Pedro Sánchez necessita (també) a Compromís

Freud venia a dir que si dos estan sempre d'acord significa que un d'ells pensa per tots dos. No ocorre això en el Govern valencià. Com s'ha demostrat aquesta setmana, els dos socis, el PSPV-PSOE i Compromís, discrepen sobre la posició que l'Executiu que comparteixen ha de mantenir en el Consell de Política Fiscal i Financera, on la Generalitat Valenciana ha acabat votant a favor de l'objectiu de dèficit del Govern de Pedro Sánchez, modificant així l'abstenció mantinguda en una reunió anterior.

Aqueixa discrepància ha obert la primera crisi d'importància en el govern del Pacte del Botànic aquesta legislatura. Pressionat per la necessitat d'alinear-se amb el Govern central del seu mateix signe polític, el president valencià, el socialista Ximo Puig, que va negociar personalment l'assumpte, va decidir considerar suficient contrapartida que la ministra d'Hisenda, María Jesús Montero, assumira bona part del deute encara pendent a València per la celebració de la Copa Amèrica (350 milions d'euros de prop de 460) i que l'ampliació del marge de dèficit i una devolució de l'IVA retingut en l'època de Rajoy permeten elevar a uns 850 milions el còmput de recursos suplementaris per a les arques valencianes.

Però Puig no va consultar la proposta ni va comunicar als seus socis el canvi de vot. Això va fer que la líder de Compromís, la vicepresidenta Mónica Oltra, posara el crit en el cel pel que va qualificar de decisió “unilateral” i va considerar una deslleialtat contrària als usos i costums d'un pacte que ha funcionat fins ara millor del que molts pronosticaven. La queixa ha sigut secundada per Antonio Estañ, el líder de Podemos que fa costat des de les Corts Valencianes al Govern autonòmic i que coincideix amb Oltra a advertir que el valencià no és un “govern socialista”, sinó de coalició.

Per als valencians, la posició en el Consell de Política Fiscal i Financera resulta clau perquè és allí on ha de substanciar-se una reforma del sistema de finançament autonòmic de la reivindicació del qual han fet bandera el Govern del Botànic i la pràctica totalitat de la societat aquests últims anys, després de constatar que la Comunitat Valenciana resulta la pitjor tractada per un model encara vigent malgrat estar caducat. Les repercussions de l'infrafinançament són greus sobre la prestació de serveis públics i escandaloses en termes d'endeutament.

La reforma del finançament ha sigut una de les principals banderes valencianes enfront del Govern de Mariano Rajoy i, en teoria, segueix sent-ho davant el de Pedro Sánchez, que només arribar a la presidència es va apressar a anunciar que no es produiria aquesta legislatura, llançant un poal d'aigua freda sobre una reclamació amb la qual s'havia identificat reiteradament quan estava en l'oposició.

Mantenir aqueix pols no és, doncs, una qüestió menor. I Puig i Oltra, el PSPV-PSOE i Compromís, discrepen sobre com fer-ho. La formació valencianista no està disposada a donar suport a les línies macroeconòmiques del Govern si no hi ha moviments palpables cap a una “reparació” del problema financer de la Generalitat. I es disposa a fer valdre els seus vots en el Congrés per a aconseguir coses tangibles. El seu portaveu, Joan Baldoví, reclama a la ministra d'Hisenda una negociació, que inclou un calendari de la reforma i mesures que suposarien uns 1.800 milions per a la Comunitat Valenciana, si vol comptar amb el suport de Compromís per a traure endavant el quadre general dels seus comptes.

Compromís no seguirá els diputats socialistes per a votar a favor. Però tampoc ho farà amb Podemos. Governar en minoria és difícil, però resulta inviable a curt termini sense construir aliances. I el PSOE i Unidos Podemos han emprès, per fi, una negociació per a cercar un acord de legislatura amb una aritmètica que, malgrat el suport segur del PNB, serà insuficient sense la concurrència dels dos grups catalans, ERC i PDCat, o d'un d'ells i Compromís.

A diferència d'En Comú o la Marea, Compromís no és una “confluència” de Podemos. Ja existia abans i té en el seu territori un pes polític superior al de la formació morada. Les afinitats són grans, fins a l'extrem que van concórrer junts a les eleccions generals, més aviat el partit d'Oltra amb Podemos que al contrari. Així i tot, des del principi actuen per separat en el Congrés.

Efectivament, Pedro Sánchez necessita a Compromís a Madrid. No tant com Ximo Puig a València, on el president de la Generalitat amaga amb respondre a la crisi convocant unes eleccions anticipades que no se sap molt bé què podrien resoldre. Però el Govern necessita aqueixos quatre diputats. La reivindicació valenciana forma part, per tant, de l'equació de governabilitat d'aquest nou escenari pluripartidista i plurinacional de la política espanyola. Rajoy va governar en minoria sense arribar a estabilitzar suports suficients. Sánchez haurà de combinar més factors, però disposa també de més opcions. Les seues relacions amb Compromís són bones des que els valencianistes van tractar de portar Podemos al vot favorable en la seua primera investidura fallida.

La negociació i el pacte, com el govern en coalició, exigeixen pràctica, més en una cultura política en la qual perviuen molts esquemes del bipartidisme. Sovint, no importa tant estar d'acord en tot com marxar pel mateix camí.