El tòtem del turisme

Cal protegir el turisme dels atacs que pateix o de la seua mateixa dinàmica? Com una serp d'estiu, les accions marginals de grups juvenils d'extrema esquerra no menys marginals han adquirit en alguns mitjans de comunicació, gràcies a un clima de tensió sens dubte encoratjat pel referèndum unilateral convocat pels independentistes a Catalunya, l'aspecte d'un conflicte d'ordre públic.

D'una banda es parla de “turismefòbia” i d'una altra banda s'emplaça a adoptar mesures judicials extraordinàries com la intervenció de l'Advocacia de l'Estat en la denúncia d'uns “atacs” perfectament condemnables encara que majorment centrats en punxar algunes rodes, l'execució de pintades i l'ús i abús d'adhesius.

La desproporcionada reacció amb prou faenes amaga el seu objectiu: delimitar una vegada més dos bàndols i posar sota sospita de complicitat amb grups violents tot aquell que se n'isca de l'ortodòxia i assage una crítica de fons al model turístic i els seus axiomes. O pitjor encara, tot aquell que s'atrevisca a implantar polítiques reticents amb l'eufòria hostalera, encaminades a regular el batibull i l'abús emparats en els “interessos turístics”.

Com els bous, el turisme és un tòtem de la dreta espanyola i el PP, fidel al seu origen d'organització fundada per aquell ministre de la dictadura, Manuel Fraga, que en els anys seixanta va impulsar el turisme de masses des de la cartera d'Informació i Turisme, no té límits en la instrumentalització d'aqueixes icones.

Els populars valencians, per exemple, es van acomiadar el 2015 del poder en les institucions autonòmiques promulgant, amb l'argument de defensar unes “senyes d'identitat” suposadament indiscutibles, una llei que castigava sense subvencions públiques els qui criticaren la tauromàquia i els ‘bous al carrer’. Derogat aquell monstre legislatiu, avui el debat sobre el tracte als bous en els festejos populars està en el carrer i des de la política s'adopten mesures que limiten o prohibeixen la brutalitat incondicional de certes pràctiques.

Amb el turisme passa una cosa semblat. Creix la necessitat de posar ordre, d'adoptar estratègies per a esmorteir-ne els efectes sobre les ciutats, de civilitzar-ne les repercussions sobre la convivència i conciliar-ne l'indubtable potencial econòmic amb altres exigències socials. I la resposta oficial tendeix a sacralitzar aqueixa “màquina de creixement” que genera el 11% del PIB espanyol per a posar sota sospita conspiratòria els qui la critiquen perquè, encara, en l'imaginari de certs polítics i creadors d'opinió, regeix la vetusta idea que ‘Spain is different’.

A Barcelona, ciutat on es plantegen de forma radical alguns dels conflictes que genera el turisme quan desborda allò raonable, l'equip d'Ada Colau es veu abocat a adoptar mesures regulatòries que van de les llicències d'hotels a la circulació en patinet. A Balears, el govern d'esquerres ha establit per llei un límit de places (poc més de 623.000), que es reduirà gradualment en el futur. La Generalitat Valenciana, al seu torn, opta per no implantar una taxa turística, però l'Ajuntament de València no ho descarta mentre adopta mesures per a combatre la proliferació d'apartaments llogats per dies al marge de la llei (i el seu impacte sobre el preu de l'habitatge), l'última gran plaga causada per la irrupció de plataformes globals d'oferta a través d'internet que actuen com si tingueren patent de cors.

En el sector hi ha coincidències amb unes accions i discrepàncies amb unes altres, mentre es reconeix des d'algun grup empresarial internacional que Espanya “està bastant plena de turistes”. La massificació incontrolada del turisme pot tenir sobre l'estructura social de les ciutats el mateix efecte devastador que va tenir en el seu moment, de la mà de l'especulació urbanística, sobre el territori. No hi ha tanta diferència entre sacrificar el litoral en nom del turisme i exhaurir mitjançant la gentrificació barris o centres històrics pel mateix motiu. Els arguments s'assemblen i els efectes són igualment irreversibles.

Desestacionalització, especialització, innovació, potenciació del patrimoni natural i cultural, aposta pe allò qualitatiu enfront d'allò quantitatiu… El debat no és nou i, en el fons, subjau el fenomen de sempre: l'expansió turístic-immobiliària, que ara s'acarnissa amb el cor de les ciutats.

“Els residents faran costat al desenvolupament turístic sempre que perceben que els beneficis esperats seran majors que els costos”, sosté la teoria de l'intercanvi social que John Ap va divulgar a la fi del segle passat. Però la generació de residus i la contaminació, la despesa en energia, l'impacte demogràfic, el consum de territori i la sobreexplotació de recursos locals són efectes associats al turisme de masses que s'han ocultat o que, en tot cas, han quedat històricament al marge del càlcul oficial fins que s'ha obert pas una altra mentalitat. I heus ací la pregunta: És possible un turisme sostenible?

Hi ha molts estudis sobre l'actitud dels residents davant el turisme, però presenten en general un problema d'enfocament, apunta el professor Alejandro Mantecón, de l'Institut d'Investigacions Turístiques de la Universitat d'Alacant, que cita aquella idea de Bourdieu segons la qual el procés de creació de l'opinió pública ve constituït per “grups mobilitzats al voltant d'interessos privats”. Per això argumenta aquest sociòleg la conveniència d'una nova orientació quan adverteix que no hi ha un sistema turístic al marge de les influències de diversos poders i proposa una “sociologia política del turisme” que situe precisament el poder en el centre de l'anàlisi.

Vist així, el govern del turisme mai no ha estat una qüestió tècnica, encara que ha tractat d'aparentar-ho. El turisme no és només una activitat econòmica sinó també una ideologia i una font de conflicte. En la seua negociació, atès que allò real ha acabat per desbaratar allò simbòlic, a més dels 'lobbies' i les institucions han de tenir una veu rellevant els ciutadans.