Privilegis de polítics, deteriorament de la Constitució

No som tots iguals davant la llei. La postura del fiscal del Tribunal Suprem contrària a la imputació de Pablo Casado, sol·licitada per la jutgessa de Madrid que instrueix el cas dels màsters de la Universidad Rey Juan Carlos, posarà amb tota probabilitat un polític rellevant fora de perill d'una investigació judicial que afecta altres persones a les quals, segons tots els indicis, se'ls va regalar un màster en les mateixes condicions que al president del PP.

L'assumpte encaixa a la perfecció amb un dels supòsits que pretén corregir la reforma dels aforaments en la Constitució que el president del Govern, el socialista Pedro Sánchez, va proposar fa només uns dies tramitar per un poc recomanable procediment exprés. Casado es beneficia del privilegi d'estar aforat per a eludir unes acusacions derivades d'accions suposadament irregulars comeses en un àmbit aliè a la seua activitat com a parlamentari.

Es tracta potser del perfil de privilegi més obvi i menys defensable que atorga l'aforament. Però ser aforat beneficia, de vegades, també els polítics de forma escandalosa en investigacions judicials que sí que tenen a veure amb les seues actuacions com a càrrecs públics. Va haver-hi un exemple clamorós en el cas Nóos, quan el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana va rebutjar en 2013 la petició del jutge de Palma de Mallorca José Castro d'imputar Francisco Camps i Rita Barberá, la qual cosa va portar finalment a l'absurd de condemnar a polítics balears com l'expresident Jaume Matas pels mateixos fets dels quals van quedar impunes l'expresident valencià i l'alcaldessa de València, aleshores diputada autonòmica.

Sembla, doncs, recomanable no circumscriure la reforma dels aforaments als supòsits que afecten l'àmbit privat i retirar-los, si no a tots, a la major part dels càrrecs públics que ara els gaudeixen per a qualsevol tipus d'imputació. La lluita contra la corrupció d'aquests últims anys no haguera sigut possible sense que policies, jutges i fiscals, així com determinats ciutadans, certs polítics i no tots els mitjans de comunicació, compliren amb el seu deure. I els aforaments han servit, en general, per a posar traves als procediments d'investigació.

Clar que sempre hi ha qui pot portar les coses a l'absurd. Té el PP un assessor en l'Ajuntament de València, imputat, com la pràctica totalitat del grup municipal, pel suposat finançament il·legal del partit en el cas Taula, que s'ha dedicat a presentar denúncies a orri contra els regidors de l'equip de govern local. Cap d'elles ha prosperat, però han permès al PP durant setmanes o mesos assenyalar amb el dit com a imputats uns quants regidors, és curiós, sempre de Compromís. El cas més cridaner va ser el que va afectar l'alcalde Joan Ribó, que va haver de comparèixer en el jutjat i va veure immediatament arxivada l'acusació d'haver prevaricat per un retard a lliurar informació a l'oposició.

Ni els alcaldes, ni els regidors, estan protegits per l'aforament i caldrà comptar amb el fet que, en democràcia, de vegades se serveixen espúriament dels procediments legals els qui més han de callar, tot convertint el deure de qualsevol polític de l'oposició de portar al jutjat les sospites delictives que puga detectar en una espècie de filibusterisme denunciatori que devalua la instrucció judicial.

Res d'això tindria la gravetat que plantegen casos com el del màster de Casado o el del tallafocs a la imputació de dirigents valencians en el cas Nóos si la independència de la justícia no estiguera posada en qüestió. El director d'eldiaro.es Ignacio Escolar i el jutge Joaquim Bosch ho expliquen amb molta claredat en el seu llibre El secuestro de la justicia, en referir-se al mercadeig polític per a triar el Consell General del Poder Judicial i tots els elements d'ingerència partidista que se'n deriven en el Tribunal Suprem, l'Audiència Nacional i els tribunals superiors de justícia.

“Els partits polítics compten amb mecanismes molt directes per a influir en la justícia: en els nomenaments i en els premis i càstigs als jutges”, denúncia Escolar, que apunta al fet que “aqueixa absència de separació de poders efectiva està derivant en una pèrdua de confiança de molts ciutadans en la justícia, similar a la que pateixen altres institucions”. I Bosch alerta: “Soscavar la solidesa d'un poder de l'Estat sempre porta com a conseqüència la creació de desequilibris en el joc de poders, en benefici d'uns i menyscapte d'uns altres”.

El problema, amb tota seguretat, no el resoldrà una reforma exprés. Fa uns dies, la directora d'El País Soledad Gallego-Díaz va moderar un col·loqui entre els expresidents del Govern Felipe González i José María Aznar, en el qual tots dos van discrepar de moltes coses i van coincidir en elogiar el sistema democràtic sorgit de la Transició. Mentre el socialista va advocar per emprendre la reforma constitucional, el popular es va resistir a considerar-la, però tots dos van coincidir que el conflicte independentista a Catalunya és el problema més greu d'Espanya. Pot ser que Catalunya siga el símptoma més punyent d'un deteriorament important de la Constitució que es manifesta a altres escales en fenòmens com el xoc pervers dels aforaments amb la igualtat davant la llei i el sentit comú.