquis, La guerra silenciada o Conviure amb el risc, entre altres. Unes experiències que li atorguen un plus comunicatiu i el converteixen en un home altament mediàtic.

No se n’està de dir que troba a faltar la docència i la divulgació històrica, també enyora la pagesia que practica de manera amateur. De fet, un amateurisme hortícola que, ben mirat, ara aplica a la política; ha canviat l’enciam per les reunions, els tomàquets pels mítings i les cebes pels pactes. No fa cara de polític o, en cas de fer-ne, més aviat de polític a temps parcial i/o de durada limitada. Sigui com vulgui, els esdeveniments l’han posat a primera línia de foc i se li acumulen els reptes.

Sota l’aparença del rei Enric VIII s’hi amaga un talent espriuenc. Meravella la seva memòria prodigiosa que el permet deslliurar-se de les servituds del guió, però alhora gesticula de manera encotillada, com un click de Famobil. Ha sorprès als seus amb plantejaments com la defensa del castellà com a llengua pròpia i oficial d’una Catalunya independent, i ha esparverat propis i estranys amenaçant de parar l’economia catalana. Tot i això, es mostra afable i s’allunya del clixé endimoniat dels seus predecessors.

De moment vesteix de camarlenc del Papa Mas, però no són pocs els qui el visualitzen president després d’unes hipotètiques eleccions plebiscitàries; un cap de govern que, per coherència en el discurs, es veuria obligat a proclamar una independència que ara defensa dia sí i dia també.